En
1945, acabada la Segona Guerra Mundial interimperialista en el front
europeu, va seguir el seu exili a Perpinyà i publicà ‘Estampas
maravillosas de la vida del agua’ sota el nom del seu germà Ricardo,
doncs tenia prohibit publicar les seves obres en l’Espanya franquista.
Morta
la seva esposa Pilar Basco Ibáñez el 13 de juliol de 1952, una de les
persones refugiades que el van ajudar fou l’anarquista José Molina, fins
la seva mort a Perpinyà l’any 1960.
Albert
Carsí Lacasa:
El 12 de febrer de 1876 neix a València (l’Horta, País
Valencià) Albet Carsí Lacasa, enginyer, geòleg reclusià, francmaçó amb
el nom simbòlic «Canopus», primer republicà federalista i després
anarcosindicalista, fou un alt funcionari en hidrologia i geologia,
científic, escriptor i divulgador científic, també va publicar sobre
ciència en la revista llibertària de l’exili «Cenit». Durant el seu
exili els llibres publicats en l’Espanya franquista els firmava el seu
germà Ricardo Carsí. Obres notables publicades, ‘Abastecimiento de Aguas
de Barcelona’ i ‘La Riqueza minera de Cataluña’.
Nat
en una família acomodada, el seu pare era un enginyer agrònom molt
implicat en l’extracció d’aigües subterrànies, féu els seus estudis
universitaris de Ciències a Barcelona i a principis de 1902 publicà el
seu primer treball en el núm. 15 de la revista mensual «La Universidad
Catalana», el qual tractava sobre pous artesians [Ressenya al diari «La
Vanguardia», Barcelona, 12/03/1902].
En
1903 es va casar a València amb Pilar Blasco Ibáñez, la germana menor
del polític republicà, periodista, escriptor universal Vicent Blasco
Ibáñez. El matrimoni s’establí a Barcelona. L’any 1904 Carsí va conèixer
Josep Comas i Solà en el decurs d’una conferència que l’astrònom feia
en l’Ateneu Barcelonès i que va comptar com únic assistent Carsí. Per
respecte a ell Comas va fer la seva conferència i a l’acabar el va
invitar a debatre el que havia exposat en el Cafè de la Rambla, naixent
en ambdós una gran amistat que generà fruits en múltiples
col·laboracions a nivell polític --ambdós eren anarquistes-- com en
investigacions científiques, cosa que inicialment comportà que Carsí en
1904 treballi en l’Observatori Fabra, que havia creat aquell any i
dirigia el mateix Comas i Solà, i a fundar tots dos la Sociedad
Astronómica de España y América el 1905, de la que fou el seu
bibliotecari. Comas i Solà, l’astrònom de referència a la Península, a
més coincidia amb Carsí en un comú interès pels terratrèmols i la
recerca i l’ús de fonts d’energia alternativa o energies renovables, que
era un camp d‘investigació de Carsí, que construïa pous artesians.
Josep
Comas i Solà l’apadrinà per entrar en la Lògia Cosmos núm. 62 de la
Gran Lògia d’Espanya (GLE), a Barcelona, amb el nom simbòlic de l’estel
Canopus. Alberto Carsí arribà al grau 33 del Ritu Escocès Antic i
Acceptat (REAA). La Lògia Cosmos havia estat constituïda entre desembre
de 1929 i gener de 1930 en la GLE. Pel juliol d’aquell any va ser una de
les protagonistes de l’escissió en la seva obediència maçònica quan
comptava amb dotze membres, entre els qual hi havia Albert Carsí i
Manuel Ximénez --el qual havia fet circular a principis de 1930 un full
anònim, signat amb com a Grupo La Verdad, que desautoritzava Francesc
Esteva con a Gran Mestre de la GLE--. A finals d’any eren dinou membres.
Des de les barcelonines lògies Cosmos i Inmortalidad --aquesta amb
Eveli Torent i Frederic Climent Terrer, i que tenia tendències
teosòfiques i espiritistes, filosòfica i polititzada alhora, que es
constituí l’1 d’abril de 1925 dins la Gran Lògia Regional del Nord-est
(GLRNE) però el maig de 1927 s’escindí per entrar en la GLE-- van
intentar unificar la maçoneria simbòlica a partir de la GLE i del Gran
Orient d’Espanya (GOE). A finals de maig de 1930 Albert Carsí, Manuel
Ximénez, Eveli Torent i Frederic Climent Terrer (que a més de destacat
maçó era un dels responsables a Catalunya de la Societat Teosòfica)
distribuïren el manifest ‘Por la Unidad Masónica’, el qual recollia la
proposta d’unió maçònica simbòlica de la IX Assemblea Nacional Simbòlica
del GOE, que es celebrava aquells dies. El manifest, signat per
aquests quatre maçons. i, a més, Joan Casanovas, afirmava que la
proposta del GOE resumia el desig de “quasi tot el poble maçònic” i
l’esperit democràtic indispensable en l’Augusta Ordre. La GLE celebrà
els dies 8 i 9 de juny de 1930 a Madrid la seva Gran Assemblea
Ordinària, en la qual es palesà la insatisfacció que hi havia en amplis
sector d’aquesta obediència. En el decurs de l’assemblea Manuel Ximénez
es declarà autor del manifest ‘Por la Unidad Masónica’ i dimití com a
membre de la Comissió de Justícia de la GLE, segons constà en l’acta. En
la ment de tothom hi havia la proposta feta un mes abans pel GOE.
d’unir ambdues obediències ena sola maçoneria simbòlica espanyola. La
Regional del Nord-est de la GLE hi va presentar els punt bàsic per
arribar a la unió simbòlica, que l’assemblea va aprovar per unanimitat.
Però, l’acord no constà en la publicació de l’acta corresponent. Davant
aquesta situació la Regional del Nord-est va decidir la seva
autodissolució el 10 de juliol de 1930 a fi de precipitar la unió
simbòlica. Els partidaris de la fusió amb el GOE van organitzar una
Assemblea de Mestres Maçons l’11 de juliol de 1930 conjuntament amb la
dissolta Regional del Nord-est. Amb el pretext d’una conferència que va
donar Carsí, un nombre considerable de mestres maçons d’ambdues
obediències es va reunir en el Ateneu Humanidad, seu de la GLE, però on
també es reunien diverses lògies de la Regional del Nord-est. S’acordà
l’expulsió del Francesc Esteba Bertran (simbòlic, Riego), Louis Gertsch
i de tota la cúpula de la GLE. Aleshores, vuitanta-set mestres maçons
formaren una assemblea constituent i el 5 d’agot d’aquell any es nomenà
un Sobirà Consell de Govern de la doblada GLE, amb Manuel Ximénez com a
gran mestre; Antoni Montaner Castaños, president; Francesc Borrell,
gran primer vigilant; Frederic Climent Terrer, gran orador; Albet
Carsí, gran orador adjunt, i Joseph Olivart Sapera, gran secretari,
entre altres càrrecs. El sector minoritari de la GLE romangué fidel a
Francesc Esteva. La Lògia Cosmos passà amb altres al sector fusionista.
Així sorgí una nova obediència, la Gran Lògia Unida (GLU), autotitulada
”Antes Gran Logia Española”, i es qualificava de “provisional” a
l’espera de “la fusió resultant”. De fet, fou una efímera obediència,
amb 204 membres, 123 dels quals procedents de la Regional del Nord-est i
91, de la GLE. Un mes després de la seva constitució, aquesta nova
obediència comptava amb 288 membres. La GLU. s’acostà al GOE, segons
consta en un extens comunicat del 25 d’octubre de 1930. Finalment, el 25
de febrer de 1931 es formà la Gran Lògia Regional Unida del Nord-est
(GLRUNE) unida al GOE, amb 208 membres i onze lògies, entre elles
Cosmos.
La
Lògia Cosmos va distribuir un escrit dirigit a diverses lògies de
Barcelona on es denunciava l’augment d’espectacles al Paral·lel
considerats, al seu entendre, que eren de caire pornogràfic. En 1932
Miquel Serra Pàmies n’és el secretari adjunt. A principis de 1935
s’autodissolt diguent que era a causa dels Fets del Sis d’Octubre de
1934 i també a causa de les difamacions provinents de la campanya
antimaçònica del prevere Joan Tusquets i Terrats. Aquesta lògia es va
refer posteriorment i el darrer document conegut és del desembre de
1938, poc abans de la Retirada de gener/febrer de 1939. [Pere Sánchez
Ferrer, De la Gran Logia Simbólica Regional Catalana a la Gran Logia
Española. Un ejemplo de vocación política en la masonería peninsular
(1886-1939), Universitat de Barcelona, 1990].
En
el context de la societat catalana del temps de la dictadura del
general Miguel Primo de Rivera i la República del 14 d’abril de 1931 es
destacà el prevere de Barcelona Joan Tusquets i Terrats, oncle patern
d’Ester i Òscar Tusquets, i les seves edicions Las Sectas. Joan
Tusquets entre 1932 i 1936 edità vuit llibres. Durant la dictadura de
Miguel Primo de Rivera la jerarquia catòlica catalana ja havia vist en
aquest prevere agut i intel·ligent l’eina prolífera per fer campanyes
contra la Francmaçoneria i la Teosofia. Joan Tusquets aconseguí un
exemplar del full de Ximémez que el va reproduir l’any 1932 en el seu
llibre antimaçònic ‘Orígenes de la Revolución española’. El 22 de febrer
de 1934 en un escrit al diari carlí ‘El Correo Catalán’, el manipulador
Tusquets --que disposava de documentació autèntica-- va canviar el
sentit de l’escrit ‘Contra la pornografia’, redactat per la Lògia
Cosmos, en que es lamentava que en locals d’espectacle del Paral·lel
barcelonès hi hagués espectacles pornogràfics i es demanava fer quelcom
per posar remei aquela situació considerada immoral, tot afirmant el
prevere que a les lògies es redactava “pornografia clandestina” com
provava el document i fent un sil·logisme oportunista considerava que
l’arrel de la pornografia a Catalunya provenia de les lògies maçòniques.
De tot plegat, Tusquets acusava justament a Albert Carsí i Guillermo
Cedrón i finalment deia que Miguel Morayta Sagrari (simbòlic, Pizarro)
--que havia estat gran mestre del Gran Orient Espanyol (GO.E) i morí el
1917-- de ser partidari d’una “iniciació sexual” maçònica [Pere Sánchez
Ferré, La maçoneria a Catalunya (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de
Mar, 2008, vol. 2 de l’obra, pàgines 107-112, 158-160, 189-190].
Carsí
en 1905 cofundà amb l’astrònom Josep Comas i Solà i el músic i camarada
de lluita pacifista Pau Casals i Defilló el Comitè català contra la
guerra, primer òrgan antibel·licista documentat en el Regne d’Espanya.
Més endavant, Pau Casals seria el compositor de l’Himne de les Nacions
Unides. Va aconseguí en 1906 que del seu cunyat Vicent Blasco Ibáñez
que editi una traducció castellana de la coneguda obra del geògraf
universal Élisée Reclus ‘Novísima Geografía Universal’, amb la seva
col·laboració, repartida en sis volums, publicada en Editorial Prometeo
de València.
Ingressà
en 1906 en el Club Muntanyenc poc després de la seva fundació. A
imitació del seu mestre en mineralogia, Odón de Buen, organitzà
excursions culturals per a formar qui li agrari la naturalesa, amb la
Unió Obrera per l’Educació Popular, sobre geologia en el Tibidabo de
Barcelona així com, conjuntament amb el Museu Pedagògic Experimental, a
l’arc natural dit pont de Bruguers i al castell d’Eramprunyà, a Gavà
(Baix Llobregat), per esmentar alguns exemples. En 1910 era membre del
Consell directiu i president de la seva secció d’Espeleologia que havia
organitzat com a geòleg reclusià.
També
fou delegat a Barcelona de la Sociedad Valenciana de Fomento del
Turismo. Carsí va pronunciar durant els anys 1910 i 1911 les seves més
conegudes conferències a l’Ateneu Barcelonès sobre subministrament
d’aigua potable a la ciutat de Barcelona (1910-1911), sempre en contra
de l’especulació del preu de l’aigua que hi havia amb el vist-i-plau del
govern de l’Ajuntament de Barcelona, i per això, va combatre contra
els projectes de Rivas i Sans. Fou en 1912 soci numerari de la Real
Sociedad Española de Historia Natural. També va fer conferències en
diversos llocs sobre la denominada aleshores història natural en
múltiples ocasions, com a l‘Associació Ferretera de Barcelona la
conferència ‘El arte en la Naturaleza’ l’11 de març de 1924. També al
Centre Barcelonès d’Estudis Psicològics, de caire lliurepensador . En
1925 la revista de Madrid «Blanco y Negro» publicà un reportatge sobre
la instal·lació que havien fet els germans Albert i Ricardo Carsí en el
Círculo Ecuestre de Barcelona d’un modern sistema de subministrament
d’aigua provinent d’un pou artesià amb bombes extractores alimentades
amb motors elèctrics.
El
5 de juny de 1929 el matrimoni Carsí Blasco va perdre la seva filla
Pilar Carsí Blasco-Ibáñez a l’edat de 23 anys després d’una llarga
malaltia i Alberto Carsí va intentar de superar aquesta mort escrivint
un llibre sobre la seva filla perduda.
L’abril
de 1931 s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en
el Sindicat de Professions Liberals de Barcelona, del que fou vocal. El
juny de 1931 es constituí a Barcelona l’Ateneu Pi i Margall, per
estudiar el pensament d’aquest destacat polític federalista i d’altres
pensadors avançats i Albert Carsí en fou elegit president, enviant la
junta de l’ateneu diversos suggeriments a ministeris del Govern de la
República que es pensava eren fruit dels desitjos populars. El dissabte 3
d’octubre de 1931 es va fer un acte a l’ateneu d’afirmació republicana
federalista que presidí Albert Carsí. I el juliol de 1931 fou elegit
president de la junta directiva de la Unió Republicana Valenciana i
l’agost va reaparèixer la revista ‘Juventud Valencianista’ que dirigia
el seu germà Ricardo Carsí.
El
maig de 1932 arrel de l’interès de l’alcalde d’Alacant, Lorenzo
Carbonell, per millorar el subministrament i la qualitat de l’aigua de
boca de la ciutat va demanar consell a l’alcalde de Donostia (Guipúscoa,
Euskal Herria), Fernando Sasiaín, que li explicà que Albert Carsí havia
analitzat quatre any abans com expert en la matèria. També havia fet
anàlisis a Santa Cruz de La Palma (Santa Cruz de Tenerife, Illes
Canàries). Albert Carsí havia projectat a nivell d’Estat una sèrie de
mesures per sanejar l’aigua de boca que a causa del triomf militar
franquista no va poder portar a terme.
Albert
Carsí, que era membre de la junta de la Lliga dels Drets de l’Home,
l’any 1933 formà part del Comitè català contra la guerra imperialista,
el qual el juny d’aquell any va editar el primer número de la revista
‘Guerra a la guerra’, en el que hi havia escrits entre altres autors
d’Henri Barbusse, Albert Einstein, J. Bertran de Quintana, Josep Comas i
Solà, Ángel Pestaña, Josep M. de Sucre i de Grau, Francisco Cañadas i
el mateix Albert Carsí. El 8 de juny de 1933 participà a Molins de Rei
(Baix Llobregat) en un míting contra les guerres imperialistes en el
local de la Federació Obrera.
El
març de 1936, amb el triomf electoral del Front Popular, Albert Carsí
fou escollit delegat al Pirineu Oriental dels Servei Hidràulic de la
República i amb la constitució el juliol de 1936 a Catalunya del Consell
de l’Escola Nova Unificada (CENU) presidit pel pedagog anarquista Joan
Puig Elías, en va a formar part com a vicepresident --quatre membres
per UGT-Ensenyament, quatre pel Sindicat de Professions Liberals de la
CNT-AIT (Alberto Carsí i tres militants cenetistes més), un pel Consell
de Cultura de la Generalitat; un per la Universitat Autònoma de
Barcelona, un per la Universitat Industrial i un per l’Escola de Belles
Arts de Barcelona--. El mateix juliol d’aquell any, Carsí presentà una
ponència sobre l’ensenyament superior del CENU --un estudi encaminat a
la creació d’una nova pedagogia--. A més, començà a impartir classes de
ciències naturals en el primer curs (1936-37) de l'Escola de Militants
CNT-FAI a Barcelona, a les que entre altres joves assistí el futur
periodista i historiador llibertari Eduard Pons Prades. Durant el primer
curs publicà ‘Los regadíos de Cataluña’ i ‘La riqueza minera de
Cataluña’. L’abril de 1937 fou nomenat membre de la Junta de Relacions
Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya com
també el seu amic Pau Casals, el poeta Gabriel Alomar i el jurisconsult
figuerenc Josep Xirau i Palau entre altres intel·lectuals. Quan la
Conselleria d’Economia de la Generalitat era gestionada per la CNT-AIT
es va preparar la Conferència per l’aprofitament industrial de les
riqueses naturals de Catalunya (CAIRN) amb Alberto Carsí al capdavant.
S’havia d’iniciar l’octubre de 1937, però els fets de la contrarevolució
de maig a Catalunya que van comportar el control la Conselleria
d’Economia per part dels stalinistes del PSUC, van impedir la seva
realització. Però, Carsí, en qualitat de delegat hidràulic de la
República i comptant amb la protecció del Ministeri d’Obres Públiques,
amb el suport del Sindicat de l’Edificació, Fusta i Decoració de
Barcelona de la CNT-AIT, va continuar pel seu comte l’estudi científic
de Catalunya a pesar d’haver-hi una guerra civil, publicant durant
l’any 1937 ‘Los regadíos de Cataluña’. Gràcies als seus estudis
hidrològics i forestals es va traçar el mapa geogràfic biòtic forestal
de Catalunya en tota la seva diversitat biològica i climàtica, amb la
finalitat de reforestar i poder explotar la fusta comptant amb els
bosquetaires.
El
febrer de 1939, deixant publicats prop de 400 informes professionals
sobre hidrogeologia, Albert Carsí s’exilià a l’hexàgon francès. El
Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el
condemnà en rebel·lia a 30 anys de presó [Fitxa de la causa
ES-CDMH-37274-UD-7338440 / ES-CDMH-37274-UD-7494958, anys 1940 i 1963]. A
l’exili, durant l’ocupació alemanya va ajudar a la Resistència contra
el nazisme. En 1945, acabada la Segona Guerra Mundial interimperialista
en el front europeu, va seguir el seu exilio a Perpinyà (Rosselló) i
publicà ‘Estampas maravillosas de la vida del agua’ sota el nom del seu
germà Ricardo, doncs tenia prohibit publicar les seves obres en
l’Espanya franquista.
Entre
altres llibres publicats per Albert Carsí hi ha Abastecimiento de aguas
de Barcelona. Impremta Inglada, Barcelona 1911; Geología del Rif: la
verdad sobre su riqueza, Editorial Prometeo. València, 1923; Sumario de
los principales trabajos científicos realizados por Alberto Carsí sobre
geología y ciencias derivadas y afines hasta el 12 de febrero de 1926,
cincuentenario de su natalicio”. Pereda impressor. Barcelona, 1926;
Breve relación de las cuencas artesianas de Cataluña, Editorial
Verdaguer. Barcelona, 1931; La riqueza minera de Cataluña. Libro de
sugerencias, estímulos y regeneración, Editorial Maucci. Barcelona, 1937
(dedicat per l’autor a Lluís Companys) i Los regadíos en Cataluña.
Libro de estímulo y regeneración. Modo de salvar y engrandecer a un
pueblo.”, Editorial Maucci. Barcelona, 1937. Entre els articles “José
Comas y Solà: el hombre y el científico”, en coautoria amb Joan Ferrer
(1937) a «CNT», i “El petróleo eterno generador de guerras”, en el núm. 6
de la revista de l’exili «Universo» (1956).
Morta
la seva esposa Pilar el 13 de juliol de 1952, una de les persones
refugiades que van ajudar a Carsí a sobreviure fou l’anarquista José
Molina, que el va assistir i el va ajudar econòmicament fins la seva
mort a Perpinyà l’any1960. Un altre refugiat que va mantenir relació amb
Carsí a Perpinyà fou Rafel Torres Bofill, paleta anarquista i alcalde
de l’Escala entre 1937 i 1938. Les restes Carsí es troben en el
Cementeri de Montjuïc, a Barcelona, per desig de la seva hereva,
Mercedes Navarro Carsí.
Durant
la seva vida fou menystingut moral, social i professionalment,
igualment que molts altres reclusians como Anselmo Lorenzo, pels sectors
reaccionaris de l’Església catòlica catalana, especialment per prevere
Joan Tusquets, que assessorà el Servei d’Informació, tant per la seva
afiliació a la francmaçoneria, les seves simpaties al naturisme i la
seva admiració manifesta per l’obra geogràfica de Reclús, com també per
sectors de les esquerres institucionals, que no acceptaren aquest
científic pacifista, donant l’espatlla a Carsí tot considerant-lo,
segons el sector, traïdor a la República o a Catalunya. Aquesta labor de
descrèdit tant fora como dins de la Península, va repercutir en la seva
carrera professional i fou oblidat intencionalment fora dels ambients
anarquistes aquest gran talent ecòleg, en l’ús de l’aigua i les
energies renovables, realment fou un militant ecologista llibertari
avançat al seu temps. Entre les persones que el van recordar després de
la seva mort hi havia en Rafel Torres Bofill, que al menjador de casa
seva, al costat de la fotografia de l’anarquista individualista de
l’Escala Tonet Puig Artigas n’hi havia la de la parella Pilar Blasco
Ibáñez i Albert Carsí Lacasa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada