 |
| Impactes de bala en el cotxe en que circulava Eduardo Dato |
El 8 de març de 1921 tres anarcosindicalistes
catalans, Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch,
mataven a trets a Madrid al president del Govern espanyol Eduardo Dato
Article de Josep A. Carreras
 |
| Cotxe en que anava Eduardo Dato exposat al museu de l'exèrcit a Toledo |
A diferència dels anteriors tres magnicides a
l’Estat Espanyol el de Eduardo Dato va ser organitzat per la cúpula d’una
organització obrera.
L’atemptat contra el cap d’estat i president
del govern espanyol el general Prim, va ser realitzat el 30 de desembre de 1870
a Madrid per diversos individus que dispararen contra ell mentre anava amb el
seu carruatge a cavall. Encara que ningú el va reivindicar, molts historiadors
l’atribueixen als monàrquics isabelins, també coneguts com alfonsins, ja que
Prim havia derrocat a Isabel II en un cop d’estat feia dos anys.
L’atemptat contra el president Antonio Cànovas
del Castillo, del Partit Conservador, mort a trets al balneari de Santa Agueda
(Guipúscoa) el 8 d’agost de 1897, va ser realitzat per l’anarquista italià
Michele Angiollillo, fet per iniciativa personal i segons va declarar ell
mateix poc abans de ser executat, en venjança pels 5 anarquistes executats el
mateix any a la muntanya de Montjuic de Barcelona, acusats d’un atemptat amb 5
morts fet l’any anterior en la processó del Corpus del que n’eren totalment
innocents.
L’atemptat contra el president José Canalejas
Méndez, del Partit Liberal, mort a trets a la Puerta del Sol de Madrid el 12 de
novembre de 1912 va ser realitzat per l’anarquista aragonès Manuel Pardiñas. Encara
no se sap per quins motius el va fer ja que Pardiñas es va suïcidar d’un tret
al cap després de realitzar l’atemptat. Pardiñas va actuar pel seu compte i
molts apunten que podria ser una venjança per l’afusellament de Ferrer i
Guàrdia a Barcelona, ja que els anarquistes havien jurat venjança. Altres també
informen de greus problemes psicològics de Pardiñas, malgrat que ja era un
conegut anarquista.
Però l’atemptat contra el president del govern
Eduardo Dato, del Partit Conservador, realitzat el 8 de març de 1921 a Madrid,
a diferència dels altres no va ser fruit d’un complot encara ocult ni d’un
atemptat individualista, sinó que va ser organitzat i reivindicat per la cúpula
de tota una organització anarcosindicalista, la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) de la CNT, a la que poc abans de la seva forta repressió hi
estava afiliat més del 80% del proletariat català. Per això les seves
repercussions polítiques van adquirir una importància especial en la època,
malgrat que fins fa poc la historiografia espanyola ha tractat d’ocultar la
seva importància respecte als altres, segurament per que aquest atemptat havia
respost a una voluntat massiva del proletariat català, que majoritàriament
havia estat afiliat a l’organització que va idear l’atemptat durant l’època del
pistolerisme i la guerra social que hi havia a Barcelona en aquella època, cosa
que li donava un caràcter històric insurreccional.
CAUSES I PREPARACIÓ DE L’ATEMPTAT
Després de més de 3 anys de guerra social a
Barcelona, que a part de la forta i efectiva lluita sindical de la CNT catalana
liderada per Salvador Seguí, tenia la seva repercussió violenta amb els
continus tirotejos entre els sicaris de la patronal i els grups d’acció
anarcosindicalistes catalans amb nombrosos morts, el novembre de 1920 el
president del govern espanyol Eduardo Dato havia nomenat al general Severiano
Martínez Anido governador civil de Barcelona, donant-li la carta blanca que
aquest li demanà per organitzar una guerra bruta d’eliminació física dels principals
membres de la CNT catalana.
La Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) de la CNT que poc abans havia tingut quasi 500.000 afiliats,
la majoria del proletariat català, va ser il·legalitzada per Martínez Anido,
que va fer detenir tots els líders sindicals que va poder, entre ells el seu
secretari general Salvador Seguí, començant a partir de llavors una estreta
col·laboració amb els pistolers contractats per la patronal i els caps de la
policia per eliminar a anarcosindicalistes catalans, aplicant a més nombroses
lleis de fugues.
Ramon Archs i Serra havia substituït a
Salvador Seguí, que era a la presó, com a secretari general de la CRTC en la
clandestinitat, ja que aquesta estava il·legalitzada i perseguida. Davant les
massives detencions i l’augment dels assassinats d’anarcosindicalistes
catalans, Ramon Archs va organitzar una cúpula per la defensa armada
anarcosindicalista a Catalunya.
Aquesta cúpula de defensa armada estava
formada principalment per Ramon Archs, Pere Vandellós i Romero i Simó Piera i
Pagès, que és d’on va sortir la idea d’atemptar contra el president Dato.
Pere Vandellós era un històric dels grups
d’acció anarcosindicalista ja des de finals de 1917 en que juntament amb Medir
Martí i Pere Boadas havien organitzat el primer grup armat anomenat “els Sense
Nom” o “Los Sin Nombre”, que va respondre amb atemptats contra la repressió
patronal després de la sagnant vaga d’agost de 1917.
Simó Piera era el delegat del Sindicat Únic de
la Construcció de la CRTC, el més nombrós amb uns 40.000 afiliats, havia set la
ma dreta de Salvador Seguí i el principal impulsor i interlocutor de la vaga de
la Canadenca que portà a la vaga general a Catalunya a partir el febrer de 1919
en que es van aconseguir les històriques 8 hores de treball. Simó Piera, que
era dels pocs líders sindicals que s’havia lliurat de ser detingut o
assassinat, fins llavors havia set de la línia de promoure el sindicalisme i no
caure en provocacions armades, però donada l’excepcionalitat de la situació amb
la il·legalització de la CRTC i la guerra bruta de Martínez Anido, es va afegir
amb Ramon Archs a la cúpula de la defensa armada.
Per altra banda Medir Martí i Augé i Pere
Boadas i Rivas, líders juntament amb Pere Vandellós d’aquell primer grup
d’acció anarcosindicalista “els Sense Nom” el 1917, actuaven en estreta
col·laboració a finals de 1920 amb Ramon Archs i la seva cúpula armada per fer
d’enllaç amb els grups d’acció que encara quedaven en la clandestinitat a
Barcelona.
El desembre de 1920 Ramon Archs proposa a Pere
Vandellós i a Simó Piera que, a part dels atemptats de venjança contra els
sicaris de la patronal i els que els pagaven, s’havia de colpejar a dalt i va
proposar que s’havia de matar al governador Martínez Anido, al cap de policia
de Barcelona el general Miguel Arlegui, a l’inspector de policia Antonio
Espejo, conegut per torturar i aplicar lleis de fugues i ser el principal
col·laborador d’Arlegui i finalment matar al mateix president del govern
espanyol Eduardo Dato, que havia nomenant i donat carta blanca a Martínez
Anido.
Ja el 18 de gener de 1921, un grup d’acció
anarcosindicalista va matar a l’inspector Antonio Espejo mentre Martínez Anido
rebia diversos atemptats fallits.
A diferència dels altres atemptats programats
dirigits contra els caps de la repressió a Barcelona, l’atemptat que volien fer
contra el president Dato requeria que un escamot anarcosindicalista es
desplacés a Madrid, ja que la CNT de Madrid no era molt nombrosa ni activa i no
disposava de pistolers. A més allò era una venjança dels anarcosindicalistes
catalans pel que passava a Barcelona, pel que era lògic que fossin ells els que
fessin l’atemptat. A causa d’això s’havia d’escollir a uns activistes que
fossin a la vegada experimentats en fer diversos atemptats però que no
estiguessin fitxats per la policia com a membres dels grups d’acció.
Medir Martí, que era el que liderava
principalment els grups d’acció del barri de Gràcia de Barcelona, va ser un
dels que va començar a buscar activistes per anar a Madrid. El mateix Medir
Martí no podia ser un d’aquests activistes ja que estava superfitxat per la
policia després dels atemptats contra empresaris del grup del que formava part
“els Sense Nom” a finals de 1917. Medir Martí va proposar a Pere Mateu i Cusidó
i a Ramon Casanellas i Lluch que anessin a Madrid a fer l’atemptat contra el
president, ja que formaven un tàndem armat que havia realitzat nombrosos
atemptats, cosa que van acceptar, rebent també el vistiplau de Ramon Archs.
Hi havia també nombrosos altres activistes
tant de Gràcia com d’altres barris amb qui van contactar desitjosos d’anar a
fer l’atemptat a Madrid. Però una noia lligada als grups d’acció coneguda com
Llúcia Felip i que era una gran amiga d’Amor Archs, la germana de Ramon Archs,
va influenciar perquè el tercer escollit fos el seu marit, Lluís Nicolau i
Fort, un també expert pistoler anarcosindicalista que tampoc estava fitxat.
Lluís Nicolau també era dels grups d’acció del
barri de Gràcia, coneixia a Pere Mateu i a Ramon Casanellas i els tres eren del
Sindicat Únic del Metall de la CNT catalana, pel que Ramon Archs va pensar que
seria l’idoni tercer membre de l’escamot per anar a Madrid. Per altra banda
Llúcia Felip també es va oferir per anar a Madrid amb el seu marit i els altres
membres de l’escamot, cosa que se li va acceptar.
La dona de Lluís Nicolau, Llúcia, fins llavors
ocultava a les autoritats els seus cognoms i inclús quan s’havia casat amb
Lluís Nicolau pocs mesos abans aquell mateix 1920 es va inscriure en el
registre de boda com a Lucía Concepción, al·legant que no sabia qui eren els
seus pares. Però internament els seus companys i companyes la coneixien com a
Llúcia Felip, que és com es feia dir ella ja que la seva mare, que vivia sola,
es deia Montserrat Felip d’Anxois. Posteriorment es van trobar algunes cartes
dirigides a ella amb el nom de Llúcia Felip. L’any següent, després de la seva
detenció com es veurà més endavant, la policia que la coneixia com a Lucía
Concepción, va descobrir que la seva mare era Montserrat Felip d’Anxois. Poc
després li van atribuir el primer cognom de Fors, segurament perquè haurien
descobert qui era el seu pare, encara que això no ho he pogut confirmar, pel
que posteriorment va ser coneguda per Llúcia Fors i Felip.
En aquells moments si bé Ramon Archs era el
secretari general de la CRTC en la clandestinitat, cosa que no sabia la
policia, el secretari general de la CNT a nivell estatal era el val·lisoletà
Evelio Boal, que també residia a Barcelona ja que aquí era a on la CNT tenia la
seva seu central. Evelio Boal va ser informat del pla per atemptar contra el
president Dato i aquest va moure els fils per aconseguir suport logístic de la
CNT de Madrid. A Madrid van contactar amb el dirigent de la CNT Mauro
Bajatierra, qui s’encarregà de donar el suport logístic als anarcosindicalistes
catalans a la capital de l’Estat.
També Joaquim Maurin, que liderava la secció
provincial de Lleida de la CNT i un dels que juntament amb Ramon Archs
s’encarregava de mantenir el sindicat en la clandestinitat a Catalunya, va ser
informat del pla de l’atemptat contra el president.
Ramon Casanellas va ser el primer que per
separat va anar a Madrid a finals de desembre de 1920 per estudiar el terreny i
estrènyer els contactes amb els membres de suport de la CNT de Madrid. Ramon
Casanellas però no s’instal·la inicialment a Madrid sinó a Talavera de la
Reina. Casanellas, que era un bon mecànic, va aconseguir fàcilment feina a
Talavera en un taller mecànic anomenat “l’Estrella”. També es va fer soci del
“Centro Instructivo el Bloque” de Talavera, que era un centre cultural.
A principis de gener de 1921 Pere Mateu va
anar també a Talavera de la Reina a reunir-se amb Ramon Casanellas i va estar
uns dies compartint habitació amb ell fins que el 12 de gener se’n va anar a
Madrid a buscar algun alberg, ajudat per membres de la CNT madrilenya. El
cenetista madrileny Tomàs de la Llave, que era un florista de la zona, el va
recomanar a la mestressa d’un alberg situat al carrer Alcalà 164 anomenada
Valeriana López, dient que era un amic de la família. Pere Mateu va donar el
nom de José Parraldo.
Als pocs dies va arribar Lluís Nicolau, que va
donar el nom de Leopoldo Noble, i va compartir habitació durant uns dies amb
Pere Mateu fins que va trobar un altre alberg prop d’allí al carrer Alcalà 142.
Allí també va donar el nom de Leopoldo Noble i va dir que la seva dona
arribaria en pocs dies. La seva dona Llúcia Felip hi va arribar poc després
donant el nom de Francisca Mateos.
Pocs dies després Ramon Casanellas es
traslladà de Talavera de la Reina a Madrid i se’n va anar a viure al mateix
alberg de Pere Mateu del carrer Alcalà 164 donant el nom fals de Ramon Sabater,
a on compartien la mateixa habitació.
Durant aquells dies de gener Pere Mateu
juntament amb el cenetista madrileny Tomás de Llave, van anar a llogar un local
al carrer Fernández Oviedo 7 al barri de la Prosperitat, ja que havien decidit
fer l’atemptat en una moto sidecar que havien comprar a Barcelona i
necessitaven un local per aparcar-la. Pere Mateu, donant el nom de José
Parraldo va inscriure com a titular del lloguer a Ramon Sabater.
Cap a la tercera setmana de febrer de 1921 els
tres, un cop tenien la infraestructura a Madrid, van tornar a Barcelona per
juntament amb el cervell de l’operació Ramon Archs comprar la moto, mentre
Llúcia Felip es va quedar a Madrid.
Amb una documentació falsa Ramon Casanellas,
que hi entenia molt de motos i de mecànica, va anar a comprar la moto a un
taller del carrer Trafalgar nº32 de Barcelona. La moto que va comprar era una
sidecar marca Indian. La moto era bastant nova però la cistella del sidecar
adaptada era molt més vella. El preu que van pagar va ser 5.100 pts. Gran part
d’aquells diners havien set aportats per un industrial de Reus anomenat Evarist
Fàbregas, un dels fundadors del Centre de Lectures de Reus, que era d’idees progressistes.
L’anarcosindicalista Joan Garcia i Oliver, que era nascut a Reus i tenia
contactes amb Ramon Archs, va fer de mitjancer perquè Evarist Fàbregas aportés
els diners.
El 22 de febrer de 1921 Mateu, Casanellas i
Nicolau inicien el viatge cap a Madrid pujant inicialment la moto sidecar en un
vagó del tren habilitat per això, dient que l’havien de dur a Saragossa. Sembla
ser que no volien “cremar” la moto en el viatge. Un cop a Saragossa Pere Mateu
va seguir fins a Madrid en tren, mentre Ramón Casanellas i Lluis Nicolau van
seguir amb la moto sidecar des de Saragossa.
Al passar pel poble aragonès de La Muela, la
moto conduïda per Ramon Casanellas va derrapar i va caure per un terraplè de 10
metres, segurament per la gran velocitat a la que anaven i a la que Casanellas
n’era tant aficionat. Un carreter els va ajudar a portar la moto al poble i
allí la van portar a un taller mecànic. La moto tenia alguns desperfectes però
el principal era el manillar que estava bastant torçat. El mecànic els va dir
que tardaria uns dies, però quan li van oferir una gran quantitat de diners va
dir que la podria reparar en un dia.
Ramon Casanellas i Lluís Nicolau van passar la
nit a casa d’un veí del poble que s’oferí, ja que allí no hi havia cap hostal.
Abans van anar a la casa de telègrafs i van enviar un telegrama pel carrer
Alcalà 164 de Madrid a nom de José Parraldo, que era el nom fals que usava Pere
Mateu, per avisar-lo de que arribarien un dia tard. Però allò va ser un error,
ja que havien donat una adreça real.
L’endemà 24 de febrer de 1921 van seguir el
viatge cap a Madrid amb la moto sidecar, a on hi van arribar com van poder ja
que la moto tenia alguns forts cops i necessitava una reparació general. Només
arribar van portar la moto a un taller mecànic. Els mecànics van declarar
després que Ramon Casanellas hi anava cada dia per veure com anava la
reparació, donant mostres d’uns grans coneixements de mecànica. També van
declarar que anava amb el cap rapat i solia portar una boina.
Al cap de set dies la moto ja estava reparada
i Casanellas la va portar al local del carrer Fernández Oviedo nº7, que era el
que havia llogat Pere Mateu quan va arribar a Madrid unes setmanes abans. Els
mecànics van declarar després que havien vist a Casanellas conduint la moto
sidecar pel barri a tota velocitat més d’una vegada, segurament feia pràctiques
per l’atemptat.
Ramon Casanellas, segons va dir ell en una
entrevista que li van fer dos anys després, va preguntar pel barri si hi havia
alguna caserna de la guàrdia civil i al contestar-li afirmativament, van
decidir que havien de buscar un altre local en un altre barri per aparcar la
moto després de l’atemptat. Per tant van llogar un altre local al carrer Arturo
Soria 77 al barri de Ciudad Lineal.
Per altra banda els cenetistes madrilenys
Mauro Bajatierra i Vermundo Luís Díez van anar a Eibar, al País Basc, a comprar
les pistoles per l’atemptat a un guàrdia civil que traficava clandestinament
amb armes, encara que ell no sabia perquè les volien. Les pistoles que van
comprar eren una Mauser, dos Star, una Bergman i una Martian, amb la seva
corresponent munició. Els tres anarcosindicalistes catalans ja disposaven de
nombroses armes a Barcelona, però no les podien dur a sobre quan van viatjar
cap a Madrid.
Durant aquells dies Mateu, Casanellas, Nicolau
i Llúcia Felip es van dedicar a espiar el recorregut del cotxe d’Eduardo Dato i
a observar les possibles vies de fugida. Van observar que a l’arribar a la
plaça de la Independència davant de la Puerta de Alcalá el cotxe disminuïa la
marxa per fer un gir en l’encreuament. Van pensar que seria un bon lloc per fer
l’atemptat.
Ramón Casanellas i Pere Mateu, que vivien
junts a l’alberg del carrer Alcalà 164, compartien menjador i cuina amb la
mestressa i les seves dues filles. Segons va declarar una de les filles de la
mestressa, cada nit al menjador Mateu els llegia el diari en veu alta fent
bromes sobre les noticies i que passaven estones molt divertides amb ells al
menjador fins altes hores de la nit. Una de les filles de la mestressa declarà
que trobaven molt divertit que degut al fort accent català de Pere Mateu i
Ramon Casanellas quasi no els entenien de res al principi.
També declararen que Casanellas sempre sortia
amb una càmera de fotos Kodak amb el seu trípode inclòs per fer fotos de
Madrid. Una de les filles de la mestressa havia inclús anat algun dia amb
Casanellas a acompanyar-lo a fer fotos.
Per altra banda molt a prop d’allà, a l’alberg
del carrer Alcalá nº142, hi estaven instal·lats, Lluís Nicolau i Llúcia Felip,
amb els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos. L’amo de l’alberg va dir que
eren correctes i reservats i que feien una vida normal, sortint de dia i anant
a dormir d’hora. Llúcia Felip anava tenyida de ros i segons l’amo de l’alberg
vestia molt bé. També va declarar que no va entendre res del que parlaven entre
ells perquè ho feien en català.
Segons declaracions de la mestressa de la casa
d’Alcalá 164, Mateu i Casanellas pocs dies abans de l’atemptat havien conegut a
dues noies de Madrid i se’ls havia vist pel barri anant de “juerga” (emprà
aquesta paralula) amb elles. Després es va saber, pels diaris i segons la
policia, que Pere Mateu solia anar a una casa a on hi compartien pis diverses
noies i que Mateu havia fet amistat amb una noia anomenada Elena amb qui solia
sortir. Les altres noies van declarar que Mateu era bastant simpàtic amb elles
i que un dia les va invitar a totes al teatre.
El 3 de març de 1921 era localitzat i detingut
a Barcelona Evelio Boal, el secretari general de la CNT a nivell estatal, que
fins llavors estava en la clandestinitat. Va ser substituït en el càrrec per
Andreu Nin. Ramón Archs, el secretari general de la CRTC en la clandestinitat
va informar a Andreu Nin del pla per l’atemptat contra Eduardo Dato i aquest hi
va estar d’acord. Només en els primers dos mesos de 1921 havien caigut morts 35
anarcosindicalistes a Barcelona i voltants per trets dels sicaris de la
patronal o per lleis de fugues. Andreu Nin havia rebut feia tres mesos un
atemptat dels sicaris de la patronal en el que va sortir viu de miracle però en
el que va morir l’anarcosindicalista i amic seu Josep Canela i Recasens, pel
que Nin s’identificava plenament amb l’atemptat.
L’ATEMPTAT CONTRA DATO
 |
| forces policials inspeccionant la moto Indian sidecar |
Havien observat que Eduardo Dato vivia molt a
prop del Parlament i la seva única escorta era el seu xofer que era sergent i
un altre acompanyant del cotxe. Durant el curt recorregut hi havien policies a
peu aturats per les cantonades que observaven el recorregut. A la porta de casa
seva l’esperava la seva escorta personal. Malgrat que hi havien bastants
policies observant el recorregut del president, cap disposava de vehicle per
perseguir a uns possibles agressors.
Cap a les 19.15 h. al veure passar el cotxe
del president Dato el comencen a seguir a una distància prudencial. Ramon
Casanellas condueix, Lluís Nicolau va al darrera i Pere Mateu en la cistella
del sidecar. Segueixen al cotxe del president i a l’arribar a la plaça de la
Independència al davant de la Puerta de Alcalá el cotxe del president
disminueix la marxa per fer el gir, però a més es para totalment per deixar
passar un carruatge de lloguer dels de que hi ha a la zona. Casanellas situa la
moto sidecar just al constat dret del cotxe que estava parat per veure bé a on
anava assegut Eduardo Dato.
Llavors Pere Mateu s’aixeca de dins de la
cistella del sidecar i dispara un tret contra el president mentre crida “visca
l’anarquia” en català, segons va declarar ell després, encara que amb el tub
d’escap trucat que portaven per fer soroll i dissimular els trets segons sembla
no el va sentir ningú dins del cotxe. Allí Eduardo Dato ja va rebre el primer
tret en que segurament ja va resultar ferit de gravetat.
Immediatament després del tret, el xofer
accelera de repent el cotxe mentre els tres anarcosindicalistes catalans ja
comencen a disparar alguns trets contra el cotxe que era de marca Hudson i
agafava grans velocitats. Però el conductor de la moto Indian era Ramon
Casanellas que era un boig de la velocitat i tot seguit comencen a perseguir el
cotxe a tota marxa. Com que no aconsegueixen avançar-lo comencen a disparar pel
darrera contra el cotxe que no estava blindat més o menys en la direcció en que
estava assegut Eduardo Dato. Pere Mateu amb una Mauser i Lluís Nicolau amb una
Star buiden els seus carregadors. Ramón Casanellas que conduïa, va declarar
anys després en una entrevista que també havia disparat uns cinc trets amb la
seva pistola Bergman. De fet la policia quan va trobar les cinc pistoles va dir
que tres havien set disparades ja que van trobar casquets de bales de les tres
armes en el lloc de l’atemptat.
Quan estaven segurs d’haver tocat al
president, Casanellas va desviar la moto i van iniciar la fugida. Eduardo Dato
tenia greus ferides al cap i el seu ajudant una ferida lleu d’una bala que li
havia fregat el cap. El conductor va anar a tota velocitat cap a on vivia
Eduardo Dato que era molt a prop i allà els de la seva escorta el van portar a
la casa de socors on va morir al poc d’entrar.
La moto conduïda per Casanellas havia iniciat
la fugida a una gran velocitat fora de lo comú, cosa que cridà l’atenció dels
vianants, esquivant cotxes i inclús topant de costat amb un tramvia que era ple
de passatgers horroritzats ja que havien set testimonis directes de l’atemptat
Una cosa que cridà l’atenció als testimonis era el llum del davant de la moto
que era de color vermell.
En la fugida a tota velocitat van fregar un
cotxe al que van donar un ensurt i el conductor els va seguir molt enfadat i es
va posar a la seva alçada per recriminar-los la manera en que conduïen. Pere
Mateu es va treure la pistola i li va dir: “O te paras o te mato!”, segons va
declarar el conductor després. Evidentment el conductor del cotxe va frenar de
cop.
A l’arribar al barri de Ciudad Lineal van
passar amb la moto a tota velocitat esquivant per poc a un carreter que va
declarar que tant ell com la seva mula van patir un ensurt considerable. Aquest
carreter també va observar com la moto entrava al carrer Arturo Soria.
Quan Mateu, Casanellas i Nicolau van voler
introduir la moto al magatzem de l’antiga carnisseria del carrer Arturo Soria
77 que havien llogat expressament per després de l’atemptat, van veure que la
porta era massa estreta i que la moto sidecar no entrava. Com que era de nit,
van encendre una llanterna, van posar entre tots la moto de costat i després de
grans esforços van aconseguir entrar-la. Això va ser observat pel carreter
abans mencionat a qui el va cridar l’atenció que encenguessin una llanterna.
Després se’n va anar als albergs on vivien amb tramvia.
La filla de la mestressa de l’alberg d’Alcalá
164 va declarar que Mateu i Casanellas van arribar a les 21.15 hores. La
mestressa i les seves filles els van dir: “¿Sabeis que han matado a Eduardo
Dato?” Mateu els va dir que ho havia sentit dir dins del tramvia en el que
venien. Pere Mateu es va quedar a sopar, cosa que va fer amb gran
tranquil·litat. Ramón Casanellas va sortir a comprar l'edició especial del
diari que sempre sortia en casos de fets greus. Al cap d’una estona va tornar
Casanellas amb l'edició especial del diari “La Voz”.
Com feien sovint, Mateu llegia en veu alta el
diari i en aquest cas les últimes informacions sobre l’atemptat a la mestressa
i a les seves filles. Aquestes van declarar que Mateu i Casanellas comentaven
les noticies amb gran tranquil·litat i inclús van passar una estona fent bromes
com sempre. La filla de la mestressa va declarar que van mostrar un gran
cinisme amb aquesta actitud quan feia poques hores ells havien matat al
president.
L’endemà l’atemptat omplia les portades i els
titulars de tots els diaris de l’estat i també d’arreu del món. També l’endemà
de l’atemptat al matí Lluis Nicolau i Llúcia Fors van dir al patró de l’hostal
a on vivien que havien de marxar d’immediat i van preguntar a on podien trobar
un cotxe que els portés a l’estació del Nord de Madrid. Els van indicar a on hi
havia la parada, es van acomiadar i no els van veure més.
Mentre, Casanellas i Mateu sabent que totes
les estacions estaven vigilades i ells coincidien amb la descripció dels
sospitosos, van optar per quedar-se a Madrid al lloc on vivien fent vida normal
i passant els vespres dels següents quatre dies llegint els diaris i fent
bromes amb les filles de la mestressa. Segons va declarar la mestressa de
l’alberg inclús els van veure sortint amb les dues noies amb les que solien
anar de festa.
Al cap de quatre dies el dia 12 de març de
1921, investigant el recorregut de la moto, el suboficial de la policia Maté va
interrogar al carboner que havia avisat a la policia de que havia vist la moto
passar pel costat del seu carro a gran velocitat i que l’havia esquivat per poc
causant un gran ensurt a ell i a la seva mula. La moto en aquells moments ja
portava la llum apagada cosa que li cridà la atenció ja que era de nit. Després
va dir que va veure als tres ocupants de la moto que la entraven en el nº 77
del carrer Arturo Soria portant una llanterna. Allí hi havia una un local que
era una antiga carnisseria.
El suboficial Maté va informar a el seu
superior el capità Cabañas que va avisar a la guàrdia civil perquè rodegessin
l’edifici. El suboficial Maté va entrar saltant per una finestra i va trobar la
moto sidecar Indian. Dins de la moto hi van trobar cinc armes; dos pistoles
Star, una Mauser, un Bergman i una Martian i 200 cartuxos. La policia va
comprovar que tres de les pistoles havien set disparades i que corresponien a
la munició trobada en el lloc de l’atemptat. Els policies se’n van adonar que havien
trobat la moto de l’atemptat.
La mestressa del local va declarar que els que
l’havien llogat tenien accent català, pel que a la premsa ja va sortir que els
autors segurament serien catalans. De totes maneres ja des del primer dia de
l’atemptat molts diaris madrilenys ja donaven per fet que els autors serien
anarcosindicalistes catalans.
Segons va declarar una de les filles de la
mestressa de l’alberg, quan Pere Mateu els va llegir en veu alta allò que deia
el diari de que segurament els autors eren catalans, Ramon Casanellas els va
dir fent broma, “Pues si que nos ha caido una buena a los catalanes, ahora
todos somos sospechosos”. Els dos se’n van anar a dormir i al dia següent van
decidir marxar sense dir res, ja que la situació s’havia tornat perillosa al
coincidir la seva descripció amb els sospitosos de l’atemptat.
Quan la premsa va anunciar que la policia
havia trobat la moto de l’atemptat, alguns habitants del poble aragonès de la
Muela, que com recordarem va ser a on Ramon Casanellas i Lluís Nicolau havien
tingut l’accident de moto i havien passat la nit allí, van informar a la
policia de que dos individus amb fort accent català havien estat pel poble amb
una moto sidecar marca Indian. Ja des del primer moment de l’atemptat la premsa
madrilenya donava per fet que els autors de l’atemptat havien de ser
anarcosindicalistes catalans, pel que aquells habitants de la Muela enseguida
van pensar que podrien ser aquells els autors quan van informar a la policia.
Com recordarem Casanellas i Nicolau, en un greu
error havien també enviat des del poble de la Muela un telegrama a Pere Mateu,
amb el nom fals de José Parraldo a l’alberg d’Alcalà 164, pel que la policia hi
va acudir per veure si hi trobava als autors de l’atemptat. Un cop allí la
mestressa de l’alberg els va confirmar que allí hi vivien dos catalans que
havien desaparegut de sobte.
També hi ha versions que diuen que la
mestressa de l’alberg Valeriana López havia pogut avisar a la policia de que
allí si allotjaven dos catalans, però la policia no ho va dir per protegir-la
de possibles represàlies.
El policies van muntar guàrdia camuflats tota
la nit del dissabte i diumenge per veure si apareixien, tant a dins com a fora
la casa d’Alcalà 164. El dissabte al vespre Casanellas i Mateu havien anat a
sopar a un restaurant d’Atocha i després es van acomiadar i van quedar el dia
següent a les set de la tarda per iniciar la fugida.
Pere Mateu va sortir aquella nit amb la seva
xicota madrilenya que es deia Elena i segons va declarar ella van arribar casa
seva a les tres de la nit i van anar a dormir junts. L’endemà al matí Mateu
se’n va anar dient-li que havia d’anar a València per uns assumptes. Mentre
Ramon Casanellas va passar la nit en una casa de cites per camuflar-se, segons
van declarar les noies del local.
DETENCIÓ DE PERE MATEU
No obstant això, el diumenge dia 13 de març de
1921 a la tarda Pere Mateu, amb un greu error reconegut per ell mateix, va
tornar per últim cop a la casa d’Alcalá 164 per buscar un impermeable i la seva
maleta amb roba pensant que era impossible que la policia hagués descobert tant
ràpid a on vivien. Li devia tenir molta estima a aquell impermeable!
Cap a les cinc de la tarda del dia 13 de març
de 1921 Mateu apareix per la casa i truca el timbre com sempre feia per demanar
la clau de l’habitació. La filla abans d’obrir va advertir als policies, “es
éste”. Mateu va entrar, va agafar la clau i sense tenir-les totes i mirant de
reüll i per l’espiell va entrar al pis. Mateu va dir després que ja tenia un
mal pressentiment. Les dues noies de la casa terroritzades es van tancar en
clau a la seva habitació pel que pogués passar.
Hi havien alguns policies amagats dins de la
casa tant a la cuina com en altres llocs. Quan Mateu va creuar el passadís de
la casa i va arribar al menjador els policies li van donar el alto i Pere Mateu
es va posar ràpidament la ma a la butxaca per treure la pistola. L’inspector
Lols va ser el primer, juntament amb altres policies, que es va llençar sobre
Mateu per agafar-lo i impedir que usés la pistola. Pere Mateu es va resistir i
inclús el va mossegar a la ma. Finalment el van reduir.
L’inspector Lols li va dir a Mateu: ¿“Que ibas
a hacer con esa pistola, mocoso?”. Mateu li va contestar: “Les felicito por ser
tan rápidos, de otra manera hubiera matado a alguno de ustedes y hubieramos
representado una película tràgica”. Llavors Mateu va dir als policies, “Yo he
hecho justicia con Dato, ahora hagan ustedes la que tengan que hacer conmigo”.
La llogatera va dir mentre s’enduien a Mateu,
“Quien hubiera imaginado que ese chico fuera el asesino”. Mateu li va dir,
“Pues si señora, yo soy el que maté a Dato”.
Un policia va declarar que mentre s’enduien a
Mateu en el cotxe li va preguntar: “Que tenías tu contra Dato?” Mateu va
contestar: “Contra él absolutamente nada. Yo no disparé contra Dato, sinó
contra el presidente responsable de nombrar a Martínez Anido que llevó a cabo
la ley de fugas”. El policia li va dir: “¿Y porqué no matabais a Martínez
Anido?” Mateu va dir: “No se preocupen, ya caerá”.
A la comissaria un periodista li va dir: “
¿Pero para qué matar a un presidente si mañana pondrán otro?”. Mateu els va
dir: “Si igual que nosotros, hoy he caido yo y ahora hay otros muchos
compañeros que se están disputando ocupar mi puesto. Somos como soldados en el
frente de batalla, unos caen y otros ocupan su lugar”. I així va continuar
Mateu fent sorprenents declaracions en el mateix sentit als periodistes,
declaracions que es poden llegir en les hemeroteques de pràcticament tots els
diaris d’aquells dies de març de 1921 posteriors a la detenció de Pere Mateu.
A través de la policia de Barcelona es va
saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu del barri de Gràcia.
Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de
Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la
policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors.
La policia va fer una allau de detencions a
Barcelona de coneguts o amics sindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si
sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l’atemptat. Van detenir
inclús a la mare de Casanellas acusada de ser còmplice de les reunions que els
grups d’acció feien amb el seu fill a casa seva, pel que va ser processada i va
passar dos anys a la presó. Medir Martí i Augé, el que cap dels grups d’acció
del barri de Gràcia i el que els havia reclutat, era un dels més buscats, però
aconseguí mantenir-se amagat i no fou detingut aquell any. Medir Martí va
seguir durant els següents anys organitzant i participant en atemptats a
Barcelona fins que fou detingut el 1924, quan ja havia començat la dictadura de
Primo de Rivera.
LA POLICIA BUSCA A DE NICOLAU I A “LA RUBIA”
També la policia sabia que al carrer Alcalà
142 hi havia viscut un tal Leopoldo Noble, que en realitat era Lluís Nicolau,
amb la seva dona, que era Llúcia Felip i que eren amics dels que vivien a
Alcalà 164, ja que Nicolau havia viscut uns dies allí amb Mateu abans. Per tant
la policia sabia que era l’altre autor, però no sabien qui era realment.
La policia buscava a un tipus amb accent
català i la seva dona catalana que era rossa. Com ja s’ha esmentat abans Llúcia
anava tenyida de ros. Es va muntar un fort dispositiu a les sortides i
estacions de tren de Madrid per evitar que Casanellas, “Leopoldo Noble”
(Nicolau) i “la Rubia”, com li deia la premsa a Llúcia Felip, sortissin de
Madrid.
Molts testimonis en diversos trens i en
diferents llocs denunciaven haver vist una parella parlant en català. Totes les
parelles que parlaven català pels trens eren sospitosos i es va detenir a
diversos innocents per això per comprovar qui eren.
Es va donar la quasi còmica circumstància de
que tota noia rossa que fos catalana i que viatges arreu de l’estat Espanyol
era sospitosa. Un gran nombre de rosses catalanes van ser detingudes arreu de
l’estat. En els diaris solien sortir titulars que deien “otra rubia detenida” i
totes eren catalanes.
Però Lluís Nicolau i Llúcia Felip (o Llúcia
Fors i Felip) ja feia dies que eren a Barcelona refugiats a casa d’Amor Archs,
la germana de Ramon Archs, que era el secretari general de la CRTC i el cervell
de l’atemptat.
RAMON CASANELLAS, ENEMIC PÚBLIC Nº1
Però Ramon Casanellas encara va provocar més
titulars, ja que la policia ja sabia qui era i havien publicat una foto d’ell
als diaris que havien tret de casa seva i el qualificaven com l’enemic públic
núm. 1 buscat. Hi havia denúncies de gent que deien que l’havien vist a la
vegada a diversos llocs de l’estat, sent diversos catalans que viatjaven sols
detinguts per comprovar si era ell.
Però dos anys després en una entrevista que
Joaquim Maurin li va fer a Moscou pel diari “La Libertat”, Ramon Casanellas va
dir que es va estar uns mesos amagat a Madrid a casa d’algú que el va ajudar,
que no va precisar qui era per no delatar-lo, fins que uns nens van fer broma
al veure’l pel carrer tot dient, “Mira, és Casanellas, ja, ja, ja, és igual que
él”. Allò el va fer posar en guàrdia i amb uns contactes de membres del
recentment creat Partido Comunista de España se’n va anar pujant i canviant
diverses vegades de tren a un poble del País Basc. Allí després d’estar-s’hi
unes setmanes va creuar la frontera francesa i membres del Partit Comunista
Francès el van ajudar a entrar a Alemanya, concretament a Berlin, a on membres
del Partit Comunista Alemany el van ajudar a amagar-se.
Les autoritats alemanyes van detectar que
Casanellas havia entrat al país, pel que van centrar els seus esforços en
detenir-lo, cosa que va fer que Casanellas va demanés asil política a la Unió
Soviètica. Ramón Casanellas va rebre el permís de les autoritats de la Unió
Soviètica per entrar a Rússia com a refugiat a on hi va aconseguir entrar el 24
de setembre de 1921.
Durant aquest temps havien set morts a
Barcelona Ramon Archs, el cervell de l’atemptat i Pere Vandellós, un dels seus
col·laboradors, quan van ser detinguts per la policia i els van aplicar la llei
de fugues el 24 de juny de 1921. També Evelio Boal, l’ex secretari general de
la CNT, va ser mort a trets quan sortia de la presó per uns sicaris de la
patronal conxorxats amb la policia el juliol de 1921.
