MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi el milicià de la CNT Marcelino Bilbao Bilbao

Trencat el front nord fugí a Bordeus per mar i passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres,  el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. 

El 9 de febrer de 1939 passà la frontera per la Jonquera i passà pels camps de concentració de  Sant Cebrià de Rosselló --d'on intentà fugir sense resultat--, d’Argelers de la Marenda i de Gurs. Després fou traslladat al camp de Tarba on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers. Passada d'una curta estada al camp de Sètfonts fou enviat a treballar a la Línia Maginot. 

El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de presoners d'Estrasburg. 

 

Marcelino Bilbao Bilbao: 

 El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc, Euskal Herria) el milicià de la CNT Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexana, a Bilbao (Biscaia, País Basc, Euskal Herria). Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara del seu germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la Segona República.

Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al «Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació stalinista. Entre el febrer i el març de 1937 el «Batalló Isaac Puente», integrat en la Primera Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo (Astúries), però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Gernika-Lumo (Busturialdea-Urdaibai, Biscaia, País Basc, Euskal Herria), on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions.

Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander (Badia de Santander, Cantàbria) va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente», «Larrañaga» i «Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà el setembre de 1937 en els combats de la batalla del Mazuco, a Llanes,  i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Xixón (Astúries), però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés (Astúries) rumb a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània).

Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres (Alt Empordà) amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol (aragó), on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida (Segrià), on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per la Jonquera (Alt Empordà) i passà pels camps de concentració francesos de  Sant Cebrià de Rosselló (Rosselló) --d'on intentà fugir sense resultat--, d’Argelers de la Marenda (Rosselló) i de Gurs (Aquitània, Pirineu Atlàntic, Occitània), camp on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat al camp de Tarba (Bigorra, Alt Pirineu, Llenguadoc, Occitània), on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada al camp de Sètfonts (Tarn i Garona, Migdia Pirineu, Occitània), amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal (Vosges, Lorena) i traslladat al camp de presoners d'Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia), amb la identificació número 3.293.

El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria) amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. Al camp de Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set.

El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee (Alta Àustria), on va aconseguir un destí a les cuines, cosa que va permetre la seva supervivència en aquella situació. Participà en l'aparell de resistència interior, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945.  Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París (Illa de França).

Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault (Viena Aquitània, Peitau Charantas, Occitània), on conegué la seva futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay (Viena, Aquitània, Peitau Charantas, Occitània). Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical.

En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT.

Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a Châtellerault. En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odisea.