L’abril
de 1939 va caure presoner a Alacant i internat al camp de concentració
d'Albatera), d'on aconseguí escapar amb un altre company.
Després d'una
marxa de 63 dies, pogué passar la frontera del Pirineu i arribar a
Besiers. Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar la seva companya, Elisa, internada al camp d'Argelers de la
Marenda.
Julio
Ayora Aznar:
El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual Montoro de
Mezquita, Villarluengo, Maestrat aragonès, Terol, Aragó),
l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Fill d'una
família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després
d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu
naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant
ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París
(França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine.
Després
d'una breu primerenca militància marxista tot seguit s'adherí al
moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de
les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de l’hexàgon francès i
retornà a la Península.
Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Conques Mineres, Terol, Aragó), va
ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre
Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses
poblacions d’Alcorisa (Baix Aragó, Terol, Aragó), Ejulve (Serra d’Arcs),
Montoro de Mezquita i altres de la demarcació de Terol propagant les
idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert
dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius.
En
1931 va fer un míting a Andorra (Sierra de Arcos, Terol, Aragó) amb
Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb
Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de
l'aixecament obrer revolucionari de gener de 1932 va ser detingut,
jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933,
passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures.
Va
ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de
1933 a Castel de Cabra (Conques Mineres, Terol, Aragó) i Alcorisa,
experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de
1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz,
l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics,
que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta
4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de
1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser
amnistiat.
Quan
l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, participà en la
resistència a la zona de Montalbán (Conques Mineres) i d'Utrillas i el
24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Conques Mineres). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de
mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona.
Entre
el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al
Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que
se celebrà a Casp (Baix Aragó, Saragossa, Aragó), participant en
l'elaboració de dues ponències.
Amb
el triomf militar franquista, l’abril de 1939 va caure presoner a
Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració
d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí escapar amb un
altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar la frontera
del Pirineu i arribar a Besiers (Erau, Llenguadoc, Occitània).
Gràcies
al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar la seva
companya, Elisa, internada al camp d'Argelers de la Marenda (Rosselló).
Després
de la Segona Guerra Mundial interimperialista milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT-AIT) en l'Exili. L'octubre de 1947 fou un
dels delegats de la Federació Local de Besiers al Segon Congrés de la
CNT-Moviment Llibertari Espanyol (CNT-MLE) que se celebrà a Tolosa de
Llenguadoc (Alt Garona, Occitània).
A
l’exili treballà en diverses professions, com ara de dinamiter,
especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de
masover, d'administrador, etc, i col·laborà en Espoir i Solidaridad.
La
seva companya, Elisa, també militant de la CNT-AIT, morí el 3 de
setembre de 1991 i Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a
Agde (Erau, Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el
seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller (Erau, Lleguadoc,
Occitània).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada