 |
| Motí organitzat per la COPEL en el que molts presos van ser ferits |
Antigues
membres de l'extinta Coordinadora de Presos en Lluita impulsen un treball
documental per rescatar la veu d'algunes de les protagonistes d'aquest
col·lectiu que va tensar la política penitenciària de la Transició.
"El
relat sorgeix d'un debat i una reflexió estratègica útils per a les que es
plantegen la lluita contra les presons en el present", assenyalen els
responsables del projecte.
El
relat es presentarà a través de la línia cronològica en què succeïren els fets
més rellevants de la lluita. Des de la mort de Franco i l'inici de la
Transició, passant per l'anomenada batalla de Carabanchel, la dispersió dels
presos més actius al penal d'El Dueso, l'assassinat d'Agustín Rueda i la mort
de Jesús Haddad, director general d'institucions penitenciàries l'any 1979; la
"pacificació" amb el següent director general, Carlos Garcia Valdès;
la querella per les tortures a la presó d'Herrera de la Mancha i l'entrada en
vigor de la llei orgànica general penitenciària (LOGP), principal arma jurídica
governamental d'aquella lluita, amb l'article número 10 encara en vigor.
Entre
les acaballes de l'any 1976 i el 1979, la coordinadora va organitzar nombroses
protestes, amotinaments i plantades als terrats dels centres, fugues, vagues de
fam massives, autolesions i ruptures de judicis.
DIRECTA
24/03/2016
Guille Larios
L'any
1975, el filòsof francès Michel Foucault escrivia: “La presó és l'únic lloc on
el poder es pot manifestar de forma nua, en les seves dimensions més excessives
i justificar-se com a poder moral”. Amb la frase, extreta d'una de les seves
obres més influents, Vigilar i castigar, Foucault analitza les microestructures
de poder i els mecanismes socials que hi ha darrere dels canvis en els sistemes
penals i penitenciaris occidentals a l'era moderna, anàlisi que suposa la
culminació del pensament de l'autor en matèria de control social.
Es
tracta d'una lluita en la qual Foucault ja s'havia abocat prèviament amb la
creació del Grup d'Informació de les Presons (GIP). Tenint com a base operativa
la casa del mateix autor, aquest col·lectiu, que va operar a França entre els
anys 1971 i 1973, s'encarregà de recopilar testimonis, facilitar les
comunicacions extramurs de les preses i proporcionar enquestes clandestines a
les recluses perquè poguessin denunciar les condicions de vida a les presons
franceses, en un context sociopolític de repressió, partits polítics i diaris
il·legalitzats i vagues de fam massives de preses polítiques.
A
l'Estat espanyol, aquests fets i d'altres, com els disturbis i els amotinaments
espontanis en resposta als abusos per part del funcionariat de presons o el
sorgiment del col·lectiu Margen –un moviment social de barri solidari amb les
preses–, van sembrar la llavor perquè, a finals de 1976, germinés la lluita
organitzada de les recluses a l'Estat espanyol. Les sigles de la COPEL, la
Coordinadora de Presos en Lucha, van passar a la història com una de les
lluites més transversals i organitzades contra els abusos del sistema
penitenciari a l'Estat.
Una
reflexió estratègica per a l'actualitat
Per
recuperar la memòria de l'època i donar veu als seus participants, diferents
membres de la COPEL i la productora Metromuster estan preparant un treball
documental, amb l'objectiu de refer el retrat col·lectiu d'un moviment, del seu
origen, la seva història i la seva petjada narrada pels seus protagonistes
–alguns expresos socials de l'època– i d'altres persones vinculades al moviment
o que van donar suport a la protesta.
El
relat narratiu-visual es presentarà a través de la línia cronològica en què
succeïren els fets més rellevants de la lluita. Des de la mort de Franco i
l'inici de la Transició, passant per l'anomenada batalla de Carabanchel, la
dispersió dels presos més actius al penal d'El Dueso, l'assassinat d'Agustín
Rueda i la mort de Jesús Haddad, director general d'institucions
penitenciàries, per part dels GRAPO l'any 1979; la "pacificació" amb
el següent director general, Carlos Garcia Valdès; la querella per les tortures
a la presó d'Herrera de la Mancha i l'entrada en vigor de la llei orgànica
general penitenciària (LOGP), principal arma jurídica governamental d'aquella
lluita, amb l'article número 10 encara en vigor.
El
documental intercala entrevistes a expressos i persones vinculades a la COPEL o
que van donar suport al moviment amb imatges d'arxiu, recursos gràfics i
l'aportació d'historiadors per contextualitzar la reflexió. Així mateix, s'hi
presenten fragments d'una pel·lícula de Jörg Langer, en què la companyia
Increpación Danza --un grup de dones que ha representat el seu espectacle
Wad-Ras durant anys-- recrea, a través de la dansa flamenca, la vida a la
presó.
“El
relat sorgeix d'un debat i una reflexió estratègica útils per a les que es
plantegen la lluita contra les presons en el present”, assenyalen els
productors del film i els ex membres de la COPEL que s'hi han implicat. “Es
tractaria de fer una anàlisi, dins d'aquestes coordenades, de la situació
penitenciària i dels seus elements decisius, encara avui vigents".
Els
bons temps de la COPEL
 |
| El mes de juliol de 1977, uns 800 reclusos van pujar al terrat del penal madrileny de Carabanchel i hi resistiren durant quatre dies en protesta per l'exclusió dels anomenats "presos socials" del primer decret d'amnistia: és el que es coneix com 'La batalla de Carabanchel' |
La
COPEL sorgí a finals de l'any 1976, després d'una campanya d'informació i
denúncia de la situació de les presons en aquells anys. El mes de juliol de
1977, prop de 800 reclusos van pujar al terrat del penal madrileny de
Carabanchel (motí que es coneix com la batalla de Carabanchel) i hi resistiren
durant quatre dies en protesta per l'exclusió dels anomenats "presos socials"
del primer decret d'amnistia, que sí que va comprendre un bon nombre de presos
polítics. Aquell amotinament va generar un efecte en cadena a d'altres divuit
centres penitenciaris de tot l'Estat durant els dies següents.
Un
gran nombre de reclusos, considerats presos de la dictadura i les seves lleis,
van estar sotmesos a l'aplicació de la llei sobre perillositat i rehabilitació
social, una modificació feta l'any 1970 de l'antiga llei de ‘Vagos y Maleantes’,
promulgada durant la Segona República, que reprimia qualsevol persona
considerada “antisocial”, com ara rodamóns, nòmades o homosexuals.
Els
individus que van formar part de la COPEL van crear una organització
assembleària i horitzontal amb la intenció de representar les persones preses i
exercir la interlocució amb l'administració, els mitjans de comunicació i la
resta de la societat. Per fer-ho, van dur a terme una anàlisi exhaustiva del
sistema penal espanyol amb objectius concretats en reivindicacions com la
reforma del Codi Penal i el sistema penitenciari, la desaparició de les
jurisdiccions especials i la depuració de jutges i funcionaris de les presons
feixistes (molts d’ells militants de l’organització ultradretana Fuerza Nueva),
així com l'establiment de tàctiques per aconseguir-ho, emmarcades en una òptica
d'amnistia total.
La
lluita es va estendre i coordinar amb milers de preses de totes les presons de
l'Estat, que, entre les acaballes de l'any 1976 i el 1979, van organitzar
nombroses protestes, amotinaments i plantades als terrats dels centres, fugues,
vagues de fam massives, autolesions i ruptures de judicis. Així mateix, la
coordinació amb altres nuclis extramurs –advocats, artistes, intel·lectuals
(AEPPE), comitès de suport, grups autònoms i col·lectius de barri– va permetre
portar i visibilitzar la lluita i les reclamacions de la presó als carrers.
Van
ser anys d'intensa conflictivitat, amb fets destacats com l'assassinat
d'Agustín Rueda (del qual aquest mes de març es compleixen 38 anys), un jove
anarquista de Sallent implicat en les lluites dels presos socials, que va morir
a la presó de Carabanchel després de ser torturat per funcionaris quan
intentava fugar-se i que li neguessin l'atenció mèdica.
El
seu cas, que els funcionaris van intentar ocultar, es va convertir en una
demostració incontestable de l'oblit que patien les presons i en un símbol de
l'abús i el maltractament a les preses. Tanmateix, rere els judicis als
funcionaris, que es van demorar una dècada i van acabar amb penes mínimes per
als implicats, es va fer palesa l'escassa regeneració de la magistratura des
del franquisme, així com la indulgència imperant envers aquestes pràctiques.
L'administració
mai no va reconèixer la COPEL com a interlocutora i la va intentar
desprestigiar mediàticament acusant-la de “màfia dirigida per presos polítics
radicals amb interessos ocults”. Finalment, va dispersar i aïllar selectivament
els seus membres més actius, molts d'ells al penal d'El Dueso, per impedir la
comunicació i, d'aquesta manera, fracturar la coordinació entre presos de
diferents penals que s'havia aconseguit. Tanmateix, la prohibició
constitucional d'indults generals i certes polítiques penitenciàries, com
l'aplicació de permisos i la progressió dels graus de reclusió a les preses que
hi col·laboraven, va acabar amb la unitat de les recluses. D'altres factors
conjunturals van propiciar la desmobilització del jovent, com l'extensió del
consum d'heroïna a les presons i al carrer, que va enfrontar les persones
preses pel control de la seva venda.
La
petjada de la COPEL avui dia
Tot
i que la COPEL es va dissoldre, la seva empremta en la lluita posterior contra
les presons va continuar present, tot i que amb menys força. D'aleshores ençà,
hi ha hagut mobilitzacions puntuals de preses al voltant de demandes concretes
(excarceració de recluses malaltes o amb tres quartes parts de condemna
complerta, abolició del règim FIES, vagues de fam per denunciar la cadena
perpètua encoberta). però el seu abast i la seva repercussió han estat
limitats.
Paral·lelament
a aquests casos, persisteix l'activitat de diversos col·lectius que treballen
oferint assessorament i denunciant els abusos del sistema penitenciari:
Salhaketa, Mares contra la droga, la Coordinadora de barris, l'Associació
PreSOS, l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, ASAPA o el grup de suport a
preses de la CNT, entre d'altres, constitueixen el moviment social anticarcerari
actual. Un moviment que, segons Daniel Pont, exmembre de la COPEL, “té poc a
veure amb el de fa tres dècades, especialment per l'allunyament de les noves
presons dels nuclis urbans i perquè la societat les ha oblidat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada