Espionatge més enllà de la llei

Fitxes d’activistes elaborades pel Grup 6 de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional

L’obtenció d’informació personal sense consentiment col·lisiona amb la llei de protecció de dades i l’ús de fons reservats, que només ho permeten si hi ha un perill real per a la seguretat pública o s’està cometent un delicte. 

Per l’advocat de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats Àlex Solà, "accedir a unes dades personals o demanar a algú que te les passi de sotamà no té cobertura legal". 

Segons la lletrada Eva Labarta, la compilació d’aquest tipus d’informació, en determinats supòsits, podria ser "constitutiva d’un delicte de revelació de secrets".  

DIRECTA 19/04/2016 

Gemma Garcia  

“Nosaltres t’oferim una contraprestació econòmica. El que passa és que aquesta contraprestació econòmica tindrà una part fixa mensual --podem dir--, que anirem depositant en un compte que tu t’obris, o te la podem donar en mà”. Amb aquestes paraules, T.M., que es presenta com un agent “de seguretat de l’Estat“, ofereix a Quim Gimeno uns diners de fons reservats, que, segons la llei, es destinen a sufragar les despeses que s’estimin necessàries “per a la defensa i la seguretat de l’Estat”.

En aquest cas, els suposats agents volen destinar-los a fer que el potencial confident aconsegueixi dades de persones que freqüenten l’Ateneu La Base del barri del Poble-sec de Barcelona o “l’altre ateneu”. Concretament, un d’ells explica a Gimeno que li interessa “un llistat” i posa un exemple: “Pepe, Pepe López, viu per aquí, treballa no sé on. Dades objectives: domicili, telèfon... Si està posat en alguna moguda, si ha estat detingut, si és actiu o poc actiu (...), si està alliberat al casal, si té clau i obre i tanca, si és dels que hi va sovint, no hi va sovint...”. 

Els reclutadors estan interessats en “dades objectives” com domicilis, telèfons i llocs de feina. Diversos advocats consultats han coincidit a assenyalar que la compilació d’aquest tipus d’informació col·lisionaria amb la legalitat. L’article de la llei de protecció de dades centrat en els Fitxers de les Forces i Cossos de Seguretat traça la línia vermella de fins on està permesa la recollida i el tractament d’informació de caràcter personal sense consentiment: “Dades que resultin necessàries per a la prevenció d’un perill real per a la seguretat pública o per a la repressió d’infraccions penals”. 

Per tant, d’entrada, segons explica l’advocat Jordi Busquets, es poden demanar les dades d’una persona quan estigui relacionada amb la comissió d’un delicte: “No es poden obtenir les dades pel simple fet de freqüentar un local, quan aquest és públic. Només es podria fer en el cas que el local estigués destinat exclusivament a la preparació d’un delicte, sense cap altre ús”. Per l’advocat de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats Àlex Solà, “accedir a unes dades personals o demanar a algú que te les passi de sotamà no té cobertura legal. Cal autorització judicial”. No obstant això, recorda: “La confecció de llistes de dissidents és totalment il·legal, però es fan i es comparteixen”. La lletrada Eva Labarta afegeix que, si es pogués demostrar que els policies estan treballant sense un supòsit concret, s’estaria incorrent en el que, en termes judicials, s’anomena “investigació erràtica”. Les proves, en la fase judicial, es considerarien nul·les.

Les advocades Laia Serra i Benet Salellas coincideixen a subratllar que les investigacions prospectives estan prohibides. La mateixa fiscalia, a la circular 4/2013, recorda: “Queden prohibides les investigacions generals sobre la conducta o activitats d’una persona i les investigacions prospectives. No han d’iniciar-se unes diligències d’investigació sinó en virtut de la notícia de la comissió d’un fet concret que revesteixi els caràcters d’infracció penal”. Salellas insisteix que “si no tens indicis d’un delicte, no pots obrir una investigació per veure si en trobes”.  

Per a Labarta, són terrenys nebulosos, però la compilació d’aquest tipus d’informació, en determinats supòsits, podria ser inclús “constitutiva d’un delicte de revelació de secrets”. Salellas hi coincideix i considera que, sense un fet concret presumptament delictiu al darrere, aquestes dades no només podrien ser invalidades en fase judicial, sinó que podrien arribar a provocar l’obertura d’un expedient contra els agents que hi han participat. 

Com a contrapartida, per obtenir la informació, T.M ofereix al potencial confident uns “200 o 250 euros” perquè pugui “funcionar”. Tanmateix, en funció de la transcendència de la informació, es compromet a: “Una millora econòmica; algun taló per fer alguna escapadeta; per a tu o amb la teva nòvia”. Aquestes despeses, si s’haguessin arribat a produir, provindrien de la partida de fons reservats que el Govern espanyol ha previst en el pressupost per a 2016: 26,86 milions d’euros. El gruix d’aquesta quantitat és gestionat pel Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i el Ministeri de l’Interior espanyol, tot i que també se’n consignen a Defensa i Assumptes Exteriors. 

Se’n sap ben poc, de la partida, perquè té la qualificació de secret oficial: està prohibit publicitar-ne les despeses i està dotada d’un sistema especial de justificació i control. Els únics que en tenen un mínim coneixement són, segurament, els membres de la Comissió Parlamentària integrada pel president del Congrés i un representant de cada grup parlamentari.