Durant
la seva vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries
(Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario o
Solidaridad Obrera) i acumulà una important documentació sobre el
moviment llibertari.
Els últims anys de la seva vida visqué retirat a Prada de Conflent, ciutat on morí en 1982.
Jaume Padrós:
El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Vilajuana Padrós, més
conegut com Jaume Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta
al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per
vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare
començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de
pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de
deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig,
tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a
l'associació obrera de resistència de l'indret.
En
1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en
la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va
veure fortament influenciat pel pensament llibertari i
l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a
una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment
anarcosindicalista.
En
1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el
grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de
barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota
el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà
insubmís al servei militar i fugí a l’Estat francès, instal·lant-se
d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector
tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on
trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a
l'anarquisme.
En
1912 participà en la primera vaga que es realitzà a l’hexàgon francès
contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les
entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del
Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà
definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà
les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè
Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912,
després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la
recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la
factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels
militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i
Nury, del Sindicat del Metall.
Des
del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i
1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les
excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid
Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus
principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920
ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat
pels companys i les seves famílies.
En
1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica
d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern
d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre
de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva
oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en
les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes»
instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els
vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué
un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees,
cosa que implicà la seva expulsió de l’Estat francès per «agitador
revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una
temporada a París on treballà com a metal·lúrgic.
Aquesta
ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a
Barcelona, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La
Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També
organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En
1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de
la CNT.
Amic
de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a
l’Estat francès després de l'execució proletària del president del
Consell de Ministres Eduardo Dato.
En
1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per
l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant
anarquista empresonat.
En
1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà
en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato
Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca.
En
1928, fugint del pistolerisme, passà a l’Estat francès i s'establí a
Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la «fracció
revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la
fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul
Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de
novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels
anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat
patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les
mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou
un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il
Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes.
Quan
esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista, va ser internat al
camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi participà en la
reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització
en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del
Comitè Pro Presos a l’hexàgon francès i en 1952 va ser nomenat secretari
de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà
com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a
Grenoble.
En
1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els
enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres
militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de
la CNT-AIT a l’Exili i s'acostà a la tendència editora del periòdic
Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972
participà en la commemoració del centenari del Congrés de la
Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya
Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86
anys es casà de bell nou amb Luisa Pujadas.
Durant
la seva vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries
(Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad
Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment
llibertari.
Els
últims anys de la seva vida visqué retirat a Prada de Conflent, ciutat
on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La
Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de
La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint.
Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra
banda dels Pirineus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada