Els
canvis necessaris no vindran dels nostres dirigents, ja que governen a
toc d'enquesta i amb la mirada miop del curt termini: les properes
eleccions. També aquesta política l'haurem de canviar. Cal, però,
repensar també el nostre “estil de vida”.
Dani Boix Masafret
El
malson. Vaig tranquil·lament en bicicleta i m'adono que al final d'una
recta molt i molt llarga hi ha una mena d'obstacle. La curiositat em fa
pedalar cada cop més ràpid i al cap de pocs segons m'adono que ja no
vaig en una bici, ara ja condueixo un cotxe. La recta es va escurçant,
però em resisteixo a reduir la velocitat i, de fet, faig tot el
contrari, accelero. Quan ja estic a la meitat de la recta, l'obstacle ha
esdevingut un mur fort i gruixut. Com en tot somni comencen les imatges
surrealistes: el cotxe està ple, massa ple. Hi veig familiars, amics,
companys de feina, veïns..., tothom hi és i el més sorprenent és que
tots tenim un volant. És evident que tots som conscients que hi ha el
mur i discutim sobre què cal fer, mentre el cotxe continua anant a tota
pastilla. Malgrat que el mur ja el tenim a tocar, només aconseguim
consens per aixecar el peu de l'accelerador... i llavors una veu
pregunta: no hauríem de frenar?
Aquest
és un somni inventat, una imatge de com la humanitat està anant
ràpidament cap a la catàstrofe. La ciència ja ens ha informat de quina
mena de mur tenim davant: les conseqüències del canvi climàtic. Una
seran les migracions de centenars de milions de persones a la recerca
d'un lloc on sobreviure: la tragèdia que estem vivint al Mediterrani, on
cada dia moren persones ofegades, es veurà incrementada a nivells que
fan tremolar només de pensar-hi. La felicitat d'algunes cares de les
cimeres internacionals, com la darrera de París, només posa de manifest
la nostra irresponsabilitat (la nostra dificultat, no ja per frenar,
senzillament per aixecar el peu de l'accelerador): els acord són febles i
descaradament insuficients. La felicitat d'alguns amagava la tragèdia
de molts, perquè les societats empobrides i febles s'enduran la pitjor
part, com sempre!
Què
hem de canviar (o com prémer el pedal del fre)? Hem de canviar moltes
coses. Per exemple, hem de voler una economia que no es fonamenti en el
supòsit que els recursos són il·limitats, que el planeta és infinit. El
planeta i els seus recursos són limitats i la humanitat no pot
ignorar-ho. Si en l'actualitat ja consumim els recursos de més d'un
planeta (i només en tenim un), haurem d'apostar per una economia del
“decreixement”. El model energètic també haurà de canviar prioritzant
fonts d'energies renovables i segures (després de Harrisburg, Txernòbil i
Fukushima, encara no n'hem tingut prou?).
Aquests
i altres canvis necessaris no vindran dels nostres dirigents, ja que
governen a toc d'enquesta i amb la mirada miop del curt termini: les
properes eleccions. També aquesta política l'haurem de canviar. Cal,
però, repensar també el nostre “estil de vida”.
Hem
de trencar la tirania d'una vida sotmesa al consum, sovint generada amb
el xantatge de la comoditat, per una vida a la recerca de la felicitat
(individual i col·lectiva). El desenvolupament tecnològic que hem
assolit ha donat ales a les visions d'un planeta que estava al servei de
la humanitat. Unes ales que poden portar-nos a la mateixa fi d'Ícar.
Una humanitat egocèntrica, egoista, d'ambicions desmesurades i que
oblida que forma part del planeta que maltracta. Una humanitat que no
vol tocar de peus a terra.
Una
societat diferent amb persones amb noves prioritats no és una opció, és
una necessitat per a la persistència de la humanitat a la Terra. Com
ens diu l'Agenda Llatinoamericana 2017: “Només podrem aturar el desastre
si transformem la societat amb una nova cultura profundament
ecològica.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada