MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu Valls

En 1926 formà part, amb Vicente Botella i Camil Piñón, per part de la CNT-AIT, del Comitè Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. 

Quan el triomf militar franquista a Catalunya era un fet, ell i la seva companya van ser dels últims a creuar el Pirineu durant la Retirada de febrer de 1939. Passà uns mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual a Sant Cebrià de Rosselló. 

  

 

Josep Viadiu Valls: 

El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada (Anoia), en una família benestant, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu Valls, conegut sota diversos pseudònims (Juan d'Agramunt, Pep del Noia, Buelna, Hermes, etc.). Els seus pares es deien Josep Viadiu Valls, blanquer, i Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits, Victòria i Joan. Quan tenia 10 anys va morir la seva mare d'una aturada cardíaca i tres mesos i mig després el seu pare es tornà a casar, amb Concepció Mussons Codina, madrastra amb la qual no s'avingué. Considerat «ingovernable», immediatament va ser enviat a Barcelona per treballar i ho va fer en diferents feines (blanquer, fideuer, oficinista, xarlatà de cafè, viatjant, venedor de llibres, jugador de cartes, etc.), vivint plenament la bohèmia barcelonina.

Cap el 1908 va ser empresonat per primer cop i el juliol de 1909 participà en la denominada «Setmana Tràgica», fet pel qual va haver de fugir i s'exilià un temps a Masamet (Llenguadoc, Occitània).

Lerrouxista d'antuvi, a Igualada freqüentà el Centre Radical i al març de 1913 va ser elegit secretari de la junta d'aquest, càrrec en el qual va ser reelegit el febrer de 1914. A la tardor d'aquest anys s'instal·là a Barcelona i el gener de 1915 fou un dels promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en demanda de la jornada de vuit hores, que durà 15 dies. En aquesta època, després d'introduir-se en la tertúlia confederal del Cafè Espanyol del Paral·lel de Barcelona i de fer amistat amb destacats cenetistes d’aleshores, com Hermós Plaja, Eusebi Carbó, Francisco Cardenal, José Ortega, Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu Bernardó, Joan Peiró, Agustí Castellà o Salvador Seguí, abandonà el republicanisme i abraçà l'anarquisme social i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començant a col·laborar en Solidaridad Obrera.

Participà activament en el moviment revolucionari que tingué lloc entre el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de vaga de la CNT, amb Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros i altres; amb el seu fracàs, fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a la casa de Joan Peiró a Badalona.

En 1918 assistí al Congrés Nacional del Ram de la Pell, que se celebrà al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser enviat per la CNT a Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa s'entrevistà amb Joan March Ordinas.

Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 assistí, com a representant i secretari de la Federació Nacional dels Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona) i es mostrà partidari del Sindicat Únic. En aquesta època, en una gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat Ródenas, que esdevindrà la seva companya i amb la qual tindrà tres fills (Armand, Hèctor i Ismael).

El 24 de novembre de 1918 parlà en el míting commemoratiu de la Revolució russa dels soviets que se celebrà al Teatre del Bosc de Barcelona. Entre finals de 1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep Bois, Pere Massoni, José Gil Ballester i altres, realitzà una gira propagandística per Andalusia, i també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a explicar la nova estructura orgànica confederal sorgida arran del Congrés de Sants.

El setembre de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions Liberals. En aquest 1919 passà a treballar com a corrector del diari La Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia, País Basc, Euskal Herria) per tractar amb la Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical.

Detingut amb altres destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser deportat a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En 1922 va fer reaparèixer el periòdic Solidaridad Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà amb el sector més aviat moderat de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró.

En 1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya «Rudolf Mosse Ibérica», on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix, però en 1926 l'editorial va fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de Gabriel Alomar Villalonga La pena de muerte.

En 1926 formà part, amb Vicente Botella i Camil Piñón, per part de la CNT-AIT, del Comitè Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de Molló (Vallespir) contra la dictadura de Primo de Rivera.

Fou un dels signants de l'anomenat «Manifest d'Intel·ligència Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el periòdic L'Opinió. Entre el novembre i el desembre de 1930 col·laborà, quan el Govern espanyol suspengué Solidaridad Obrera, sota el pseudònim de Juan d'Agramunt, en el setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup «Solidaridad», constituït com a tendència dins de la CNT-AIT per contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això, l'agost de 1931 es negà a signar el «Manifest Trentista». Durant els anys republicans col·laborà en El Sembrador i en Combate, òrgan dels anomenats «Sindicats d'Oposició».

Durant la Guerra Civil destacà com a orador en mítings i conferències. El novembre de 1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses Col·lectivitzades de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad Obrera, en substitució de Jacinto Toryho.

Quan el triomf militar franquista a Catalunya era un fet, ell i la seva companya van ser dels últims a creuar el Pirineu durant la Retirada de febrer de 1939. Passà uns mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual a Sant Cebrià de Rosselló (Catalunya Nord). Després marxà a París (Illa de França), on visqué amb Joan Peiró.

A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb la seva companya i el 2 de desembre de 1939 salpà a bord del paquebot La Salle cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). Després d'un parell d'anys treballant en l'experiència agrícola d'«El Tamarindo», de San Juan de la Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on emmalaltí i malvisqué, i d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942 s'instal·là a la ciutat de Mèxic (Mèxic).

Mentrestant, els seus fills Armand i Hèctor, van morir en el setge de Leningrad, lluitant contra els nazis i la División Azul del franquisme.

Per guanyar-se la vida, regentà un quiosc de llibres i després entrà a fer feina com a corrector en la Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico (1950). En l'exili mexicà dirigí Solidaridad Obrera (1942), publicació en la qual col·laborà posteriorment, i a partir del gener de 1945 dirigí Estudios Sociales, a més de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales», amb més de 30 títols en 1945.

A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys seixanta tornà a dirigir Solidaridad Obrera. A començament dels seixanta passà a treballar als «Talleres Gráficos de la Nación», la societat cooperativa que havia creat el president mexicà Lázaro Cárdenas, on es jubilà amb 75 anys.

Es troben articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción, Acción Sindical (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), Acracia, Catalunya, Cenit, CNT, Combate, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente Libertario, Fructidor, Horizontes, Igualada Radical, Juventud Libre, Lucha Obrera, Mañana, El Sembrador, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.  

És autor dels llibres Un hombre de acción (ca. 1927), Salvador Seguí («Noy del Sucre»). El hombre y sus ideas (1930), Figuras de la Revolución Española. Salvador Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology of the Spanish civil war and its origins (1972), Breve historia de la CNT (1991, amb Josep Peirats).

Josep Viadiu Valls va morir el 23 de desembre de 1973 a la ciutat de Mèxic.