Wences, un guerriller llibertari assassinat a Sant Andreu fa seixanta-sis anys

Els tres companys d’en Wences, Simón Garcia Fleringan, Plàcido Ortiz Gratal i Victorià Muñoz Treserras varen ser condemnats a mort i assassinats. 

Informes policials inèdits revelen detalls fins ara desconeguts de com i on es van produir les detencions dels membres del Grup d'Acció Innovació, l'assassinat del seu responsable i la condemna a mort de tres dels seus membres 

El maig de 1947 Wences s'estrena. a la lluita armada participant en un intent d'atemptat contra Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa. 

La detenció del Grup d'Acció Innovació es va convertir un repte policial i en Wences va ser considerat "l’enemic número u" del règim. 

L’atracament del Banc de Madrid va ser una acció espectacular que ràpidament va adquirir caràcter de llegenda. 

El nom del policia torturador Vicente Creix no figura al primer informe policial. Però més endavant es documentarà que va ser ferit en l'operació. 

Els tres guerrillers, ja seguits per la policia, van entrar al cine Cervantes, on es projectava, aquell diumenge, les pel·lícules Raices de pasión i El reloj asesino.

Última foto que es conserva en vida de Wenceslao Jiménez Orive. Quan va ser assassinat li faltaven dinou dies per fer 28 anys

DIRECTA 13/01/2015 

Jordi Bigues

El dilluns 9 de gener de 1950, quan Wenceslao Jiménez Orive sortia de la casa on s'amagava al barri barceloní de Sant Andreu, va sentir --segons la versió policial-- uns crits d'"¡Alto a los agentes de la autoridad!". Corrent i a trets, va intentar escapolir-se, sense aconseguir-ho. Va ser abatut per un nombre de bales indeterminat d'un mínim de tres policies, un d'ells el torturador Vicente Creix, que va rebre un tret durant el tiroteig per intentar capturar-lo.

La Directa publica en exclusiva, a partir d'informes policials inèdits, detalls fins ara desconeguts i aclareixen dubtes i invencions de com i on es van produir les detencions dels membres del Grup d'Acció Innovació, l'assassinat del seu responsable i la condemna a mort de tres dels seus membres (*).

Wences era el nom amb què era conegut Wenceslao Jiménez. Quan va ser assassinat li faltaven dinou dies per fer 28 anys. Havia nascut el 28 de gener de 1922 a Gijón (Astúries). Era el més gran de quatre germans: Enrique, Rodolfo, Vitoria i ell. El seu pare, ferroviari de la CNT, amb el mateix nom, va ser destinat a Saragossa uns mesos abans de la Guerra Civil. A principis d'agost del 1936, quan feia d'interventor entre Saragossa i Canfranc, va ser detingut i forçat a baixar del tren a l'estació de Jaca. Juntament amb dos altres companys confederals va ser afusellat als afores de la ciutat.

En esclatar la Guerra Civil espanyola, en Wences tenia 14 anys i estudiava a l’Escola Industrial de Saragossa, però deixà els estudis per treballar al ferrocarril. A començaments de 1940 fou detingut per repartir propaganda antifranquista. El 1946, va ingressar a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la mà d'Ignacio Zubizarreta Aspas (mort l'any 1958 a la presó on va entrar dotze anys abans). El mateix any, en Wences fou novament detingut i sotmès a tortures.

Alliberat tres mesos més tard, el maig de 1947 s'estrena a la lluita armada participant en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela (Calatayud). Ho tornaria a intentar l'any 1949 a Madrid.

El juliol de 1947 fou delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid amb la total clandestinitat. Després va marxar a l'exili, decebut per la ineficàcia de l'organització a l'interior. A París i Lió treballà com a ajustador durant un temps.

A l'exili intentà convèncer a les direccions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) de fer canvis a l'estructura orgànica, però no se'n sortí. El 26 de novembre de 1948 tornà a l'acció armada a l'interior, però no aconseguí entendre's bé amb Josep Lluís, conegut com Facerias -pel seu segon cognom-, amb el que va fer diferents accions, entre d’altres, un atracament a Madrid.

El Grup d’Acció Innovació

L'any 1949, Wences va formar part del Grup d’Acció Innovació, anomenat Los Maños arran de la procedència de bona part dels seus membres i que col·laboraria amb en Quico Sabaté i d'altres guerrillers anarquistes

L'any 1949 en Wences va formar part d'un nou grup guerriller: el Grup d’Acció Innovació, anomenat Los Maños per la procedència de bona part dels seus membres i que col·laboraria amb en Quico Sabaté i d'altres guerrillers.

El 2 de març de 1949, un nodrit grup de guerrillers va tirotejar el vehicle del cap de la Brigada Político-Social, el comissari Eduardo Quintela Bóveda, al carrer Marina de Barcelona. El grup d'acció va voler fer valdre el seu nom d'innovació amb una emboscada diürna als carrers de Barcelona. Però el cotxe oficial d'en Quintela no el portava: era ocupat per altres persones. Els falangistes del Frente de Juventudes, Manuel Piñol Ballester, i el xofer d'en Quintela, Antonio Norte Juárez, van morir a causa dels trets, i José Tella Bavoy, també falangista, va quedar ferit. La desarticulació --en el decurs del 1949-- dels membres de tres Grups Llibertaris de Resistència Talió, Los Primos i Los Novatos, va convertir la detenció del Grup d'Acció Innovació en un repte policial i en Wences va ser considerat "l’enemic número u del règim franquista", abans que en Facerias o en Quico Sabaté.

El més buscat 

Wences, retratat l'any 1942. Al seu llibre 'La guerrilla urbana', Antonio Téllez explica: "En Wences era, per idiosincràsia, inclinat a l'acció. Es va unir a un grup de guerrillers i va romandre a la muntanya durant un temps. Això no obstant, el seu esperit inquiet no va poder emmotllar-se a aquesta vida"

La desarticulació del Grup Innovació va requerir esforços extraordinaris de Serveis Especials de la Policia Nacional espanyola. A Saragossa van obtenir fotografies i dades de components de Los Maños. Els serveis exteriors policials, en paral·lel, van aconseguir que Niceto Pardillo Manzanero, El Chaval, esdevingués un confident.

Dies després de l'atemptat contra Quintela, els grups d'acció es varen traslladar a Madrid, on van atracar el Banc Popular del carrer Embajadores 41, prop del Rastro. L'aparició a la capital creava una situació de descontrol per part de la policia, sorpresa per una acció armada a la capital de l'Estat espanyol.

Malgrat que els membres del grup dormien a diferents pensions portaven, segons la policia, un petit arsenal compost per vuit granades de mà, quatre metralletes, carregadors i abundant munició, a més d'una pistola del nou llarg i onze quilograms d'explosius, anomenat plàstic o sabó.

L'atracament del banc de Madrid va ser una acció espectacular que va esdevenir ràpidament llegenda. L'ús d'un vehicle luxós per fer l'atracament, aconseguit segrestant el seu xofer a l'Hotel Palace, als voltants de les Corts franquistes, va ser l'embolcall de l'acció. Es tractava d'un rutilant Haiga, nom popular amb què es denominava els vehicles comprats pels nous rics del regim feixista, derivat de l'expressió "el mayor coche que haiga".

Malgrat que la sucursal era vigilada per una parella de la policia armada, un d'ells se n'havia anat a l'estanc. El botí va ser de 250.000 pessetes de la caixa, segons un informe policial. La llegenda diu que una dona gran que havia fet un ingrés de deu mil pessetes va arrencar a plorar i en Facerias li va donar vint mil del botí per tranquil·litzar-la.

Es diu que la presència del Grup d'Acció a Madrid era per cosir a trets al dictador Francisco Franco. Un còmplice havia explicat com accedir fins al dictador el dijous 21 d’abril, però el contacte amb el col·laborador es va perdre. Segurament, això no ho va saber la policia, que únicament parlava de "la fechoría de Madrid". Totes les dades procedeixen del llibre la Guerrilla Urbana (1939-1957) d'Antonio Téllez. El cas és que el grup d'acció va marxar a Màlaga, d'allí a Sevilla, va tornar a Madrid i, després d'un llarg periple, van retornar sans i estalvis a Occitània.

L'últim viatge 

El 22 de desembre de 1949, el Grup Innovació va passar la frontera procedent de Tolosa guiat per en Ramon, del comitè del Moviment Llibertari, segons l'informe policial. L'objectiu era arribar a Barcelona abans de Nadal.

L'expedició estava formada per Wences (27 anys), Simón Garcia Fleringan (26 anys), Plàcido Ortiz Gratal (28 anys), Daniel González M., Rodolfo i Salvador Luís Benito, en Salgado. Els quatre primers procedien de París i, per tant, la parada a Tolosa ja era la primera etapa del viatge. Dos altres membres del grup no es van incorporar a l’expedició: el fotògraf Mariano Aguayo Morán (1922-1994) i en Niceto Pardillo Manzanero (18 anys), conegut com El Chaval, que esdevindria confident policial o delator. El mal oratge havia ajornat el pas de la frontera. Una tempesta de fred i pluja els va acompanyar durant la caminada i la va allargar, fent que es quedessin sense menjar.

A Matadepera (el Vallès Occidental) van deixar el material més feixuc. La relació d'armes, segons un informe policial, era considerable: una metralladora alemanya Walter amb tres carregadors i munició; una metralladora Thompson amb dos carregadors grans i un de petit, dues metralladores Stern amb set carregadors; munició de diferents calibres; nou granades, una d'elles magnètica; 34 pastilles d'explosiu plàstic; quatre capsetes amb fulminants, dotze llapisses explosius amb retardants; dues llaunes amb material explosiu i quatre matrícules falses per vehicles. Aquest material, guardat en motxilles, va ser localitzat dies després per la Guàrdia Civil.

A Matadepera, els cinc integrants de la marxa van decidir arribar a Barcelona per separat. En Wences, en Simón i en Plàcido van agafar el tren a Sabadell i en Rodolfo i Salgado van anar per Terrassa. La nit del dilluns 2 de gener, dotze dies després, arribaven a Barcelona.

La primera cita de seguretat dels dos grups a Barcelona no va anar bé pel retard de Rodolfo i Salgado, entretinguts a una perruqueria. Reunits finalment, van decidir anar a dormir per separat, a diferents adreces.

L'endemà van pactar una nova cita a Matadepera per recollir el material, però tampoc va anar bé doncs els dos grups no es varen trobar. En Rodolfo i en Salgado s'havien acostat a Matadepera en cotxe, però no van coincidir amb els altres tres, creant una situació confusa, sense una nova cita de seguretat.

L'assassinat

Una setmana després d'arribar a Barcelona, en Wences va ser localitzat quan sortia de la casa on havia pernoctat. El mateix dilluns detenien a en Plácido, en Simón i en Victorià Muñoz Treserras, que s'havia incorporat al grup d'acció per a fer de xofer.

Un informe signat pel comissari Pedro Polo Borreguero, del mateix 9 de gener, adreçat al jutge d’instrucció, explica la versió policial de com es va abatre a en Wences i efectuar la detenció de Plácido i Simón. La mort d'en Wences s'atribueix documentadament a la Brigada de Serveis Especials dirigida per en Vicente Creix, acompanyat pels policies Mariano González Puente i Álvaro Varela Guillen, agents també de Serveis Especials.

Tanmateix, el nom d'en Creix no figura al primer informe del dilluns 9 de gener, probablement per encobrir-lo. Més endavant, en altres documents, es revelarà que Vicente Juan Creix, el germà petit d'Antonio Juan Creix, havia resultat ferit de bala en l'operació.

La policia creia que el Grup d'Acció tenia un cau situat als voltants de l'avinguda Gran Via de les Corts Catalanes, aleshores avinguda José Antonio Primo de Ribera, prop de la plaça Espanya. Segons relata l'informe policial, la tarda del diumenge 8 de gener van identificar a Simón Garcia i Plácido Ortiz pels voltants de la zona vigilada.

Els policies de paisà els van seguir fins al carrer Mallorca cantonada amb Enrique Granados, indret on va aparèixer el buscat Wences. Els policies van observar que s'havia tenyit el pèl de negre i s'havia afaitat el bigoti. Els tres guerrillers van entrar al cine Cervantes, on es projectava, aquell diumenge, les pel·lícules Raices de pasión (1) i El reloj asesino (2), a banda del Noticiari No-Do.

A les nou de la nit, segons l’informe policial, van sortir del cine. En Simón i en Plàcido van anar a una casa a la plaça Moncada número 9 i en Wences va prendre un tramvia fins Sant Andreu, prop del carrer Orense, on els policies van perdre la seva pista.

Al matí del dilluns 9, a un quart d'onze del matí, en Wences va sortir dels baixos del carrer Orense de Sant Andreu, un carrer desaparegut els anys seixanta amb la construcció de la Meridiana. L'informe policial relata: "Se encaminaba muy deprisa hacia el paseo Fabra y Puig en dirección a la barriada de Horta, para tomar sin duda un tranvia, por lo que emprendieron su persecución y, al acercarse a él, le dieron la voz de: ¡Alto a los agentes de la autoridad! Pero el facineroso no obedeció a la intimidación sino que, sacando una pistola de uno de sus bolsillos, disparó repetidamente a los perseguidores. Estos repelieron valerosamente la agresión haciendo uso de sus armas logrando derribarle --al parecer mortalmente herido-- y arrebatarle la pistola que empuñaba, amén de otra que portaba en la cintura con varios cargadores y abundante munición. En la refriega resultó lesionado, afortunadamente levemente, por rebote de bala, el agente Don Vicente Juan Creix que dirigió, con gran acierto, esta parte del Servicio".

Probablement aquest ensurt va fer possible que mitja hora després, a les onze, ingressessin a en Wences a l'Hospital Clínic. "Con la mayor rapidez y en un vehiculo de la Jefatura, los agentes trasladaron al herido al Hospital Clínico, en cuyo benéfico establecimiento el médico de guardia del dispensario del mismo pudo comprobar que, al llegar allí, era ya cadáver".

Els detinguts

Els policies sabien molts dels detalls de l'operació que pretenia, o així s'ha escrit, un segon atemptat contra Eduardo Quintela Bóveda, deu mesos després del primer. La policia sabia, fins i tot, les respectives falses identitats. En Simón García feia servir la de Miguel Monllor i en Plácido Ortiz la de Vicente Llop. Això els va fer creure que en Rodolfo havia facilitat la informació.

El 28 de gener, després de tres llargues setmanes de detenció il·legal, van ser traslladats de la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana a la presó Model. Allí van saber que el delator era en Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval) una persona inestable que havia quedat exclosa del grup pel seu mal comportament.

Pocs dies després d'entrar a la quarta galeria de la presó Model, el 4 de febrer del 1950, eren afusellats dos activistes de la mateixa galeria on estaven els condemnats a mort. Eren el gallec José López Penedo (44 anys) i el sarrianenc Carles Vidal Passanau (31 anys). El 24 del mateix mes de febrer, els afusellats foren Saturnino Culebras Saiz (29 anys) i Manuel Sabaté Llopart (23 anys), germà petit d'en Quico Sabaté.

El cas és que els membres del Grup d'Acció Innovació companys d'en Wences: Simón Garcia Fleringan, Plàcido Ortiz Gratal i Victorià Muñoz Treserras, varen ser condemnats a mort i assassinats el 24 de desembre del mateix any 1950.

Es va enverinar?

La llegenda diu que quan en Wences va caure abatut havia pres una càpsula de cianur que li va provocar la mort. La policia reconeix que li va agafar un estoig porta-llapisses amb una ampolla amb un líquid "al parecer venenoso". Als dos altres detinguts, en Simón i en Plácido, els hi van agafar dos tubs amb pastilles "según parece de cianuro potásico", sempre segons els informes policials. De fer cas al que diuen aquests informes, els trets dels tres policies que van disparar contra en Wences --o algun d'ells-- va ser suficient per posar fi a la seva vida. En tot cas, portar verí, per evitar la tortura i les seves conseqüències, tenia el seu sentit. Tal com diu l'informe policial, els detinguts van ser "someramente interpelados".

L'autòpsia va revelar que l'hemorràgia interna, causada per un tret als pulmons, fou la causa de la mort. A l’estómac tan sols es va observar la presència de restes d’aliments.

Com era?  

Antonio Téllez explica al seu llibre La guerrilla urbana que "en Wences era, per idiosincràsia, inclinat a l'acció. Es va unir a un grup de guerrillers i va romandre a la muntanya durant un temps. Això no obstant, el seu esperit inquiet no va poder emmotllar-se a aquesta vida. Els guerrillers rurals vivien més aviat en pla defensiu, donat l'escassetat de mitjans amb què contaven, més preocupats d'escapar de la incessant persecució de les contrapartides de la Guàrdia Civil que de preparar accions ofensives".

Què preparaven?

Segons la policia, en mans dels guerrillers detinguts el 9 de gener del 1950 hi havia les dades de cinc falangistes amb les fotos i les adreces corresponents. La policia creia que aquestes dades s'havien recollit l'any anterior durant l'atracament d'algun meublé. Aquests establiments es feien servir durant unes hores en companyia d'amants o prostitutes. En diverses ocasions, l'assalt a aquests hotels permetien aconseguir bons resultats de recaptació sense el risc de denúncies.

(*) Aquest article és el resultat d'una investigació feta a partir de documents originals del Consell de Guerra facilitats per Argi Ferrero: l'Informe 15 de Brigada de Servicios Especiales de Pedro Polo Borreguero (9 de gener del 1950); Diligencia d’autòpsia. Hospital Clínic de Barcelona (9 de gener del 1950); Acta de defunció (14 de gener del 1950).

També s'ha consultat els llibres: Quico Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960) (Virus, 2011); Facerias. La Guerrilla urbana (1939-1957) (Antonio Téllez. Virus, 2004); i les hemeroteques dels diaris La Vanguardia i ABC.

Notes del blog:

(1) TAP ROOTS. Film nord-americà de George Marshall (1948). Drama ambientat en la guerra de secessió. Morna pertany a una família que gaudeix d’una plantació en el Sud, però per les seves idees simpatitza amb la Unió. En canvi Clay, el seu promès, s’ha allistat en l’exèrcit confederat. Keith, un periodista, s’enamora de Morna.

(2) THE BIG CLOK. Film nord-americà de John Farrow (1948). Un poderós editor d’un  periòdic de molta tirada protagonitza un crim passional. Per evitar ser descobert incrimina a un individu al que no coneix, però casualment resulta que es troba vinculat al diari. El ‘falso culpable’ utilitza aleshores tots els mitjans possibles per provar la seva innocència.