 |
| Factura de les 21 tones explosives produïdes per MAXAM Anadolu, filial de l'espanyola MAXAM |
Envien
armament d'una multinacional espanyola als gihadistes de Síria.
És
habitual que entrin a Síria camions d'armament de Turquia cap als gihadistes
però no que sigui armament d'una multinacional espanyola.
El
Col·legi d’Advocats de Madrid triga 77 anys en revocar l’expulsió per maçons de
61 col·legiats.
Nazis
ataquen la mesquita de l’M-30 a Madrid.
El
joc brut de la intel·lectualitat espanyolista, al descobert: d’Azúa a Savater.
‘La
desfachatez intelectual', del professor Sánchez-Cuenca, posa de manifest la
impunitat amb què s'escriuen aberracions i despropòsits.
El
Govern espanyol veta a Barcelona l’acollida de 100 refugiats dels campaments
d’Atenes.
La
Casa Bloc acollirà 90 refugiats de diverses nacionalitats.
[Barcelona (República
Catalana) 24/03/2016]
L’AMIC DEL POBLE
La
web Vice News informa en un article titulat "Cómo explosivos 'Marca
España' pudieron acabar en manos de yihadistas sirios" que es va
interceptar un camió que volia entrar a Síria carregat amb més de 21 tones de
substàncies explosives (un milió d'unitats de corda detonant) produïdes a la
planta de MAXAM Anadolu, filial turca de la multinacional espanyola MAXAM,
empresa dedicada a la fabricació d'explosius i municions. És habitual que
entrin a Síria camions d'armament de Turquia cap als gihadistes però no que
sigui armament d'una multinacional espanyola.
El
Col·legi d’Advocats de Madrid triga 77 anys en revocar l’expulsió per maçons de
61 col·legiats
 |
| Els advocats Álvaro de Albornoz (Partit Republicà Radical Socialista) i Augusto Barcia (Partit Acció Republicana ), Gran Mestre del Gran Orient Espanyol i Sobirà Gran Comendador del Suprema Grau 33 del REAA) |
El
gener de 2016 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Madrid va revocar
els acords adoptats por esta entitat arrel de la victòria militar franquista en
1939 amb l’expulsió d’un total de 61 advocats.
 |
| L'advocat laboralista i destacat militant de la CNT Benito Pabón, que defensà el 1937 els imputats del POUM |
L’acord sorgí arran d’una investigació històrica
promoguda des de la Gran Lògia d’Espanya
(GLE), coneixedora de la persecució franquista que van patir aquests advocats per
la seva condició de francmaçons: Luis Jiménez de Asúa / Francisco López de
Goicoechea / Julia Álverez Resano / Marino López Lucas / José Rosado Gil /
Aurelio Matilla / Emilio Baeza Medina / Miguel Maura / José Antonio Balbontín
Gutiérrez / Juan Manuel Mediano / Manuel Blasco Garzón / Eduardo Ortega y
Gasset / Jerónimo Bujeda Muñoz / Ángel Ossorio y Gallardo / Carlos Castillo
García-Negrete / Manuel Ossorio Florit / Antonio Cases / Benito Pabón y Suárez
de Urbina / Luis Fernández Clérigo / Enrique Peinador / Ángel Galarza / José M.
Rodríguez de Rivera / Félix Galarza / Manuel Betés / Antonio Horna / José Polo
de Bernabé / Manuel de Irujo / Luis Zubillaga / Victoria Kent / Graco Antonio
Marsá / Pedro Rico / Julio Álvarez del Vayo / Rafael Guerra del Río / Manuel
Azaña / Mariano Ruiz Funes / Augusto Barcia / Pedro Gallo / José Bergamín /
Antonio Sacristán y Colás / Juan Botella / Felipe Sánchez Román / Demófilo de
Buen / José Ignacio Aldama / Gerardo Lacalle / Juan Serradell / Lorenzo Barrio
Moraita / José Serrano Batanero /
Guillermo Cabanellas Torres / Antonio Vidal y Moya / Rafael Barrón / Juan
Simeón Vidarte / José Ballester Gozalvo / Tomás Gómez Piñán / Valeriano
Casanueva / Álvaro de Albornoz / Ramón Muñoz y Núñez de Prado / Basilio Álvarez
/ José Prat / Niceto Alcalá-Zamora y Castillo / Niceto Alcalá-Zamora y
Torres / Luis Escobar Espin.
Nazis
ataquen la mesquita de l’M-30 a Madrid
 |
| Nazis de Madrid ataquen la mesquita de l'M-30 |
Un
grup nazi ha llançat bengales a prop de la mesquita de la M-30 a Madrid en el
que han qualificat d'acció "contra l'islamisme radical" durant la
qual han penjat també en una passarel·la un cartell on es podia llegir:
"Avui Brussel·les, ¿demà Madrid?".
L'acció nazi ha sigut portada a
terme pel Hogar Social Madrid 'Ramiro Ledesma', un dels grups nazis més actius
a Madrid, que ha ocupat diversos edificis i va protagonitzar una campanya per
repartir menjar només a persones desafavorides de nacionalitat espanyola. Al
seu compte oficial de Twitter, aquest grup nazi espanyol explica que es tracta
d'una acció "contra l'islamisme radical" després dels atemptats de
Brussel·les, amb les explosions registrades a l'aeroport Zaventem i a l'estació
de metro de Maelbeek. Els nazis per reivindicar la seva acció han utilitzat el
'hashtag' #TerroristasWelcome, en referència al #refugiadoswelcome utilitzat
per mostrar el suport a l'acollida dels sol·licitants d'asil que arriben a
Europa fugint de la guerra de Síria.
En la seva acció feixista, a més de
llançar bengales i provocar una intensa fumera a les proximitats de la mesquita
de la M-30, han penjat un cartell en una passarel·la on es pot llegir:
"Avui Brussel·les, ¿demà Madrid?". Hores abans, han publicat un
missatge en el mateix sentit en aquesta compte recordant que primer van ser els
atemptats de París, aquest dimarts els de Brussel·les i "demà pot ser
Madrid". Segons afirmen a Facebook, l'acció feixista anava dirigida també
contra la mesquita de la M-30 a Madrid, que acusen de finançar l'Estat Islàmic.
"Mesquites fora d'Europa", reclamen. La formació d’esquerres Ahora
Madrid, que govern a la ciutat, ha censurat aquesta acció a través de les
xarxes socials. "No criminalitzaran la comunitat musulmana. Lluitem junts
contra el terrorisme. Convivència = ciutats segures", ha escrit al seu
compte de Twitter. Alerta! El feixisme en acció no té aturador sense l’acció
antifeixista militant.
‘La
desfachatez intelectual', del professor Sánchez-Cuenca, posa de manifest la
impunitat amb què s'escriuen aberracions i despropòsits
 |
| Intel·lectuals orgànics del règim borbònic espanyol |
Alguns
dels principals representants d’allò que es considera la intel·lectualitat
espanyola, que expressen l’opinió política en diaris de referència, queden ben
retratats en un llibre que acaba de publicar Ignacio Sánchez-Cuenca, professor
de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid. El llibre ‘La
desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política‘
(Catarata) ha tingut un èxit sorprenent i s’ha exhaurit de seguida a la majoria
de llibreries. Té un enfocament atractiu: desmunta la pretesa autoritat
intel·lectual per a opinar sobre qüestions polítiques d’autors com ara Fernando
Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Javier Cercas. “Que els escriptors
parlessin de literatura seria comprensible, […] però tenen una tendència
irrefrenable a escampar opinions sobre els temes més variats”, escriu
Sánchez-Cuenca, que identifica dos dels temes més obsessius d’aquests autors:
l’independentisme a Catalunya (sobretot d’ençà de l’esclat del procés
sobiranista) i Euskal Herria (ara ja no tant).
L’autor
els desarma tots i posa en evidència la poca solidesa i les barbaritats dels
arguments que han arribat a defensar en articles d’opinió, tant en aquests
temes com en alguns altres. Per exemple, Jon Juaristi escrivia el setembre
passat al diari ABC: “Què saben els fugitius sirians? Saben que arribar al cor
de l’Europa rica requereix arribar abans al cor dels europeus, i per això
porten nens. Nens que llancen a l’altre cantó de fronteres teòricament
infranquejables o que estiren a les vies del tren. Saben que a la seva terra
d’origen aquests efectes patètics no valen, perquè als assassins baasistes o
gihadistes un nen mes o un nen menys els importa molt poc, però als europeus
els desperten sentiments de culpa que han d’eliminar com més aviat millor
perquè estan convençuts que la culpa és tòxica i produeix càncer.”
O
un altre exemple d’impacte, de Fernando Savater, sobre la tauromàquia: “Si a
alguns dels sis milions de desocupats que hi ha en aquest moment al país se li
ofereix de dur la vida que té un toro, és a dir, de viure en un dels paisatges
més bonics del món durant pràcticament tota la seva existència, tractat amb
cura i amb tota mena de comoditats, pertanyent a una espècie de la qual només
una ínfima minoria anirà a la plaça i, després, en compensació per això, només
ha de passar els últims quinze minuts de la seva vida dolents, que són
probablement molts menys dels que probablement passarem nosaltres a la nostra
vida, hi hauria una pila de gent que per tenir aquesta oportunitat acceptaria
la vida del toro.”
O
Félix de Azúa parlant de Zapatero: “Ha estat el pitjor dirigent que ha suportat
Espanya des de Ferran VII.” És a dir, pitjor que no pas Franco o Miguel Primo
de Rivera, per posar dos exemples limitats al segle XX.
Són
exemples que, segons Sánchez-Cuenca, diuen molt de “la impunitat amb què opinen
alguns dels nostres intel·lectuals, amb una barreja de frivolitat en els
continguts i prepotència en la forma estilística.” Considera que interpreten el
reconeixement públic com una forma d’impunitat, “molt generalitzada a les
lletres espanyoles”.
L’independentisme
català, la gran obsessió
I
veu que la gran obsessió d’aquesta intel·lectualitat és l’independentisme, que
identifiquen i ataquen perquè el consideren, “sens dubte, el problema més greu
al qual s’enfronten els espanyols”, segons que deia Fernando Savater.
Sobre
aquesta qüestió, l’autor fa una autocrítica. “He de reconèixer que durant un
temps em vaig deixar endur pel vendaval antinacionalista i moralitzant, és a
dir, que un lector amb paciència podrà trobar alguns articles meus del passat
que incorren en la mena d’errors que assenyalo en el capítol; […] no tenia
encara prou lectures ni viatges per a advertir les fal·làcies que circulen amb
més freqüència. En aquest sentit, tot i que alguns dels nostres intel·lectuals
més destacats continuïn insistint que el nacionalisme es guareix viatjant o
llegint, […] molts dels arguments que formen part del repertori oficial de
l’antinacionalisme visceral procedeixen d’una manca de claredat conceptual i
d’una absència de lectures bàsiques sobre la relació entre democràcia i nació:
són ells que haurien de desprendre’s del casticisme en les seves diatribes
obtusament antinacionalistes.”
Aquests
intel·lectuals parlen de feixisme, i de tribu, per a referir-se als
independentistes. Mario Vargas Llosa, per exemple, ha declarat moltes vegades
coses com ara que “el nacionalisme és un retorn a la tribu per a eludir la
pròpia responsabilitat, és un defecte que només es pot combatre amb la cultura”.
L’autor fa aquesta reflexió: “Mentre la bandera nacional voleiant al balcó d’un
edifici públic del nostre estat ens resulta una cosa normal, que un grup
nacional sense estat s’entesti a fer voleiar la seva bandera és per a molta
gent una mostra indubtable de camperolisme i tribalisme.” I deixa anar la reflexió següent: “No sembla
que es pugui dir, per exemple, que el problema d’alguns dels acadèmics catalans
que amb més vigor defensen la independència del seu territori sigui que el seu
horitzó cultural o intel·lectual no va més enllà de les vegueries catalanes:
quan analitzem el currículum d’alguns (Xavier Sala i Martín, Andreu Mas-Colell,
Carles Boix, Jordi Galí, etc.) i el comparem amb el dels nostres
antinacionalistes (els Espada, Savater, Juaristi…), tan castissos ells en els
seus plantejaments, preocupacions i estil literari, resulta evident que el
nacionalisme no té pas gran cosa a veure amb viatjar o no viatjar.”
Sánchez-Cuenca
destaca un exemple que posa en evidència Javier Cercas. Poc després de la Via
Catalana de l’Onze de Setembre del 2013, Cercas escrivia a El País: “Els
partidaris del dret de decidir sostenen que, precisament per a això, per a
saber si existeix, és indispensable un referèndum (en aquest fer, les enquestes
no serveixen, com vam comprovar en les eleccions anteriors); però, abans
d’utilitzar aquest recurs excepcional i imprevisible, qualsevol polític honest
i prudent utilitzaria el recurs previst per la llei: les eleccions. Vull dir:
unes eleccions en què tots els partits declarin, clarament i inequívoca, la
seva posició sobre la independència.”
Les
eleccions del 27 de setembre del 2015 es van presentar d’aquesta manera. Però
Cercas mateix, en un article publicat durant la Diada del 2015, dos anys
després de l’article anterior, abominava el 27-S: “No deu estranyar que
l’última ocurrència de Mas consisteixi a prometre que aniran cap a la independència,
després de les eleccions, sense haver-se encomanat a ningú, sense tenir la
majoria de vots (només d’escons) i sense organitzar un referèndum sobre la
independència (només sobre la constitució del nou estat). Aquesta barbaritat
inqualificable, els nostres governants catalans l’anomenen radicalitat
democràtica.”
Contradiccions
i irritació en el procés de pau basc
Abans
de l’esclat independentista català, la gran obsessió d’aquests intel·lectuals
era el País Basc, amb una gran hostilitat envers l’esquerra abertzale, amb
atacs furibunds contra els passos decidits cap al procés de pau.
I
hi ha contradiccions. És sorprenent el canvi rotund de posició de Fernando
Savater, que durant els primers anys de la transició havia expressat comprensió
amb l’esquerra abertzale. Recupera fragments d’articles de Savater a El País,
com ara aquest del 1981: “Qualsevol solució d’alto-el-foc ha de procurar la
col·laboració dels elements d’Herri Batasuna, molts dels quals no són
partidaris apriorístics de la violència i la justifiquen menys cada dia, sense
perdre per això el perfectament respectable radicalisme de les seves propostes
polítiques.”
O
aquest altre: “En un context polític embolicaire, àton i desesperançat, el
ferment abertzale ha curtcircuitat l’habitual lladronici dels partits i
centrals sindicals per a donar mostres suggestives d’espontaneïtat
organitzativa i combativitat cívica. És un dels casos d’insubmissió popular més
notables d’una Europa adotzenada i en regressió dretana.”
Tal
com diu l’autor, tothom pot canviar de parer, d’ideologia o pensament. Però
sorprèn que ara defensi una posició tan hostil amb l’esquerra abertzale, trenta
anys més tard d’aquells grans elogis; que l’hostilitat arribés ara, quan
l’esquerra abertzale feia un moviment sense precedents de distanciament
respecte d’ETA i d’avenç ferm i unilateral, malgrat la pressió de l’estat
espanyol, cap a la pau.
I
en aquest sentit fins i tot una figura decisiva en aquest procés de pau, el
socialista Jesús Eguiguren, ha estat atacat amb duresa per aquesta
intel·lectualitat espanyola. Diu Sánchez-Cuenca: “Eguiguren va aconseguir
bastant més que no qualsevol intel·lectual o polític pròxim a les tesis de ‘¡Basta
ya!’. Això no li ho han perdonat.”
Posa
l’exemple impressionant d’un article de Jorge Martínez Reverte a El País, en
què acusava Eguiguren de “posar la catifa vermella a ETA”, de ser “un enze
treballador”. Un article que es publicava el mateix dia que ETA va anunciar la
fi de l’activitat armada. Però és que només uns dies abans, recorda l’autor, “Fernando
Savater havia intervingut en la presentació d’un documentari sobre la fi del
terrorisme i va aprofitar-ho per a dir que Eguiguren era una ‘màquina
d’equivocar-se‘”. I més, encara: Félix de Azúa el qualificava, dos dies després
de l’anunci històric, de “mel·liflu valedor dels qui han defensat l’assassinat
com a arma política”.
La
qüestió no és pas que hi hagi gent que opini d’aquesta manera, que tingui
aquestes contradiccions o que pugui dir barbaritats, ni tan sols que les
publiqui en diaris de gran difusió; el problema és, tal com destaca
Sánchez-Cuenca, que tot això ho fan i ho diuen “els intel·lectuals de més
prestigi i presència mediàtica en el conjunt d’Espanya, que adopten un to molt
bel·ligerant, ple de certeses i amb un gran menyspreu envers els qui no opinen
com ells.”
El
Govern espanyol veta a Barcelona l’acollida de 100 refugiats dels campaments
d’Atenes
 |
| Aspecte exterior de la Casa Bloc de Barcelona |
La
Casa Bloc de Barcelona, situada al districte de Sant Andreu, allotjarà 90
refugiats de diferents nacionalitats en 25 -o 26- habitatges durant el pròxim
mes. Les entitats socials Accem, CEAR-CCAR i la Creu Roja són les encarregades
de gestionar aquest equipament, de titularitat de la Generalitat, que servirà
per l’acollida residencial de refugiats i sol·licitants d’asil entre sis i nou
mesos. Les tres entitats han celebrat que a Catalunya s’hagi passat de 28
places al 2015 d’acollida de refugiats a gairebé a 250 aquest any. En aquest
context, l’Ajuntament de Barcelona ha lamentat que el govern espanyol hagi
negat la seva sol·licitud d’acollir 100 dels refugiats que habiten als
campaments de la capital grega.
Enric
Moris, coordinador de la Creu Roja a Catalunya, ha explicat que els 90
refugiats que acollirà la Casa Bloc han entrat en formes diferents a l’estat
espanyol, molts per la frontera sud de Ceuta i Melilla, on han fet una
sol·licitud d’asil, altres per l’aeroport del Prat o han arribat per carretera.
Les persones que entren al programa estatal d’acollida temporal per a
sol·licitants d’asil, com per exemple les persones que viuran a la Casa Bloc,
tenen dret a priori a una acollida residencial per un període de sis mesos amb
possibilitat de pròrroga d’un màxim de tres mesos més. En total, el programa
d’acollida dura uns 24 mesos. Primer hi ha una fase breu d’arribada i
d’informació, després arrenca la fase abans citada de sis o nou mesos en un
espai residencial, i posteriorment hi ha la fase d’integració que dura entre 12
i 18 mesos en municipis de Catalunya. Enric Moris ha agraït que “molts
municipis ofereixen llocs perquè els refugiats puguin normalitzar la seva
situació”.
Com
han explicat les tres entitats, aquestes persones rebran una atenció integral
que passa per l’assessorament i l’acompanyament jurídic en la seva sol·licitud
de protecció internacional, l’atenció psicosocial, així com per tot un seguit
d’accions que conformen un itinerari d’inclusió social, formatiu i laboral, en
què es treballa la vinculació amb el territori, el coneixement de l’entorn, i
l’adquisició d’habilitats personals i socials adaptades a la societat
d’acollida.
Gema
Sánchez, responsable territorial d’Accem a Catalunya, ha dit que treballen amb
les persones d’una forma molt global, fan tot l’acompanyament social, jurídic i
psicològic i el tema de competència lingüística. “Abans de sortir de casa seva,
tenien plena autonomia i hem d’aconseguir que aquí tinguin una vida amb futur.
Per nosaltres és essencial donar un espai segur, amb privacitat i intimitat i
per això treballem”, ha dit Sánchez.
Estel·la
Pareja, coordinadora territorial de CEAR i directora de CCAR, ha mostrat la
satisfacció de les tres entitats perquè han passat de 28 places al 2015
d’acollida de persones sol·licitants de protecció internacional i refugiades a
gairebé a tenir-ne més a 250. “Catalunya comença a estar a l’alçada en matèria
d’acollida de persones refugiades en relació al nombre de sol·licituds de
protecció internacional que rebem”.
En
aquesta mateixa línia, Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i
Ciutadania, ha destacat que avui es pot dir que es passa de 28 a 250 places
d’acollida de refugiats a Catalunya. “No és suficient, però és un salt
important”.
Per
la seva part, Moris ha assenyalat que només a Catalunya el passat any entre les
tres entitats van rebre les sol·licituds de més de 1.000 persones d’asil i
refugiats. ‘És poc conegut perquè només es coneix l’acció internacional, però
diàriament arriben persones via aeroport del Prat o via frontera del sud que
necessiten asil de diferents països’. Ha assenyalat que la primera comunitat en
sol·licitud d’asil a Catalunya és d’Ucraïna i no és siriana en aquest moment,
tot i que també n’hi han. “Els conflictes augmenten al món i també el flux de
refugiats”, ha assenyalat el coordinador de la Creu Roja a Catalunya.
Per
la seva part, Carles Sala, secretari d’Habitatge i millora urbana, ha explicat
que al llarg de la setmana s’han fet obres d’acondicionament i s’han invertit
uns 300.000 euros per posar en condicions aquests habitatges. Sala ha ofert,
després d’aquest període de sis o nou mesos, els 14.000 habitatges que té la
Generalitat en diferents municipis de Catalunya o alguns dels 1.830 que té en
convenis amb entitats financeres per finalitats socials.
La
negativa del Govern espanyol
Per
la seva part, Laia Ortiz, segona tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona,
ha mostrat la seva indignació i incomprensió davant la negativa del Govern
espanyol davant la sol·licitud que havia fet el consistori d’acollida de 100
persones que “avui estan a Atenes en condicions infames”. L’alcaldessa de
Barcelona, Ada Colau, i l’alcalde d’Atenes, Giorgios Kaminis, van signar el 16
de març un acord perquè la ciutat comtal aculli a 100 dels refugiats que
habiten als campaments de la capital grega. Es tractava de la primera fase d’un
programa pilot de col·laboració entre les dues ciutats, que els respectius
alcaldes no descartaven ampliar en el futur. Colau va enviar una carta adreçada
al president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, per tal que agilitzi els
tràmits.
Ortiz
ha assenyalat que el Govern de l’estat ha argumentat la negativa perquè diu que
les competències són seves. “Aquí totes les administracions haurien d’estar
alienades amb el que passa a Europa i és incomprensible girar l’esquena a una
realitat on s’està morint la gent. No comprenem l’actitud insensible de l’Estat”.
Amorós
ha recalcat que a Catalunya les institucions van a una i ha lamentat que no
estan gens coordinats amb l’administració de l’estat espanyol. Ha destacat que
acollir refugiats “no és només un acte de solidaritat, sinó un deure dels
països democràtics que vulguin tenir una bona qualitat democràtica”.
Jorge
Fernández Díaz sobre els atacs a Brussel·les: "No hay mal que por bien no
venga"
 |
| El ministre fot la pota i deixa el Regne d'Espanya com un lloc de crusos |
El
ministre d'Interior espanyol i sectari de l’Opus Dei, Jorge Fernández Díaz, no
ha estat gens afortunat aquesta mateixa tarda quan s'ha dirigit als mitjans de
comunicació just abans d'iniciar una reunió amb els seus homòlegs europeus.
Concretament ha sentenciat: "Espero que podamos aplicar el dicho de que no
hay mal que por bien no venga", en referència a una futura actuació
policial comú europea antiterrorista. Un cop més, en una reunió a Brussel·les,
els ministres de l'Interior de la UE han promès aquest dijous després de l'atemptat
terrorista a Brussel·les que cooperaran més i compartiran més informació
d'intel·ligència. El ministre L'espanyol, Jorge Fernández Díaz, creu que aquest
cop sí que es durà a terme una política de seguretat comú i ha estat totalment
desafortunat usant les següents paraules: "Espero que podamos aplicar el
dicho de que no hay mal que por bien no venga".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada