Membre
de la xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat O'Leary»,
participà en l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus, aviadors
aliats i resistents.
Fou
detingut per la Gestapo l'11 de juny de 1943 a Perpinyà quan
intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó parisenca de
Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de Compiègne i
el 17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de Buchenwald
i alliberat el 30 d’abril de 1945.
Vicente
Moriones Belzunegui:
El 22 de gener de 1913 --algunes fonts citen
1911-- neix a Zangoza (Sangüesa, Navarra, Euskal Herria)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones
Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro,
Navarrico, José Luis Márquez Boya, Valeriano Martínez o Enrique
Martínez.
Des
de molt jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Donostia (Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria). Comptable
de professió, en 1933, quan es trobava desocupat a Donostia, marxà
a Logronyo (La Rioja). Detingut amb Antonio Larrañaga Goñi en
aquesta ciutat durant la revolució anarquista del 8 de desembre de
1933 quan feia una missió de coordinació i d'enllaç, va ser absolt
en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934. Després
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i
empresonat a Burgos i al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El
juliol de 1936 participà en una temptativa d'evasió col·lectiva
que fracassà i per la qual fou jutjat i tingué sort de no ser
condemnat a mort.
El
maig de 1938, quan les tropes franquistes ocuparen la zona nord de la
Península, va ser alliberat i provisionalment incorporat en serveis
de reraguarda de l'exèrcit franquista. Acabada la guerra, l'estiu de
1939 passà clandestinament a l’hexàgon francès i, després d'una
temporada en un camp de concentració, entrà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada al departament de Les
Landes. El maig de 1940, amb altres companys, desertà.
Detingut,
aconseguí fugir i arribar el juny de 1940 a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), on es relacionà amb Francisco Ponzán Vidal i
s'integrà en la seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a
l'interior de la Península, assegurant l'enllaç amb el Comitè
Nacional de la CNT, fins la seva detenció el 7 d'agost de 1941 a
Barcelona amb documentació a nom de José Luis Márquez Boya. Tancat
a la presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de
col·laborar amb la policia franquista, promesa que no complí.
Continuà
treballant amb la xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat
O'Leary», participant en l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus,
aviadors aliats i resistents. A causa de la delació de Julián
Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut amb Ponzán per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre
d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per
la Resistència francesa, va ser posat en llibertat amb altres
companys.
Fou
novament detingut per la Gestapo, sota el nom de Enrique Martínez i
la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a Perpinyà
(Rosselló) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó
parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de
Compiègne i el 17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració
de Buchenwald (Turíngia, Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va
ser alliberat per les tropes aliades i, molt malmenat de salut,
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on va ser condecorat amb la
Creu de Guerra per les seves activitats en la Resistència.
En el 1947 s'internà clandestinament a la Península en missió orgànica
i fou detingut dues setmanes després a Donostia. Jutjat en consell
de guerra, va ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser
ampliada per un intent de fugida i de la qual complí 18 anys,
sobretot a la presó de Sant Miquel dels Reis.
L'any 1963 sortí en llibertat provisional gràcies a la pressió de
l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb la seva companya a
Barakaldo (Biscaia, País Basc, Euskal Herria). Participà en el
moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del Comitè
Regional del País Basc de la CNT.
El 1967, fugint de la repressió policial franquista, passà a l’Estat
francès. Sis mesos després retornà al País Basc i continuà amb
la lluita clandestina a Barakaldo. En l'última etapa de la seva vida
era secretari general del Comitè Regional del País Basc de la CNT,
membre de l'Aliança Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la
Junta de Defensa i de Resistència del Govern basc en l'Exili.
Vicente Moriones Belzunegui, poc després de casar-se amb la seva
companya, va morir el 22 de març de 1970 a l'Hospital Civil de
Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc, Euskal Herria) a causa del seu
deteriorament físic --altres fonts diuen que morí el 23
de març de 1970 a Barakaldo enmig del carrer d'un infart--. Fou
enterrat al cementiri de Barakaldo sota un epitafi de Goethe: «No
ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita. Endavant, endavant sempre,
per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de concentració
sumà durant sa vida més de 28 anys d'internament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada