Marta Durruti: “Que vingui Pepe i ho arregli”

Marta Durruti és néta de Cecilio Durruti, cosí del militant anarquista Buenaventura Durruti; i és una de les poques familiars que s'han interessat per la figura de l'ancestre, en una família que ha tendit a oblidar

Una descendent de José Buenaventura Durruti, conegut a casa com a Pepe, ens parla de la seva família i aporta llum nova sobre les confuses circumstàncies de la mort del militant anarquista a Madrid  

DIRECTA 07/10/2015 

Marc Rude (*) 

Un retrat de joventut de Buenaventura Durruti

“Em dic Marta Durruti Alonso, vaig neixer a León i fa onze anys que visc a Barcelona. Treballo com a tècnica de so directe en cinema. Tinc relació de llinatge directa amb Buenaventura Durruti, que en l'àmbit familiar rebia el nom de Pepe. Sobre tot allò que es refereix a la política i Buenaventura, segurament en sabreu més vosaltres que jo. A casa mai s'ha discutit de política: s'ha parlat de llibertat, de valors... però mai ens hem inclinat cap a cap ideologia, tot i ser més d'esquerres que de dretes."

-. Quina relació geneològica tens amb ell?

Buenaventura era cosí germà del meu avi, Cecilio Durruti. Quan l'avi i els seus tretze germans van quedar orfes, els van repartir per la família, i a ell li va tocar a casa dels tiets. Allà, va compartir habitació amb Buenaventura durant tota la infància i l'adolescència. Com que es portaven vuit anys d'edat, mai van tenir una relació gaire estreta. Quan el meu avi tenia dotze anys, Pepe feia i desfeia, anava i venia, estava per França, l'Argentina...

-. Com t'ha arribat la seva història?

En sé poques anècdotes, perquè l'única font d'informació directa era el meu avi, que va morir quan jo tenia set anys. La que més en va poder treure va ser ma mare, parlant amb l'avi Cecilio, que li va explicar que, una vegada, els veïns li havien regalat un periquito, que tenia en una gàbia a l'habitació dels dos cosins. A Buenaventura no li agradaven els animals engabiats, i el va deixar anar. Un matí, l'avi es va despertar i l'ocell ja no hi era. Va sospitar immediatament i va posar-se a cridar, enfadat: “Pepe ha vingut i m'ha pres l'ocell!. Però els tiets li van respondre “calla, Pepe no ha passat la nit aquí, calla que vindrà la policia”. El dia abans Durruti, que s'havia escapat de la presó, havia anat a matar al Cardenal Soldevila (veure desglossat).

-. Quin caràcter tenia Buenaventura en l'àmbit casolà?

A la família sempre se'l va conèixer per la seva capacitat de relaxar l'ambient. Si hi havia algun embolic, se'l cridava perquè posés pau: “Que vingui Pepe i ho arregli” era una frase recurrent. Era vegetarià, i sabia molt de plantes medicinals. A son pare li va curar una cama quasi gangrenada aplicant-li herbes i ungüents durant mesos. A vegades, he llegit en algun llibre que mirava molt per les dones, ja que, quan algun company venia a casa seva, sempre se'l trobava cuidant la filla. Això no és veritat: era masclista, com tots en aquella època. A Barcelona, abans de la guerra, els únics diners que entraven a casa eren els que portava la seva companya, que treballava de taquillera en un cine. El que ell aconseguia anava pel sindicat; però, per la família, ni un duro. A casa els pares, eren la mare i la germana les qui feien totes les feines de la casa; ell i els seus germans, res. Aquesta imatge d'home fora del seu temps és falsa, però sí que cridava l'atenció el fet que era una persona que mirava molt pels altres. 

-. Quants germans eren?

Enterrament de Manuel, un dels set germans de Durruti, mort durant la Revolució d'Astúries de 1934

Eren vuit: Pepe, Rosa, Marciano Pedro, Manuel, Santiago, Pedro Clateo Catero, Benedicto i Vicente. Pare i germans treballaven a la Renfe. El pare va morir, i Buenaventura, buscat per les autoritats, va haver d'anar a l'enterrament disfressat de capellà. A Manuel el van matar d'un tret per l'esquena l'any 1934, durant la Revolució d'Astúries, quan tornava d'assistir a una reunió del moviment socialista asturleonès. Marciano Pedro era falangista, i el van afusellar els seus pensant-se que era espia dels rojos. Vicente va ser detingut després de la guerra, quan un policia va sentir com uns companys el cridaven pel nom de Durruti. Va passar molt de temps a la presó, fins que va sortir a través de l'ajuda d'una cunyada falangista. A Benedicto el va matar una locomotora, en circumstàncies dubtoses, perquè el seu company va donar al maquinista l'ordre que engegués tot i saber que ell n'estava reparant la part de sota. Pedro Clateo, discriminat a la feina pel seu cognom, va morir de mort natural l'any 1957. Santiago i la seva dona van tenir tres fills. Rosa va ser la més longeva, va morir fa uns trenta anys. Ella i la mare van quedar-se a la casa de tota la vida i van portar durant molt temps un bar al poble.

-. D'on va aprende Buenaventura el pensament llibertari? I... com es portava amb el seu germà feixista?

El seu pare era militant del PSOE però, de nen, Pepe era més de dretes que d'esquerres. Qui realment li va aportar les idees va ser el seu oncle, que era professor. Una de les coses per les quals es coneixia a Buenaventura és que era una persona molt respectuosa cap als altres i la seva ideologia i manera de pensar. De fet, un dels seus grans amics de joventut va ser José Antonio Primo de Rivera, líder de la Falange, ja que eren del mateix poble i es coneixien de tota la vida. Pepe va escriure al seu germà falangista per dir-li que estava orgullós d'ell i que, malgrat les diferències ideològiques, lluités pel que creia fins al final, sense mitges tintes.

-. Com va viure la família després de la guerra? Va patir represàlies per part del règim? 

Els supervivents a la guerra van ser perseguits i represaliats. La por va fer que la figura de Pepe es convertís en tabú a la família, i no se'n parlava als fills ni en públic. En aquella època, no era bo que sabessin que et deies Durruti. Tothom va optar per callar. Al meu avi, el van detenir i el van estar a punt d'afusellar. El meu pare va néixer l'any 1945, i quan era jove ja no vivia amb aquest terror al cos; tampoc passava res si la gent ho sabia, però no era quelcom que anés dient. Quan tenia 25 anys, hi va haver un robatori al banc de Gijón. L'únic banc que s'havia atracat a la història de la ciutat era la sucursal del banc d'Espanya, d'on un grup encapçalat per Durruti se'n va endur més de mig milió de pessetes, l'any 1923. El pare era a la ciutat per casualitat i va allotjar-se a un hotel. Hores després, va venir a veure'l la policia per si tenia alguna relació amb els fets... Curiosament, a mi em va passar tot el contrari. Estava amb uns amics en una plaça i la policia ens va parar per escorcollar-nos. Em va tocar un agent que era un apassionat de la història i, en veure el meu cognom al DNI, em va preguntar sobre Buenaventura, i després em va deixar estar.

-. Què se'n va fer de la companya de Durruti?

Buenaventura es va unir a Emilienne Morin, a qui ell anomenava Mimí, quan estava a París amb Ascaso, que també es va enamorar-se d'una francesa. El 1931 van tenir una filla, Colette. Van viure a Barcelona fins que, després de la mort de Buenaventura, les dues van tornar cap a França. Colette va voler venir a conèixer la família l'any 82, però només va arribar fins a la plaça Espanya perquè hi havia dos secretes assetjant-la; va decidir tornar-se'n. Finalment va poder visitar-nos anys després, quan jo tenia sis anys. Més enllà d'aquesta ocasió, vam tenir-hi contacte esporàdic per carta, però poc més. Colette va tenir dos fills, que van canviar-se el cognom -ignorem el motiu pel qual ho van fer- i van anar-se'n a viure a Alemanya.  

-. La família va mantenir contacte amb l'entorn militant de Buenaventura?

Jesús Arnal, el capellà que va ser assistent de Durruti, va anar a veure al meu avi a la feina -tenia una empresa de grues, que després va ser del pare i encara existeix, Grues Durruti-. Va presentar-se i va oferir els seus respectes, per qualsevol cosa que necessitessin. L'única relació directa amb els personatges de l'època va ser aquesta.

-. Quants Durruti quedeu?

A l'Estat, l'única descendència que queda som nosaltres. Jo era la Durruti més jove, fins que fa set anys va neixer Lucía, que té els ulls blaus característics de la família. El seu pare, cosí del meu, és José Buenaventura Durruti, fill de Santiago. Una gran persona. És president honorífic de Renfe, ha escrit llibres de botànica i fa quinze anys es va presentar per alcalde de León. Ha investigat sobre el tema, doncs els seus pares van ser afusellats i encara no se sap on són els cossos. Em va donar molta informació.

-. Algun tret característic de la família?

Tots els Durruti que he conegut, com el meu avi i el meu pare, eren uns cracs, i pel que he conegut també sé que Buenaventura era d'aquest caràcter: persones molt planeres, molt campechanas, bona gent i honrades en el tu-a-tu.

Fragment d'una carta que Durruti escriu a la seva mare des de Barcelona, després de la proclamació de la Segona República

-. Conserveu documents de l'època? 
La germana de Buenaventura, Rosa, també vivia a León i vam tenir molt contacte amb ella. Conservava records del seu germà, com cartes de García Lorca, Alberti, Ascaso... Poc abans de morir es va enfadar amb els seus nebots, i va deixar l'herència als nebots del seu marit. Aquests, sense saber el valor històric que tenien els documents, van cridar a l'empresa de mudances Reto, que va buidar tota la casa. Anys després, un amic del meu pare, tot fent un vi, li va comentar: “mira què he trobat llençat en una caixa del centre Reto, el carnet d'identitat de Durruti!”. En aquella casa es van perdre documents de valor incalculable. 

-. Hem vist com des de les institucions s'ha posat interès a recuperar figures que potser no s'hi avindrien, per exemple Puig Antich. Ha rebut la família algun reconeixement 

Mai ningú ens ha vingut a preguntar res. En l'àmbit institucional, en absolut. Qui era políticament Buenaventura ho sé per la gent externa a la família, pels llibres d'història de l'institut... allà va ser quan vaig preguntar. Ara veiem com els mitjans es fan ressò de la vida de Puig Antich, fins i tot es fan samarretes amb la seva cara: abans era un problema per la democràcia, i ara el consideren un màrtir. Li han rentat la cara per re apropiar-se'n: he sentit parlar bé d'ell a RAC1. En el cas de Durruti, tergiversar els fets és més complicat. Si comença a donar-se-li un valor, es munta la de Sant Quintí. Crec que els de dalt tenen molta por de remoure el tema, que encara està actiu. És com un volcà que pot erupcionar. Si no se li dóna cap tipus de reconeixement, no és perquè sí.

-. Amb què et quedes de Buenaventura?

Tota herència material que queda la tens en aquesta carpeta: la resta va ser cremada, espoliada... tot ha desaparegut. En l'àmbit personal, em quedo amb el seu respecte absolut cap als altres i les seves maneres de pensar; així com amb la necessitat de prendre consciència que, quan fas un moviment, repercuteix al teu entorn.

-. Com ha influït a la teva vida dir-te Durruti? 

Buenaventura Durruti és part de mi, però tampoc n'he fet mai ostentació. M'alegra poder compartir amb vosaltres aquesta informació, i que la gent pugui conèixer més sobre una persona que admira. Però jo ho porto més com un orgull familiar que com a orgull polític anarquista. Quan vaig venir a Barcelona, el primer que vaig fer va ser visitar la seva tomba, i cada any assisteixo a l'homenatge. Buenaventura va lluitar fins al final, tot i saber la por i el dolor que va portar a la seva família. Encara que la gent se'n sorprèn, després d'ell els Durruti mai han estat folloneros. 

-. I tu, ets 'follonera'?

En certa manera sóc més anarquista que ningú, però jo agafo d'aquí i d'allà, no em vull encaixonar en cap tipus d'ideologia. Sóc com sóc i decideixo les coses en funció de la meva pròpia lògica i forma de veure les coses. Necessito llibertat i no sentir-me encadenada a res. Aquest esperit implica ser una mica follonera, perquè el món està fet com està fet i, o et baralles una mica, o res. Sóc follonera en el sentit que no callo, sempre he sigut guerrillera. 

-. L'atemptat contra el cardenal Soldevila...

Juan Soldevila, arquebisbe de Saragossa i polític d'ultradreta, era considerat un dels majors instigadors del terrorisme patronal del Sindicat Lliure, juntament amb el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido. Després que els pistolers de l'empresariat, amb el suport del govern espanyol, assassinessin a Salvador Seguí, Francisco Torres i Francisco Ascaso, del grup Los Solidarios, van executar Soldevila dins el seu cotxe, el 4 de juny del 1923. Durruti no va ser condemnat perquè, en aquells moments, teòricament era a la presó, tot i que, segons la versió de Marta, se n'hauria escapat per participar a l'atemptat. 

Què en saps de la mort de Buenaventura? 

Estava a Barcelona i li van demanar que anés a Madrid, que estava rebent molta pressió de l'exèrcit de Franco. Ell no volia, però al final va accedir. Al moment de la mort estava dins el cotxe amb un comunista, el sergent Manzano, i altres persones. En un moment en què la columna retrocedia, ell va sortir del cotxe i Manzano li va disparar per l'esquena. Ho sabem perquè vam veure la jaqueta, que tenia el forat a l'esquena amb totes les vores cremades: li havien disparat a boca de canó. La caçadora la va guardar Mimí. Buenaventura morir a l'acte, però el van dur a l'hospital perquè la gent no ho sabés i les seves tropes no es rebel·lessin.

-. Per què creus que el van matar?

Els comunistes, preocupats perquè tenia molt de poder, van manipular un discurs que Durruti havia fet a Barcelona i van titllar-lo de boig i de sanguinari. No el volien, i el van matar. 

-. Com és que mai van quedar clars els fets? 

Al ser una persona tan rellevant, en aquell moment, a molta gent l'interessava que no se sabés res. Després de la mort de Franco, Mimí va oferir una entrevista a Interviú en què en parlava, de la mort i de la jaqueta, que encara conservava. Però no se n'ha parlat més. 

LES DIVERSES VERSIONS DE LA MORT DE DURRUTI 

Màscara mortuòria de Buenaventura Durruti

El novembre de 1936, el front de Madrid presentava una situació desesperada. La virulència del setge de l'exèrcit feixista feia preveure la caiguda imminent de la ciutat. El 6 de novembre, el govern central republicà fugia a València. Frederica Montseny, ministra de la CNT, va insistir a enviar Durruti i la seva columna a “salvar Madrid”, ja que el llavors el front d'Aragó estava aturat i la presència de Buenaventura a la capital podia aixecar-ne la moral i ajudar a llimar les tensions que hi havia entre la CNT i el govern de Caballero. Buenaventura s'hi va negar, perquè volia prendre Zaragoza, però va acabar accedint.

El 4 de novembre, Durruti va fer un discurs radiofònic emès per tot l'Estat en què criticava la militarització de les milícies, les lluites intestines i la deriva “contrarevolucionària” que es donava a la rereguarda. Joan Garcia Oliver, ministre de Justícia cenetista i company de Durruti de tota la vida, va acompanyar Buenaventura a Madrid en cotxe, i el va advertir dels perills que corria. Frederica Montseny no hi va voler anar. La ciutat estava en mans de la Junta de Defensa, comandada pel general Miaja, en la qual els militars comunistes i els assessors soviètics tenien un pes decisiu. La seva línia política buscava la formació d'un exèrcit unificat i disciplinari, i despreciava la manera de funcionar de les milícies anarcosindicalistes.

Durruti no es va sentir ben rebut a Madrid. El 13 de novembre, van arribar mig miler efectius de la seva columna, que Miaja va enviar al combat immediatament, a les ribes del Manzanares. Durruti va queixar-se del mala qualitat de l'armament que havien rebut i va encarregar bombes de mà, que la Generalitat li va enviar. Les forces catalanes van enfrontar-se als feixistes amb un coratge temerari, aconseguint aturar l'avanç enemic, però perdent fins el 60% dels efectius després d'una setmana de combat ininterromput. 

A primera hora de la tarda del 19 de novembre, Durruti viatjava en cotxe prop de la línia del front de la Ciudad Universitaria. Allà es va trobar amb un grup de milicians que retrocedien, i va baixar del cotxe per reprovar-los la seva actitud. A partir d'aquest moment, existeixen múltiples relats dels fets. La versió oficial difosa l'endemà assegurava que un tret provinent d'un hotel ocupat pels feixistes a la plaça de la Moncloa -situada a vora un quilòmetre de distància-, havia impactat Durruti al pit. Buenaventura va ser traslladat a l'hospital que s'havia instal·lat a l'Hotel Ritz. El va atendre el doctor Prats Moya, que va confirmar que les ferides eren mortals de necessitat: un forat de bala li havia travessat el tòrax.

Durruti va morir a la matinada. Joan Garcia Oliver, però, relatava al seu llibre de memòries El eco de los pasos que, l'endemà, el sergent Manzano, que també era el cotxe, i el doctor Santamaria, metge de capçalera de Durruti que li va fer després l'autòpsia, es van apropar per abraçar-lo i van confessar-li en privat que, en realitat, la mort de Buenaventura havia sigut un accident: en baixar del cotxe per esbroncar els milicians, havia relliscat, havia colpejat el terra amb la culata del naranjero -un fusell ametrallador- i l'arma s'havia disparat i l'havia ferit. Garcia Oliver va demanar-los que guardéssin el secret, però interiorment no se'ls va creure: “mai havia vist Durruti amb un naranjero, com a molt duia una pistola al cinturó”. “Donada la serietat de Manzano i Santamaría, sempre vaig creure que devia ser a un company de la seva escolta, a qui se li havia disparat el naranjero”. 

Molts milicians de la columna també creien que a Durruti l'havien matat els enemics interns. El curt estiu de l'anarquia, de Hans Magnus Enzesberg, recopila diverses versions dels fets: Ricardo Sanz, company de Los Solidarios i successor de Durruti al comandament de la columna, coincidia amb el relat oficial, si bé afirmava que la ràfega provenia del terrat de l'Hospital Clínic. També deia el mateix Ricardo Graves, xofer del vehicle. Anys després, Jesús Arnal, capellà i secretari de Buenaventura, donava per bona la versió del Naranjero, i també ho feia Ramón García López, que assegurava ser en aquell moment al cotxe. Havien guardat durant anys un jurament de silenci.

Joan Llarch, autor de La Muerte de Durruti, va entrevistar-se amb el doctor Santamaria, que li havia confessat que, tot i que a l'autòpsia va anotar que no hi havia senyals d'un tret a curta distància, en realitat la bala s'havia disparat a una distància inferior a mig metre. El periodista Jaume Miravitlles va veure la camisa foradada, on al voltant de l'orifici hi havia marques de pólvora i cremades. Miravitlles va parlar després amb Mimí, que li va dir que, tot i que fins a la mort s'atendria a la versió oficial, ella sabia que l'havia matat un membre de la seva escorta. El cos de Durruti va ser traslladat a Barcelona, on va rebre l'enterrament més multitudinari que s'ha vist mai a la ciutat, i va ser sepultat a Montjuïc, al costat de les tombes de Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia. Tenia 39 anys.

(*) Entrevista realitzada amb la col·laboració de Joni D.