MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 31 d’agost de 1915 neix a Madrid el lliurepensador, professor i enginyer nacionalitzat xilè el 1959 Víctor Pey Casado. Afiliat a la CNT-AIT a Barcelona, l’estiu de 1936 se’n anà amb la Columna Durruti al front d’Osca

Víctor Pey fa 101 anys 

Josep Tarradellas, conseller d’Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya, li confià junt amb al seu germà Raül, també enginyer, i Eugenio Vallejo Isla, de la CNT-AIT i delegat de la Comissió d’Indústries de Guerra de Catalunya (GIG), la transformació de la fàbrica d’automoció Hispano Suïssa en una industrial de guerra, on fa d’assessor tècnic. 
El 1939 s’encarregà  de la fàbrica d’armament d’Olot i va exiliar-se junt al seu germà Raül, creuant la frontera del Pirineu i essent ambdós detinguts i tancats en el Voló a un seller on hi havia sacs de pols de suro, i després internats un campo de concentració al barri les Haràs  de Perpinyà, hom anomenà Servei Tècnic dels Camps, per tal com allotjà obrers especialitzats i menestrals, escollits entre els refugiats, que arranjaven les barraques dels altres camps del departament. Allí es trobaren amb la seva mare, Manuela Casado, i la seva germana Diana,  que els ajudaren a fugir a través de la francmaçoneria del Rosselló. 



Víctor Pey Casado: 
El 31 d’agost de 1915 neix a Madrid (Castella la Nova) el lliurepensador, professor i enginyer nacionalitzat xilè el 1959 Víctor Pey Casado. Fill de Segimon  Pey Ordeix, nat a l’Empordà, i la Manuela Casado, de Valladolid (Campinya del Pisuerga, Castilla la Vella). Quan tenia dos anys la família es traslladà a Barcelona, on es crià i estudià.

Enginyer industrial a Barcelona, estava afiliat a la CNT-AIT als inicis de la Guerra Civil marxà amb la Columna Durruti al front d’Osca (Aragó) però tornà a Catalunya ja que Josep Tarradellas, conseller d’Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya, li confià junt amb al seu germà Raül, també enginyer, i Eugenio Vallejo Isla, militant a Barcelona de la FAI i del Sindicats del Metall de la CNT-AIT i delegat de la Comissió d’Indústries de Guerra de Catalunya (GIG),  la transformació de la fàbrica d’automoció Hispano Suïssa en una industrial de guerra, on fa d’assessor tècnic de Vallejo. Es blindaven camions amb planxes d’acer. Els torns mecànics, les fresadores, les premses d’embotir i les rectificadores  servien per fabricar armes lleugeres i munició. La fàbrica estava col·lectivitzada i treballava pel Departament Siderometalúrgic de la Comissió d’Indústries de Guerra de Catalunya, que dirigia Josep Tarradellas. Aleshores, Víctor Pey vivia al carrer Comte d'Urgell núm. 153 de Barcelona.

Amb la caiguda de Barcelona en mans de l’exèrcit franquista, el 26 de gener de 1939, s’encarregà  resguardar la fàbrica d’armament d’Olot (la Garrotxa), amb el fi de mantenir la resistència armada que suposadament hi hauria al Principat de Catalunya, però que finalment  aquesta no prosperà [Toledo, Manuel (18 de novembre de 2005)«Víctor Pey: España y Chile». BBC Mundo]. Aleshores, va exiliar-se junt al seu germà Raül, creuant la frontera del Pirineu i essent ambdós detinguts i tancats en el Voló (Rosselló) a un seller on hi havia sacs de pols de suro, en una atmosfera que ofegava,  i després internats un campo de concentració al barris les Haràs  de Perpinyà (Rosselló), situat  entre la carretera de Tuïr i l’antiga de Barcelona, prop de Malloles, tot aprofitant l’existència d’unes quadres per a la cria de cavalls. El camps de concentració  hom anomenà Servei Tècnic dels Camps, per tal com allotjà obrers especialitzats i menestrals, escollits entre els refugiats, que arranjaven les barraques dels altres camps del departament del Pirineu Oriental . Allí es trobaren amb la seva mare, Manuela Casado, i la seva germana Diana, ambdues francmaçones [Ekaiser, Ernesto (31 de agosto de 2015). «Víctor cumple 100 años». El País], que els ajudaren a fugir fins a Lió (Alvèrnia Roine Alps) a través de la francmaçoneria del Rosselló [Merino, Olga (21/07/2014). Víctor Pey: «El lucro no lo es todo; por él no se llega a la felicidad». El Periódico]. 

