El
llibre va desgranant tots els esdeveniments des del primer moment, del
que hem conegut històricament com "la Setmana Tràgica", des de les
revoltes d’assetjament a la Companyia de les Mines del Rif Espanyola
allà enmig de les Cabildes
Manel Aisa Pàmpols
Recentment
s’ha reeditat el llibre que tot apassionat per l’història de la ciutat
de Barcelona agraeix poder llegir, una història que forma part del
llegat històric social d’un món que es va obstinar a buscar els
privilegis d’uns en detriment dels molts, i que d’alguna manera va
apartar i va reprimir als seus millors fills pel simple fet de tenir
criteri en les seves opinions. Es tracta de ’Barcelona 1909. La
revolución de Julio’ (Ediciones Dirección Única, Barcelona 2016, 305
pàg.)
La
coneguda "Setmana Tràgica" de tan profunda memòria entre les
generacions arribades del segle XX, que fins i tot podem afirmar que
durant molts anys només la historicitat dels anglosaxons va poder fer-se
càrrec, diguem entre cometes, amb dignitat en els anys 70 amb
l’aparició del llibre de la americana Joan Connnelly Ullman i la seva
Setmana Tràgica editat per Ariel; un treball d’investigació molt ben
resol.
Doncs
bé, avui aquí gràcies a la ploma de Leopoldo Bonafulla (Joan Baptiste
Esteve), coetani de Ferrer i Guàrdia, podem copsar l’ambient que es
respirava en tot aquell procés des del mateix moment en què comencen a
produir-se els fets. El llibre en els seus tretze capítols recull i va
desgranant tots els esdeveniments des del primer moment, del que hem
conegut històricament com "la Setmana Tràgica", des de les revoltes
d’assetjament a la Companyia de les Mines del Rif Espanyola allà enmig
de les Cabildes marroquines; els interessos econòmics de la monarquia;
que tant pretenia conservar, després del desgavell i de la pèrdua de
Cuba i Filipines.
La
Monarquia espanyola havia de recobrar el seu prestigi colonial i en
aquest moment després de diversos tractats en què el nord d’Àfrica
quedava repartit colonialment per bona part de l’imperialisme europeu;
poca cosa més disposava Espanya enllà les seves fronteres naturals, el
que implicava que aquestes mines, aquest petit tros de terra, calia
assegurar-ho amb el prestigi militar espanyol a qualsevol preu, tot i
que existia un exèrcit esquilmat, antiquat i corrupte, amb més càrrecs
militars que tots els exèrcits europeus occidentals junts.
Bonafulla
es dedica a relatar amb bona ploma, llenguatge didàctic i lleuger, com
l’ambient es va anar escalfant amb detall, com uns fets van conduir a
altres, i alguns van precipitar el tot que ens remarquen per exemple a
la contracoberta del llibre, quan el dia de l’embarcament de tropes al
port de Barcelona, amb el corneta tocant "atención" i les diferents
negatives i tensió que hi ha a l’ambient. Mentre moltes dones incitaven a
la rebel·lió als seus parents, la gent cridava: ’Tireu els fusells !,
Resistiu-vos contra l’ordre d’embarcament! O tots o cap!, Que hi vagin
els rics!, Torneu-vos a casa! ....
Quedava
clar, els éssers estimats dels soldats no veien cap motiu que defensar
al nord d’Àfrica mentre la marquesa de Comillas repartia escapularis.
La
tropa havia perdut el pas, sobretot quan van deixar de tocar la música
militar i els oficials es van apartar perquè els soldats abracessin a
dona i fills, la protesta es generalitza i els revoltosos es van ocupar
d’aixecar barricades primer en el centre de la ciutat i després poc a
poc en tota la ciutat, s’havien assaltat les armeries de costum a més de
fer-se amb 290 fusells dels veterans que tenien per costum reunir-se
allí al carrer Sant Sadurní.
Els
bans del capità general de la Quarta Regió militar Don Luis de Santiago
Manescau tot just seran llegits per molt poca gent, ja que tots els
barcelonins indignats passaven d’això, una vegada que els obrers
s’havien aixecat en rebel·lió militar va provocar més indignació encara
l’observar com els tramvies seguien funcionant, pel que en moments de
ràbia van ser bolcats tant en barris com Gràcia com al mateix carrer
Pelai o la Ronda de Sant Pau.
La
crema de convents que descriu detalladament Bonafulla i la posterior
lluita de barricades, la repressió un cop han arribat noves tropes
disposada a reprimir als revoltosos barcelonins, així com poc a poc
aquesta lluita es va desplaçant als barris cada vegada més llunyans del
centre de la ciutat on l’exèrcit exerceix la repressió i el seu control
militar.
A
destacar els diferents episodis d’aquests dies tràgics, però si voldria
ressaltar ara la molt estreta història d’un dels afusellats per aquests
successos, em refereixo a Ramón Clemente García, el carboner del carrer
En Roig, home amb alguna petita discapacitat intel·lectual que va voler
en un moment d’efervescència aportar el seu gra de sorra a la rebel·lió
agrupant una petita sèrie de llambordes en forma de barricada en
absolut estratègica que ni pretenia dificultar el trànsit pel carrer
d’en Roig del Districte V. I quan va veure arribar alguns en comitiva
amb alguns esquelets de monges lligats de mans i peus que pretenien
portar fins a la casa dels marquesos de Comillas al Palau Marc, Ramon va
pensar que almenys un d’aquells cadàvers podien arribar fins les portes
de la casa Güell al carrer Comte de l’Assalt, idea que li va ser
rebatuda després d’una reprimenda de la seva mestressa carbonera a
meitat del carrer Egipcíaques. Per aquest fet amb “dimes i diretes” que
assegurava l’inspector de policia Mercier que li havia dit alguns veïns,
l’infortunat Ramon Clemente va ser un dels executats pels fets de la
setmana tràgiques, sense cap tipus de perdó, ni de reconsideració, ni
clemència per a una persona que realment va tenir un càstig completament
desproporcionat que cap religió piadosa va voler escoltar, com després,
més tard la farsa de judici que va tenir Francesc Ferrer i Guàrdia.
Els
comportaments tant de la guàrdia civil, en tot moment bel·ligerant amb
el poble, l’exèrcit que en un inici era aplaudit pel poble, i els foscos
personatges que disparaven a l’exèrcit des dels terrats disfressats
d’obrers, però que poc tenien d’això, sinó més aviat sobresortia la
sotana que portaven sota de la seva disfressa obrerista.
Bonafulla
és capaç de recollir i sintetitzar bona part dels manifestos que en
aquell moment tots els estaments van proclamar, fins i tot el Papa Pius
XII, les reflexions del republicà Pi i Adsuar, la repressió dels morts i
ferits en els carrers de la ciutat, la repressió sistemàtica els
judicis sumaríssims, i el tancament de totes les escoles racionalistes,
fins i tot de regions on cap altercat havia passat, els desterraments
sense cap tipus de condició en terra hostil on ja era difícil buscar-se
la vida inclús pels vilatans.
En
definitiva un bon llibre que crec ens aporta i refresca la memòria
d’aquelles jornades de Juliol de 1909 que seran difícils d’oblidar en la
memòria dels pobles. Edicions Dirección Única ha fet una bona feina
recuperant aquest text publicat per primera vegada el 1910, que sens
dubte ens serà molt útil avui dia.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada