MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 14 de gener de 1909 --algunes fonts citen el 4 d'abril-- neix a Eskoriatza l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz

En el decurs de la Retirada de 19239 passà la frontera del Pirineu i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló  i de Gurs. 

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries. 

A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca. 

  

Félix Likiniano Hériz:  

El 14 de gener de 1909 --algunes fonts citen el 4 d'abril-- neix a Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria) l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz --el seu primer llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano--, conegut com Liki.

Quan era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria) i estudià a la ciutat guipuscoana de Donostia. Es posà a treballar de paleta amb el seu pare, contractista de la construcció.

Després d'un temps a Vitòria (Àlaba, País Basc, Euskal Herria), passà a Madrid (Castella la Nova), on en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i entrà en contacte amb els Grups de Defensa Confederal.

Durant el servei militar, organitzà, amb altres companys, a la caserna d'enginyers de Donostia una acció de protesta contra la mala qualitat del ranxo que es donava als soldats. Jutjat el juny de 1932 per aquest fet, va ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual només complí tres mesos.

 Arran de la vaga general revolucionària de desembre de 1933, a Donostia va ser detingut i tancat a les presons d'Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova) i de Cartagena (Camp de Cartagena, Múrcia).

Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per participar en la insurrecció proletària asturiana d'octubre de 1934.

Un cop excarcerat gràcies a l'amnistia de 1936, es lliurà a l'organització de les Joventuts Llibertàries i de la CNT-AIT a la zona de donostiarra.

Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, combaté els militars facciosos enquadrat en la Comuna de Donostia, dirigint la defensa de la seu de la CNT-AIT al carrer Larramendi de la ciutat i la presa de les casernes de Loiola el 21 de juliol.

Quan caigué Guipúscoa a mans feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i Catalunya. En maig de 1937, juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la «Casa Gran» de Barcelona --l'antic edifici Cambó de la via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT-AIT-- contra la reacció republicana burgesa i els stalinistes.

En el decurs de la Retirada de 19239 passà la frontera del Pirineu i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Rosselló) i de Gurs (Aquitània, Pirineu Atlàntic, Occitània). Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries.

Durant els anys quaranta fou un dels militants més destacats de la Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com ara la seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la CNT, el desembre de 1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de març de 1945 del «pacte de fidelitat» al Govern d’Euskadi a l’Exili del lehendakari José Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de Baiona».

El juliol de 1945 assistí a la reunió que tractà a Baiona (Lapurdi, País Basc Nord, Euskal Herria) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i elegí el Comitè Regional. Poc després, el novembre d'aquell any, participà en la reunió que confirmà la ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del Comitè del Nord de la CNT «col·laboracionista republicana» en representació de Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al Comitè Regional en representació de Guipúscoa. A més en 1947 fou suplent de Daniel Orille Orive per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional celebrat a Baiona.

A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la pintura i a l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu domicili a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i independentistes bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de Universo Latorre Crespo.

Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de desembre de 1982 a Biarritz (Lapurdi, País Basc Nord, Ruskal Herria). Els  germans Eduardo i José Antonio també va ser militants confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la biografia Félix Likiniano. Miliciano de la utopía.