diumenge, 21 de febrer de 2016

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 21 de febrer de 1913 neix a Llavorsí l'anarquista, resistent Joan Català Balanyà

El 10 de febrer de 1939 amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà el Pirineu. Va ser internat als camps de concentració de la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) i de Vernet d’Arièja  






 
Joan Català Balanyà: 
El 21 de febrer de 1913 --algunes fonts citen el 23 de febrer-- neix a Llavorsí (Pallars Sobirà) l'anarquista, resistent i ‘fuguista’ Joan Català Balanyà, conegut com El Pajarito durant el franquisme tardà, quan feia de passador entre Barcelona i l’Alta Cerdanya fins a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster.

Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular republicà, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP).

El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet al Principat de Catalunya, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà el Pirineu. Va ser internat als camps de concentració de la Guingueta d’Ix (Alta Cerdanya) i de Vernet d’Arièja i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme.

Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.).  

El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa, arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer.  

A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França a Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra.  

L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Político-Social barcelonina de la policia franquista.  

El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida, d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán.  

El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell) quan retornava d'una expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947.

L'1 d'abril passà a l’hexàgon francès, però va ser detingut per la policia francesa i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar.

En aquesta època visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué junt amb un nombrós grup de companys, entre ells Quico Sabaté, en el conegut atracament a un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig.

Després s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra. A finals d’abril de 1974 la seva xarxa d’evasió va portar el company Miquel-Dídac Piñero de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc. Posteriorment s'instal·là a la Seu d'Urgell (Alt Urgell).

En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada