Joan Català
Balanyà:
El 21 de febrer de 1913 --algunes fonts citen el 23 de febrer-- neix a
Llavorsí (Pallars Sobirà) l'anarquista, resistent i ‘fuguista’ Joan Català
Balanyà, conegut com El Pajarito durant el franquisme tardà, quan feia de
passador entre Barcelona i l’Alta Cerdanya fins a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània). Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de
fuster.
Quan
esclatà la Guerra Civil s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità
fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la
24 Divisió de l'Exèrcit Popular republicà, destacada a l'Alt Urgell, on
desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en
nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per
Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i
evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del
Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP).
El
10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet al Principat de
Catalunya, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà el
Pirineu. Va ser internat als camps de concentració de la Guingueta d’Ix (Alta
Cerdanya) i de Vernet d’Arièja i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi
renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb
Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la
lluita armada contra el franquisme.
Expert
guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de
les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los
españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica
Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a
alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin
Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.).
El
5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia) quan es trobava en missió
orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria
dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un
altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa,
arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo
Casares Colomer.
A
començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França a Barcelona, amb dos
aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la
Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx
del jutge i dies després arribà a Andorra.
L'agost
de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb
Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona
després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la
Brigada Político-Social barcelonina de la policia franquista.
El
23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es
va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria
de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida,
d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves
relacions amb Ponzán.
El
25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell) quan retornava d'una
expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i
tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947.
L'1
d'abril passà a l’hexàgon francès, però va ser detingut per la policia francesa
i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la
presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic
membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb
el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser
hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li
permetia treballar.
En
aquesta època visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué junt amb un
nombrós grup de companys, entre ells Quico Sabaté, en el conegut atracament a
un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí. Jutjat, va ser condemnat a 20
anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i
mig.
Després
s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport,
passà a viure a Andorra. A finals d’abril de 1974 la seva xarxa d’evasió va
portar el company Miquel-Dídac Piñero de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc. Posteriorment
s'instal·là a la Seu d'Urgell (Alt Urgell).
En
2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un
luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra
mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un
petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà). L'11 d'abril de 2011 el
moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell.
Joan
Català Balanyà va morir el 14 d'octubre de 2012 a la Seu d'Urgell.
Mira també:
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/francisco-ponzan-el-resistent-oblidat.html]
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/defuncio-del-company-joan-catala-dit-el.html]
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/honor-joan-catala.html]
Mira també:
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/francisco-ponzan-el-resistent-oblidat.html]
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/defuncio-del-company-joan-catala-dit-el.html]
[http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/10/honor-joan-catala.html]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada