L'11
d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys de
presó, que penà a les presons de
Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960.
Després
del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la
seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera.
Saturnino Carod Lerín:
El 21
de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó) l'anarcosindicalista
Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María.
Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i
amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan
acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina.
Després
s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Quan tenia 20
anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar
càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme de la patronal
catalana, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a l’hexàgon
francès fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera.
Tornà
de l'exili amb l'amnistia atorgada per la República i participà activament en
el Sindicat de la Construcció de la CNT-AIT de Saragossa. El febrer de 1936
formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els
sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb
Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de
1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat
secretari d'Agitació i de Propaganda.
Quan
el cop militar franquista, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap
al Baix Aragó i després a Tortosa (Baix Ebre), on organitzà una columna de
milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de
Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa,
Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos
establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors
amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes.
Quan
l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique
Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i
aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la
petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari a la col·lectivització total
de la terra--. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz
Ramírez --que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»-- i amb la
militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán
Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular,
prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a
Belchite, Terol, Alfambra i Llevant.
El
maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a
Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar
amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents
cenetistes.
A
finals del conflicte bèl·lic, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al
port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra,
d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i
passant a l’hexàgon francès amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal.
A l’Estat francès patí els camps de concentració, però a finals de 1940
s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de
Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè
Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid.
De
bell nou a l’hexàgon francès, exposà les dures condicions dels tancats a les
presons franquistes.
El
juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona
i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser
que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a
sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra
a 25 anys de presó --en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia
estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes--, que penà a les
presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de
1960.
Després
del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la
seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO).
El
juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força
anys, sorprenentment va fer costat les positures del cinc-puntisme –un pacte de
5 punts entre anarcosindicalistes del Comitè Royano i el sindicalisme vertical
franquista--. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en
espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. Cal recordar que
Carod des de les jornades de maig de 1937 mantenia una oposició enèrgica contra
el PSUC-PCE i el control polític stalinista que aquell moment --1965-1966-- tenien
en les clandestines CCOO que pugnaven amb el cinc-puntistes per controlar els
sindicats verticals franquistes en les eleccions sindicals del règim.
El
febrer de 1976 participà en l'Assemblea de Sants on es reconstruí la CNT a
Catalunya i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní
Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en
Nuevo Aragón.
Saturnino
Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona. La seva companya fou
Adoració Lahoz. Josep-Lluís Carod-Rovira, que fou vicepresident del Govern de
la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 i conseller en cap de 2003 a 2004
per ERC, és un nebot seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada