TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 06/04/2016
Perpinyà (Rosselló).-
Oriol Solé Sugranyes fou l'ànima del MIL, creia en la lluita armada
revolucionària com a eina d'alliberament de la classe obrera contra el
capitalisme. Pertanyia a una família catalana de classe mitjana que, segons les
pròpies paraules d’Oriol, l’educà en “l’esperit de lluita per garantir la
llibertat” en el si de la repressió franquista. En els seus inicis, va militar
al PSUC i al PCE (i) fins que va optar pel comunisme llibertari i pels grups
més combatius del moviment obrer de principis dels anys setanta a través de
plataformes de Comissions Obreres.
No
va ser fins al gener de 1971 que es va celebrar la primera reunió del MIL en un
petit apartament als afores de Tolosa després que Solé Sugranyes entrés en
contacte amb diversos joves llibertaris del sud de l'Estat francès com
Jean-Claude Torres o Jean-Marc Rouillan --cofundador dels GARI i Action Directe--.
Santiago Soler Amigó, Josep Lluís Pons Llobet i Salvador Puig i Antich van ser
els seus companys de lluita, provinents, com ell, de la classe mitjana
barcelonina.
De
la "la banda dels STEN" a la professionalització del MIL
El
MIL s'estructurava en Grups Autònoms de Combat (GAC). Les seves accions
consistien en expropiacions a sucursals bancàries no solament per a la
supervivència dels membres de l’organització, sinó també per al manteniment de
les seves publicacions clandestines i per al suport econòmic a plantilles de
treballadores en vaga. Un dels pilars de l’activitat del MIL va ser l’editorial
clandestina Ediciones Mayo del 37, a través de la qual imprimien i difonien
textos anticapitalistes per fer créixer la consciència de classe i contribuir a
la construcció teòrica del moviment proletari. Al sud de l'Estat francès hi
tenien el seu lloc de refugi, on tenien el suport de vells militants de la CNT-AIT
i la FAI, com Pere Mateu Cusidó, que havia executat a Madrid el president Eduardo
Dato el 8 de març de 1921.
Però,
després d’una primera detenció i l'empresonament a Perpinyà (Rosselló) de
l'Oriol el 1971 per intentar entrar a l'Estat espanyol amb Rouillan amb un
cotxe robat, Solé Sugranyes va tornar a ser detingut al setembre de 1973 junt
amb el seu company Josep Lluís Pons Llobet després d’atracar una sucursal de La
Caixa en el municipi de Bellver de Cerdanya (Lleida). Després d’aquest
incident, Oriol Solé no sortí de la presó fins a l’abril de 1976 protagonitzant
--amb altres presos d’extrema esquerra que complien condemnes per terrorisme o
lluita armada-- la històrica fuga de Segòvia.
La
fuga de Segòvia: a la recerca de la llibertat
Mentre
la mort de Franco ocasionava la paràlisi del Govern espanyol de la Segona Restauració
Monàrquica davant una marea obrera i popular amb ànsies de llibertat, un grup
de presos polítics que complien condemna a la presó de Segòvia excavaven un
túnel amb la intenció d’una fuga imminent. Després d’un primer intent frustrat
per un infiltrat (El Lobo), la històrica fuga de Segòvia la va dur a terme el 5
d’abril de 1976 un grup de 29 presos polítics format per 24 militants d’ETA pm,
un pres de l'LCR i cinc catalans membres del FRAP, del FAC, del PCE (i) i del
MIL; entre aquests últims, Oriol Solé Sugranyes. Aquell dia, els fugitius van destapar la tapa
de rajoles que ocultava el túnel que havien estat cavant durant mesos als
lavabos de la presó i es van endinsar pel col·lector d'aigües fecals. “Si
alguna cosa s’ha de destacar d’Oriol Solé, és la seva gran humanitat”, afirma
Carles García Solé, antic militant del Front d’Alliberament Català (FAC) i
company de fuga de l’Oriol. “Encara avui em recordo de l’última experiència que
vaig tenir a la presó mentre ens escapàvem… Havíem de passar per un forat molt
estret i no podia continuar. L’Oriol, en veure que jo no podia tirar endavant,
va fer mitja volta acompanyant-me tot el trajecte fins a arribar allà on teníem
la roba”.
A
l’altra banda del túnel, després d’un camí d’uns 800 metres pel clavegueram de
Segòvia, els esperava un comando exterior organitzat, entre d'altres, per la
jove Miren Amilibia. “La consecució de la llibertat ens va donar energia a tots
per poder trencar les reixes que intentaven contenir i controlar les persones
que creiem en els altres i en la construcció d’un país per a tots i en el qual
poguéssim participar per ser agents actius de les nostres vides”, va dir la
mateixa Miren 38 anys després del cru final del seu company. “Van ser anys de
lluita, anys durs, però també de molta il·lusió i esperança. Ens vam trobar amb
l’Oriol en el mateix camí”, sentencia.
Dispersió
i fugida al bosc de Sorogain
Amagats
en el tràiler d'un camió que carregava fusta, van viatjar des d'allí fins a
Espinal, poble navarrès proper a la frontera on es van amagar en una borda en
l'espera d'un mugalari (contacte que els conduiria a través de la muntanya fins
a l'Estat francès). Però algú es va equivocar en donar la contrasenya i el guia
no s'hi va presentar. Els evadits sabien que eren prop de la frontera i,
ansiosos per aconseguir la llibertat, van decidir tirar milles en plena nit. Segons
la majoria de les persones que es van escapar, aquesta decisió va suposar un
fracàs: 29 persones fugint per muntanyes controlades per la Guàrdia Civil amb
una alta freqüència de contrabandistes no van passar desapercebudes. Van ser
interceptats per una patrulla de guàrdies que començà a disparar, i es van
subdividir en petits grups que van córrer per on van poder enmig d'una boira
espessa.
En
una de les ràfegues, l'Oriol va caure mort, i la resta, a poc a poc, va decidir
anar-se entregant. Només cinc persones (Carles Garcia Solé, Mikel Laskurain,
Koldo Aizpurua, Jesus María Muñoa i Miren Amilibia) van aconseguir amagar-se
dins d'un xalet durant 15 dies fins que van poder creuar la frontera. Un cop
van ser allà, foren confinats pel Govern francès a l'illa de Yeu fins que es
decretà l'amnistia del 1977 i van poder tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada