Després
de la investidura de Puigdemont, Díez escriu en referència a les
negociacions CUP-CC i JxP que “la persistència de certa cultura
política pròpia de les esquerres de la dècada de 1970 amb
tendència a l’autodestrucció i al sectarisme disfressat
d’abraonament revolucionari”
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 14/01/2016
Girona (Gironès).-
Xavier Díez,
historiador i candidat independent de la CUP a les llistes
de Girona, ahir va publicar un article a Crític, on es pregunta si
tot plegat no portarà la CUP a “una llarga temporada a l’UCI”.
Es mostra molt contundent amb la posició de la CUP aquests darrers
mesos. Díez escriu: “Probablement s’ha fet molt de mal i hi ha
hagut un intent de suïcidi, encara ignoro si reeixit del tot. Potser
s’ho ha repensat, potser l’han salvada en el darrer moment”.
Sobre l’abraçada d’Artur Mas a David Fernández el vespre del 9
de novembre de 2014, Díez opina: “Precisament la crítica a
l’abraçada provenia dels extrems respectius. Duran i Endavant
veien amb pèssims ulls la possibilitat d’una síntesi en la
dialèctica experimentada gràcies a l’entrada de la CUP al
Parlament”. I segueix: “Els historiadors haurem d’explicar què
va passar entre el 27 de setembre i el 9 de gener. I faríem bé
d’evitar les xafarderies que ens puguin explicar els protagonistes.
En el meu contacte personal amb alguna de les persones que tenien
papers rellevants, la meva impressió és que ni ells mateixos sabien
què estava passant. S’ha parlat molt de les dues ànimes de la
CUP, la metropolitana i la de comarques, que enllaçaria amb el tòpic
aplicat a l’extingit PSC. Hi discrepo. Jo més aviat veig un
moviment de pulsions diverses i sovint incompatibles, amb
contradiccions més existencials (i hormonals) que polítiques o
sociològiques, i sobretot la persistència de certa cultura política
pròpia de les esquerres de la dècada de 1970 amb tendència a
l’autodestrucció i al sectarisme disfressat d’abraonament
revolucionari. En certa mesura, la indefinició sobre quin camí
emprendre té molt a veure amb les angoixes adolescents, la por
frohmiana a prendre decisions adultes i de la pèrdua de la
innocència. Hi ha, per descomptat també, una presència adherida de
l’antipujolisme sociològic ja existent des de la dècada de 1980,
i la presència de paracaigudistes de grupuscles marxistes que
representen un llast intel·lectual. Hi ha també, com es diu en el
català de 2016, massa “postureo” revolucionari (malgrat les
referències a les “classes treballadores”, els votants de la CUP
són els qui disposen de major formació acadèmica). Hi ha també
conspiradors professionals que voldrien reduir la CUP a “las leyes
y costumbres de Podemos”; tanmateix, els Baños, els Fernández,
els Arrufat, els de Jòdar, els Caño, poden aportar una esquerra
intel·ligent a la construcció d’un país. Tanmateix, per això
cal un país, perquè sense independència no hi ha ruptura. I és
millor crear un nou país amb un 48% que un pantà de frustració en
una Espanya que actua com a una presó de pobles, de pobres i de
ciutadans que es pretenen lliures. Ara bé, si mirem en perspectiva
on som, veiem massa boira de guerra al nostre voltant. I l’estratègia
de la CUP ha estat errònia i absurda. Normalment, tenir raó o ser
coherent, a banda de no ser suficient, pot arribar a ésser
contraproduent. Al cap i a la fi, la política és una selva que es
juga amb unes regles del joc incompatibles amb els manuals de bons
costums. La negociació dura i pètria per a la investidura d’Artur
Mas, després d’una aritmètica electoral endimoniada, va ser
jugada amb pèssimes cartes i en terreny desfavorable. La negativa a
investir Mas va silenciar els debats inacabables i les maniobres
brutes en les inacabables reunions. Ajudats per bona part dels
mitjans de comunicació i per un descontrolat #pressingCUP, el joc va
ser presentat davant l’opinió pública com una resistència
absurda i irracional contra la figura del president, com una obsessió
patològica que mereixia la psicoanàlisi per comprendre-la”.
I
encara: “El malestar creixia, i, el que és pitjor, la gran obra
duta a terme per diputats, regidors, activistes, voluntaris de la
CUP, començava a ésser desacreditada per allò que en castellà
s’anomena “cerrazón”. És així com, amb una Catalunya
hiperventilada, la que veia la gran oportunitat de protagonitzar la
ruptura pendent, estava disposada a buscar un culpable, de manera
justa o no [...] La paradoxa en aquest estrany impàs viscut aquest
temps és que mentrestant, Artur Mas, atacat per terra, mar i aire,
en comptes d’haver patit un desgast, sembla haver sortit reforçat.
Probablement, aquesta darrera afirmació serà molt contestada per
alguns analistes; tanmateix, el president sortint ha tingut una
trajectòria homèrica. Ja que parlem de cavalls de Troia, i atesa
l’afició nàutica de l’expresident de la Generalitat, Mas ha
sabut navegar per mars tempestuosos, aprofitar el vent i sobreviure a
les tempestes i les ires dels Déus (entre els quals l’Estat,
l’Ibex 35 i els Godó), i, com Ulisses, la seva figura ha patit per
nombrosos naufragis, amenaces, danys i malvestats diverses. I com el
protagonista de l’Odissea, malgrat tot, sempre aconsegueix surar
damunt l’aigua, arribar nedant a la platja i refer el seu vaixell.
La supervivència l’ha reforçat, l’ha convertit en mite, i, en
aquest sentit, aquestes 15 setmanes el desgast l’han patit més els
seus atacants. No oblidem que la majoria de la societat catalana és
conservadora, i que, malgrat les acusacions contra el president, els
atacs són percebuts per bona part de l’opinió pública
sobiranista com a profundament injustos, especialment quan aquests
coincideixen en to i melodia amb els exabruptes de la caverna
mediàtica”. Finalment, escriu Díez “Mas marxa, per refer el
vaixell de convergència, i la CUP queda tocada. És molt probable
que arribi a Ítaca (malgrat que li queden moltes aventures per
viure, entre les quals refer CDC com el partit nacional i transversal
que vol crear), mentre que ja veurem què passa amb la CUP amb
l’escampadissa de sang i la gran ressaca d’embriaguesa
revolucionària. El capteniment de la CUP al llarg d’aquests mesos
ha estat absurd. Malgrat que això anés contra els seus suposats
principis, investir Mas hauria representat tenir-lo estrictament
controlat, vetar qualsevol intent de política neoliberal (amb
l’amenaça de convocar noves eleccions), disposar d’un home
brillant i carismàtic, el periodista Antonio Baños, capaç de
mantenir el bon nivell polític de Fernández [...] La CUP va decidir
cometre un intent de suïcidi (ja veurem si es recuperarà) i, de
moment, l’espera una llarga temporada a l’UCI. Hauria d’haver
escoltat David Fernández, que, com Artur Mas, és un gran lector
d’Homer, la qual cosa és una gran guia per al comportament
quotidià. Deu ser per això que a Eaton, a l’ENA o a l’escola
Aula els fan llegir clàssics en comptes de perdre el temps amb
currículums convencionals o pedagogies modernes”. Tot plegat, més
llenya al foc.
La
votació de diumenge al matí
Sobre
l’acord de CUP-CC amb Junts pel Sí ha en les votacions que
diumenge al matí va fer el Consell Polític i el Grup d’Acció
Parlamentària, una reunió que representa les territorials de la CUP
i les organitzacions aliades amb aquesta formació, havia de
ratificar, o no, l’acord entre. S’ha dit poc, però si diumenge
al matí aquest òrgan hagués refusat un acord, diumenge a la tarda
la CUP-CC hauria votat no al Parlament. S’informa que els resultats
de la votació, a mà alçada, que es va fer diumenge al matí van
ser aquests: 44 vots a favor de l’acord amb Junts pel Sí, 9 en
contra i 7 abstencions. Va haver-hi set absències.
La
CUP-CC no ha fet públic qui va votar en contra i qui a favor. Però
algunes de les persones votants sí que ho han expressat públicament.
És el cas de Corrent Roig i Lluita Internacionalista, totes
dues formacions polítiques contràries. Finalment, En
Lluita també va votar contra l’acord. S’haurà de veure, a
partir d’ara, com evolucionen aquestes organitzacions després de
l’acord. Els comunicats són molt durs en contra de l’acord que
va comportar fer president de la Generalitat un diputat de
Convergència, Carles Puigdemont.
L’abstenció
d’OSAN Endavant
OSAN
Endavant és un partit independent de la CUP, però aliat. No és un
corrent intern. Durant les negociacions va tenir una actitud molt
crítica amb la posició d’Artur Mas i Convergència. Abel Caldera,
responsable de comunicació d’Endavant diu: “Nosaltres ens vam
abstenir. En només deu hores, el temps entre l’acord de Junts pel
Sí i la CUP i la reunió que l’havia de ratificar, no vam tenir
temps de consultar les bases. Però vam donar confiança als
negociadors. I per això vam decidir d’abstenir-nos. Perquè, per
una banda, l’acord ha servit per a posar fi a l’hiperpersonalisme
d’Artur Mas, i ho celebrem. Però també és cert que el president
continua essent de Convergència i haurem de veure quines polítiques
acaba fent. El dia 23 farem una assemblea per decidir com ho afrontem
a partir d’ara. Sí que et puc dir que dependrà molt dels
esdeveniments: si l’acord permet la ruptura i la fi de les
polítiques d’austeritat serà un bon acord. I si no, no. Ja ho
veurem”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada