El
2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner
llibertari Albert Aernoult a resultes de les tortures infligides pel
tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova, fet que posà en
qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians. Les despulles
d'aquest van ser repatriades a la metròpoli des d'Àfrica a Portvendres, i
no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel
moviment anarquista
Émile Rousset:
El 20
de gener de 1883 --oficialment el 22 de gener-- neix a Lió (Roine,
Arpitània, Occitània) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset.
Nascut en una família obrera humil lionesa, quan tenia 11 anys quedà
orfe de pare.
Arran
d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons
disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea
(Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per
una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar.
El
2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner
llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia
anterior, a resultes de les tortures infligides. La versió oficial fou
que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del
sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en
el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent
Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per
aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el
2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a
una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a
la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que
corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació
d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar
periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats,
el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i
altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se
«Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps
disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya
antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità
el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes,
socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant,
Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita
obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol
d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que
finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de
Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista
Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el
Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en
crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran
absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les
despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció
pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres
(Rosselló), i no a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) per
evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i
transportades en tren a París (Illa de França). L'11 de febrer de 1912
les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària
(anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de
banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à
Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc
de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000
persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent--.
Durant el seguici manifestació van ser detinguts 26 participants a
l'acte.
Rousset,
internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular,
havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910.
Poc
després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company
(Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir
l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de
treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya
portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el
sobreseïment.
En
tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li
va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per
celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el
Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux
el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en
1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le
Combat.
En
1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al
Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de
guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells
l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front.
En
acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En
1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i
participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic
Liberté.
Émile
Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine
(Val-de-Marne, Illa de França) i fou enterrat en aquesta localitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada