La xarxa d’evasió llibertària del port de l’Escala els anys 20

Lluís Nicolau Fort i Llúcia Fors Felip el dia que van arribar extradits a Madrid

Ressò escalenca de l’execució del president Eduardo Dato el 8 de març de 1921.

Arrel de l’execució del president Dato Lluís Nicolau Fort i la seva companya Llúcia Fors Felip van ser acollits a l’Escala per fugir per mar cap a la costa del Rosselló.

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 08/03/2015 
L’Escala (Alt Empordà).- 

La vila marinera de l’Escala durant els anys 20 del segle passat va tenir la seva pròpia xarxa d’evasió anarcosindicalista revolucionària. En aquest context cal recordar de la periodista i militant anarquista Federica Montseny Mañé (1905-1994) va publicar, am motiu de la defunció del company anarquista individualista i compositor sardanista escalenc Tonet Puig Artigas (1986-1960), aquesta notícia --fins aleshores secreta-- al setmanari ‘CNT’ (21/02/1960), editat a Tolosa de Llenguadoc. 

Montseny explica que Puig Artigas era fruit d’aquesta Costa Brava on hi havia el jaciment arqueològic d’Empúries, a 2 quilòmetres de la vila marinera de l’Escala, on Tonet havia creat a l’entorn de la seva barberia, on composava, tocava la guitarra –que encara es conserva al seu poble--, copiava a mà partitures i deixava llegir els llibres de la seva biblioteca que hi tenia, el seu món de ferms pescadors melòmans i poetes, lectors de Renan i d’Ingenieros, que recitaven versos d’Almafuerte i llegien Sòcrates, un món d’anticipació que no restava limitat a les disgregacions intel·lectuals. Montseny recorda que en els moments de dura repressió i també durant la dictadura de Primo de Rivera, l’Escala, Puig Artigas, els seus pescadors i el seu univers d’anticipació moral “se pusieron al servicio de los pereseguidos, y de los secretos refugios de todo un pueblo anarquista, en las barcas de los rudos marineros en que revivía la viejas raza helénica [...] rostro broneado, enérgico y perfecto [...] ¡Cuántos peseguidos por la policía habían ganado, a través de la bahía de Roses y el golfo de León, las costas francesas! Por allí escaparon Nicolau y su compañera; por allí huyó Ascaso, después de la ejecución de Soldevila.” 

L’execució anarcosindicalista del president Dato  

El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier (1856-1921) és executat a Madrid per un grup de combat anarcosindicalista, format, entre altres militants metal·lúrgics de la CNT, per Lluís Nicolau Fort (1887-1939), Pere Mateu Cusidó (1895-1982) i Ramon Casanellas Lluch (1897-1933), metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (1862-1938) i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. 

El reunit el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format pel seu secretari general, Ramon Archs Serra (1883-1921) --fill de Manuel Archs i Solanelles (1859-1894), afusellat al Castell de Montjuïc el 1894--, i Joan Pey, Andreu Nin Pérez (1892-1937), Gener Minguet i Alberti, va  decidir que era del tot urgent i necessari fer desaparèixer el president Dato com a resposta obrera fulminant a la duresa repressiva de Martínez Anido. 

L'acció la finançà Evarist Fàbregas Pàmies (1868-1938), important i acabalat empresari republicà federal reusenc simpatitzant del moviment llibertari --que el 1931 fou breument alcalde de Reus per ERC-- el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé (1890-1957), Jaume el Pelao, Josep Espinal (?-1947) i Joan García Oliver (1901-1980) van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. 

El 20 de febrer de 1921, el grup de combat anarcosindicalista que havia d'executar l'acció, va comprar, amb documentació falsa que portava Ramon Casanellas, per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'execució proletària-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres militants de la CNT a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els membres del grup d’acció van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. A Madrid el grup va rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra Morán (1884-1939) per preparar la fugida de la ciutat. 

El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20:15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres militants de la CNT van disparar, al crit de «Visca l'Anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros Navarro, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. 

Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. José Buenaventura Durruti Dumange (1896-1936) va ser detingut com  sospitós habitual a Madrid però va aconseguir no ser imputat. 

A través de la policia de Barcelona es va saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu, de Gràcia. Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors. 

La policia va fer una allau de detencions a Barcelona de coneguts o amics anarcosindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l’atemptat. Van detenir inclús a la mare de Casanellas acusada de ser còmplice de les reunions que els grups d’acció feien amb el seu fill a casa seva, pel que va ser processada i va passar dos anys a la presó. 

Lluís Nicolau  i la seva companya Llúcia Fors Felip a l’Escala 

Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb la seva companya Llúcia Fors  Felip (18-19), que anava tenyida de ros, a Barcelona, refugiats a casa d’Amor Archs Serra), la germana de Ramon Archs, el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT, fins que van decidir van decidir fugir a Berlin, com havia fet Casanellas --de Madrid, amb ajuda del tot just fundat Partit Comunista, al País Basc i de la República francesa a Alemanya-- i intentar entrar a la Unió Soviètica. 

Aleshores de casa d’Amor Archs els van recollir els companys anarquistes carboners de Calonge (Baix Empordà), que havien format un grup de combat clandestí que aleshores feia incursions a Barcelona d’acord amb òrgans idonis de defensa de la CNT. Connecta pels companys carboners de Calonge, amb autobús de línia el company del ram del suro i destacat militant de la CNT al Baix Empordà Panxo Igleas Piarnau (1882-1977) –fou conseller de Defensa de la Generalitat per la CNT fins el 3 de maig de 1937--, segons aquest militant va explicar l’any 1974 a l’escalenc Miquel-Didac Piñero Costa (1950), va recollir a Sant Antoni la parella Lluís i Llúcia fins a la parada de l’Escala, on una nena esperava els fugitius. 

Durant la guerra, l’amiga de l’àvia Miquela Torres Bofill (1905-2004) del company Piñero Costa, la seva veïna Maria Callol Pascual (1910-1974), de Can Maurici, li va confiar el secret que ella havia anat a recollir la parella perseguida que va ser amagada en la casa d’una familiar on habitualment s’hi amagava contraban que entrava pel Codolar. Des dels escars del Codolar Lluís i Llúcia van ser portats en barca fins a Portvendres (Rosselló). 

Després del pas per l’Estat francès on es comptava amb una xarxa anarquista d’evasió i acolliment Lluís Nicolau  i Llúcia Fors Felip van arribar a Berlin a finals de setembre de 1921, però als pocs dies van ser detinguts per les autoritats alemanyes. La policia alemanya encara buscava a Ramon Casanellas pel que tot català era sospitós a Alemanya i això va facilitat la detenció de Lluís i Llúcia. El Govern alemany el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--. Mentre, Ramon Casanellas des de Moscou va escriure una carta autoinculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats a Madrid. 

Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort l’11 d’octubre, però, gràcies a una gran campanya internacional, van rebre un indult reial induït pel dictador Miguel Primo de Rivera el 1924 i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats, durant la Segona República espanyola en 1931. Nicolau es va establir a Gironella, on el 1939 va ser assassinat per la divisió stalinista (Cinquè Cos de l’Exèrcit Popular la República) que comandava Enrique Líster Forjan (1907-1994). 

Mateu penà a diferents presons (castell de Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la Segona República i el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà (1859-1933) en un acte públic el saludà, aleshores, amb l'expressió «Fill meu!».  

Mateu va morir a l’exili, a Cordes, el 1982, i havia ajudat amb armes al MIL durant el tradofranquisme.