Se’n va a  París (Illa de França) sense papers ni diners i trobà una feina nocturna en l’oficina del Govern de la República a l’Exili. Llegí que el poeta Pablo Neruda exercia a París d’ambaixador especial de Xile per  enviar-hi un vapor amb refugiats espanyols. Demanà una entrevista al poeta. Es rebut. Neruda és fred, distant. Però en la seva llibreta subratlla una cosa: “dos enginyers espanyols”. Neruda decideix embarcar-los en el vaixell Winnipeg. I parteixen  junts ambdós germans enginyers, la seva mare, la seva germana i el seu cunyat, l’enginyer Lorenzo Colli. El vapor va sortir del port de Paulhac (Girona, Aquitània, Occitània) el 4 d’agost de 1939.  En el moment en que el Winnipeg començà a navegar, amb 2.200 persones exiliades, a popa del vaixell es formà una coral formada per refugiats catalans que es va posar a cantar L'Emigrant, cosa que li impressionar en gran mesura i amb més de cent anys encara recorda. 

Víctor Pey i la seva família van arribar a Valparaíso (Xile) el vespre del 2 de setembre de 1939, i l’endemà se’n anaren a Santiago. Allà, va treballar de topògraf, junt a l’enginyer José Saitúa, que dirigia la construcció d’un aqüeducte entre Laguna Negra (comuna de San José de Maipo, província de Cordillera) i Santiago. Després, creà amb el seu germà una empresa d’enginyeria d’èxit en la construcció de ports i altres obres importants.  L’empresa Raul Pey y Cía va construir la Ciudad del Niño Presidente Juan Antonio Ríos M., del port comercial d’Arica (Regió d'Arica i Parinacota, Xile), realitzat entre 1950 i 1955, a més d’altres obres portuàries i d’infraestructura pública. En 1964 els germans  Pey van constituir al Perú l’empresa Ingeniería Civil e Industrial S.A. (ICISA) [Bradanovic, Tomás. «Grandes ariqueños: Raúl Pey Casado»]. 

En la dècada de 1940 va fer amistat amb el socialista i francmaçó Salvador Allende, que de jove havia estat llibertari, en unes tertúlies polítiques que es celebraven a casa d’Aníbal Jara, aleshores director de La Hora, periòdic al qual Víctor Pey hi col·laborava. 

El 1948 tornà  a Neruda el seu suport rebut a París i albergà al poeta perseguit en la seva terra i a la seva companya, Delia del Carril, en el seu apartament a Santiago de Xile. Pablo Neruda i Delia del Carril passaren a la clandestinitat a causa de la repressió contra el Partit Comunista de Xilè iniciada a partir de la implantació de la Ley de Defensa Permanente de la Democracia («Ley Maldita»). 

Comprà el diari de major tirada, Clarín, dóna suport al projecte de Salvador Allende, nou president de Xile, i com a conseller seu l’acompanyà fins a les últimes hores del president Allende en el Palau de la Moneda.  L’11 de setembre de 1973 a Santiago de Xile reviu el 19 de juliol de 1936 a Barcelona i la redacció del diari Clarín es atacada pels militars facciosos xilens. Salvà la vida gràcies als ambaixadors d’Espanya i de Veneçuela. Un dia d’octubre de 1998, llegeix una notícia en el diari El Mercurio. El general Pinochet ha anat a Londres (Anglaterra, Regne Unit de la Gran Bretanya). Envià un correu a l’advocat Joan Garcés, que té despatx a Madrid, el qual en donà coneixent al jutge Baltasar Garzón, que dia el 16 de octubre de 1998 sol•licità l’arrest del general  per a la seva extradició. Pey ja havia aconseguit que el Tribunal d’Arbitratge del Banc Mundial, ubicat a Washington (USA), el reconegués com a propietari legítim del diari Clarín, confiscat per la dictadura del general Pinochet. Però els governs de la concertació no havien volgut acatar el laude. Des de 2013, un tribunal estudia el munt de la indemnització, estimat en 100 milions de dòlars. Mentre, té un portal digital de Clarín. Ha llegat el 90% del patrimoni de Clarín a la Fundació Salvador Allende, registrada en l’Estat espanyol i de la qual és el seu president .

En 1975 Pey tornà a Catalunya per primera vegada des de 1939. Sempre pensa en Catalunya. En una entrevista a la periodista Olga Merino, que el presenta com anarquista que s’exilià a Xile, Pey explicà: “Que el lucre no ho és tot, que amb el lucre no es troba la felicitat. Es té prestigi en la mesura  en que hi ha diner, de manera que es cerca com a fita. Amb aquests principis, no es estrany que hi hagi corrupció en tots els estadis de la societat”.  Sobre la independència de Catalunya: “Si hi visqués votaria sí. Es tracta d’un anhel ancestral del poble català, que té la seva cultura i la  seva manera d’ésser pròpies. Reuneix les condiciones d’un país”.  Quan va complir 100 anys manifestà sobre Catalunya al periodista Ernesto Ekaiser:  “La gent està irritada per la crisi i la política d’un govern de dretes que mira cap l’altra banda. I mota gent catalana veu en l’independència la drecera per sortir d’aquest govern. És una il·lusió. No crec que aquesta il·lusió pugui resoldre els problemes reals que pateix la ciutadania”, però no per això renuncia estar a favor de l’independència com a país. 

El 31 agost de 2015 al migdia, coincidint amb el seu centenari, fou homenatjat per la Universitat de Xile amb la Medalla Rectoral.
Bibliografia: Gálvez, Julio (2014). Winnipeg: Testimonios de un exilio.