DETENCIÓ DE LLUÍS NICOLAU I LLÚCIA FELIP
Per altra banda a Barcelona la policia, segons
van dir ells per unes empremtes digitals trobades a la pistola i investigant
les amistats de Casanellas i Mateu al barri de Gràcia de Barcelona, van identificar
que el tal Leopoldo Noble era en realitat Lluís Nicolau i la seva dona Lucía
Concepción, que era com estava registrada Llúcia Felip. Després d’allò els dos
van decidir fugir també a Berlin com havia fet Casanellas i intentar entrar a
la Unió Soviètica.
Lluís Nicolau i Llúcia Felip van arribar a
Berlin a finals de setembre de 1921, però als pocs dies van ser detinguts per
les autoritats alemanyes. La policia alemanya encara buscava a Ramon Casanellas
pel que tot català era sospitós i això va facilitat la detenció de Lluís i
Llúcia.
És dona la circumstància de que durant aquell
mes de setembre de 1921 Andreu Nin, que havia set el secretari general de la
CNT fins l’abril de 1921, i Joaquim Maurin, que era en aquells moments l’actual
secretari general de la CNT, havien arribat per separat a Berlin provinents
d’un viatge a Moscou d’una delegació de la CNT, a on hi havia anat per assistir
a un congrés del Partit Comunista de Rússia i per demanar ajuda als soviètics
en logística i armes en la seva lluita social a Barcelona juntament amb altres
cenetistes. Trotski els havia dit que per rebre ajuda haurien de convertir la
CNT en un sindicat marxista.
Joaquim Maurin va ser el primer que va arribar
a Berlin i va ser detingut. Poc després també va ser detingut Andreu Nin per la
policia de Berlin quan aquest hi va arribar provinent de Moscou. A Joaquim
Maurin el van deixar anar i li van donar una setmana per sortir del país. Però
en canvi a Andreu Nin el van mantenir a la presó ja que les autoritats
espanyoles també el reclamaven per ser un dels responsables de l’atemptat
contra Eduardo Dato, ja que quan es va fer l’atemptat Andreu Nin era el
secretari general de la CNT, o sigui el cap de l’organització que havia fet
l’atemptat. Com abans he comentat Andreu Nin no havia organitzat l’atemptat
sinó Ramon Archs, però Nin si que ho sabia i hi estava d’acord i a més un dels
seus motius per haver anat a Rússia va ser per demanar ajuda per incrementar la
lluita armada.
Les autoritats espanyoles oferien al govern
alemany un milió de pessetes per la extradició tant d’Andreu Nin com de Lluís
Nicolau i Llúcia Felip. Finalment el 23 de febrer de 1922 les autoritats
alemanyes van concedir l’extradició de Lluís Nicolau i Llúcia Felip a Espanya,
però amb la condició de que no fossin condemnats a mort, cosa que probablement
els va salvar la vida a tots, inclús a Pere Mateu que ja era detingut a Madrid.
En canvi a Andreu Nin les autoritats alemanyes el van deixar anar per falta de
proves i el van expulsar del país. Andreu Nin immediatament va es va refugiar a
la Unió Soviètica com havia fet Ramon Casanellas.
RAMON CASANELLAS I ANDREU NIN A LA UNIÓ
SOVIÈTICA
Andreu Nin en aquells moments ja feia un temps
que era marxista, malgrat haver set el secretari general de la CNT i a la Unió
Soviètica va agafar una gran amistat amb Trotski i va anar escalant posicions
en el partit comunista de la Unió Soviètica fins que arribà a formar part del
soviet de Moscou i a ser el delegat de la Internacional Sindical Roja.
Ramon Casanellas, quan havia entrat a Moscou
el setembre de 1921, va ser enviat inicialment a Crimea, lluny de Moscou, ja
que el consideraven un anarquista i no li tenien gaire confiança al principi.
Pocs mesos després Casanellas es va traslladar sense permís a Moscou i van
demanar entrar a l’acadèmia d’aviació de l’Exèrcit Roig. Inicialment va ser
detingut per haver-se traslladat sense permís, però Trotski va intercedir i va
ordenar que l’alliberessin i el deixessin entrar a l’escola d’aviació, ja que
com activista d’acció que havia set capaç de fer un magnicidi i donada la seva
voluntat d’entrar en l’aviació soviètica, li va agafar certa simpatia.
A Ramon Casanellas li van posar com a
traductora i controladora a una oficial de l’exèrcit soviètic, Maria
Alexandrovna Fortus, que tenia el rang de Major i també era aviadora. Però al
poc temps ambdós es van enamorar i es van casar. Casanellas es va convertir en
un pilot d’aviació de l’Exèrcit Roig amb el rang de comandant i degut a la
influència de la seva dona va ser admès en el Partit Comunista de la Unió
Soviètica i va escalar llocs en el partit.
Mentre a Barcelona, Joaquim Maurin quan havia
tornat d’aquell viatge a Moscou el setembre de 1921 va seguir sent secretari
general de la CNT intentant que el sindicat originàriament anarcosindicalista
agafés una línia marxista. Però l’abril de 1922, quan Salvador Seguí va sortir
de la presó, la CNT va fer un congrés en el que van escollir a Salvador Seguí
com a secretari general a nivell estatal de la CNT i van desplaçar a Maurin i a
tot el sector marxista de la direcció de la CNT.
Joaquim Maurin va crear el 1924 a Barcelona la
Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), a partir dels membres de la CNT
catalana que s’havien fet marxistes i que va ser l’origen del moviment marxista
a Catalunya. En aquells moments Maurin seguia les direccions de Moscou i la
FCCB estava agermanada amb el Partido Comunista de España (PCE), encara que
aquest últim, a diferència de la FCCB, havia sorgit d’una escissió del PSOE,
pel que les dos formacions tenien unes característiques bastant diferents, tant
pel que fa al tema sindical com en les seves idees en el tema nacional de
Catalunya.
Durant uns anys a partir de 1923, any en que
va començar la dictadura de Primo de Rivera, Joaquim Maurin solia viatjar a
Moscou i es reunia tant amb les autoritats soviètiques com amb Andreu Nin i
Ramon Casanellas, els quals d’alguna manera també dirigien la FCCB des de
Moscou.
En el judici que es va fer el 1923 als
detinguts per l’atemptat contra Eduardo Dato que es va fer a Madrid, es va condemnar
a mort a Pere Mateu i a Lluís Nicolau, mentre Llúcia Felip finalment va ser
alliberada, ja que no havia disparat cap tret. Però a causa de la promesa que
el govern espanyol havia fet a les autoritats alemanyes de no condemnar-los a
mort després de l’extradició de Lluís i Llúcia, finalment els van canviar la
pena per la de cadena perpètua. El 1931 al venir la República sortirien de la
presó tant ells com els còmplices de Madrid que els ajudaren.
Però a la Unió Soviètica el 1928 va esclatar
la guerra entre Trotski i Stalin, aquest últim es va reafirmar en el poder i
Trotski fou detingut i expulsat el 1929. En aquells moments Andreu Nin es va
posar a favor de Trotski i també va ser detingut i expulsat el 1929. En canvi
Ramon Casanellas, casat amb una oficial de l’exèrcit soviètic molt fidel a
Stalin, es va posar oficialment al costat de la línia estalinista, encara que
fos per inèrcia.
ELS PARTICIPANTS EN L’ATEMPTAT CONTRA DATO A
PARTIR DE 1931
El 1931 quan va venir la República a l’Estat
Espanyol, tant Nin com Casanellas quan van tornar a Catalunya es van situar en
diferents posicions marxistes. Andreu Nin va liderar l’Esquerra Comunista de
caràcter trotskista. Ramon Casanellas va fundar i liderar el pro-soviètic
Partit Comunista de Catalunya (PCC), que va ser l’embrió del futur PSUC.
Joaquim Maurin va liderar el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que era un partit
marxista que no era ni trotskista com ni stalinista, estava fora de la III
Internacional i tenia un discurs fortament sobiranista català.
De fet Ramon Casanellas havia set enviat per
les autoritats soviètiques de Moscou a la seva terra a Catalunya, per intentar
que el marxisme afí a la III Internacional a Catalunya prengués terreny al BOC
del dissident Maurin, que li havia pres quasi tots els militants i vots al PCE
a Catalunya i per això el nou PCC havia de tenir un discurs fortament
sobiranista català per diferenciar-se del que el PCE havia tingut fins feia poc
a Catalunya.
Per tant aquells tres amics, un d’ells
Casanellas que havia participat directament en l’atemptat contra Dato el 1921,
i els altres dos, Nin i Maurin, que havien set els secretaris general de la CNT
el 1921 i eren també còmplices de la preparació de l’atemptat, es trobaven ara
liderant tres opcions marxistes a Catalunya enfrontades aquell 1931.
El BOC de Maurin i el PCC de Casanellas,
reclamaven en la seva premsa la República Socialista Catalana que es pogués
federar lliurement si ho desitjava amb la Unió de Repúbliques Socialistes
Ibèriques (URSI). També hi havia una espècie de competició entre els dos per
veure qui era més sobiranista català, però Ramon Casanellas va anar més enllà
quan va escriure en la revista del PCC “Catalunya Roja” l’octubre de 1932 que
“Catalunya tenia el dret a separar-se d’Espanya i lliurar-se del jou imperialista
espanyol”. Aquelles paraules van caure com un tret a la direcció del PCE que
van cridar l’atenció a Casanellas, recordant-li que el PCE era el representant
de la III Internacional a l’Estat Espanyol i que PCC només ho era a través del
PCE.
Ramon Casanellas moriria en un accident de
moto l’octubre de 1933 al xocar contra un cotxe al Bruc (l’Anoia) quan anava a
un míting del PCC a Igualada juntament amb Francisco Del Barrio, un altre
membre del PCC que també morí en l’accident. Alguns ex companys seus del PCC
afirmen que podria haver set un atemptat ideat des de Moscou, ja que segons
deien Casanellas sabia masses coses dels agents soviètics a Catalunya i feia
temps que es rebel•lava de les directrius de Moscou i pretenia a més que el PCE
no manés sobre el PCC, encara avui en dia no s’ha pogut demostrar.
L’Esquerra Comunista d’Andreu Nin era molt
minoritària respecte al BOC i al PCC i en el tema nacional català tenia algunes
divergències internes i Andreu Nin no sempre coincidia amb Trotski en aquest
assumpte.
Andreu Nin i Joaquim Maurin el 1935 van llimar
diferències i van fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que era
un partit que agafà inicialment més la línia del BOC, de no ser ni trotskista
ni stalinista, quan Andreu Nin va trencar definitivament amb Trotski.
Durant la guerra del 1936, Joaquim Maurin va
ser empresonat pels franquistes només començar la guerra i Andreu Nin el va
substituir en la direcció del POUM, cosa que tornà a canviar una mica la línia
del partit amb algunes divergències internes. Andreu Nin seria assassinat per
agents stalinistes el maig de 1937 en plena guerra. Joaquim Maurin passaria
anys a la presó després de la guerra fins que fou alliberat el 1947 en que
marxà a viure a Nova York.
Joan Garcia i Oliver, que es va implicar també
en el pla de l’atemptat contra Eduardo Dato a principis de 1921 quan va
intercedir per que l’empresari republicà del seu poble de Reus anomenat Evarist
Figueras aportés gran part dels diners per pagar a moto sidecar que van
utilitzar, als primers anys 30 va ser dels principals líders del sector més
radical de la CNT-FAI i un dels que van impulsar la revolució anarquista durant
els primers mesos de la guerra de 1936. A l’acabar la guerra es va exiliar a
Mèxic.
Simó Piera i Pagès, un dels que formava part
de la cúpula de defensa armada de la CNT catalana el 1921 que elaborà el pla
per l’atemptat contra Dato juntament amb el cervell de la operació Ramon Archs
i Pere Vandellós, que van ser morts per la policia el juny de 1921, es va
afiliar a ERC el 1931 sense deixar d’estar afiliat a la CNT. Durant la
república va treballar dins del Departament de Treball de la Generalitat de
Catalunya que tenia com a conseller a Martí Barrera, un altre ex dirigent de la
CNT als anys 20 i que també s’havia afiliat a ERC.
Medir Martí i Augé, el cap dels grups d’acció
anarcosindicalistes del barri de Gràcia el 1921 i que va ser el que va escollir
a Mateu, Casanellas i Nicolau per fer l’atemptat, quan va sortir de la presó el
1931 va seguir afiliat a la CNT durant la república i la guerra. El 1942 va
tornar a Barcelona i va participar en la reconstrucció de la CNT clandestina
interior. Va morir el 1957.
Lluís Nicolau i Fort, va seguir a la CNT quan
va sortir de la presó el 1931 i va anar viure a Gironella (Berguedà) a on es
van ajuntar amb una altra dona després de trencar la relació amb la seva dona
Llúcia Felip. Durant la guerra del 1936 va participar com a membre de la CNT en
el comitè revolucionari de Gironella i del Berguedà en general. Va ser
assassinat durant els últims dies de guerra per ordre d’uns oficials del mateix
exèrcit república a principis de 1939 en plena retirada de les tropes
republicanes per causes encara confuses.
De Llúcia Felip (o Llúcia Fors i Felip), no
se’n sap res més de la seva vinculació amb organitzacions sindicals o
polítiques des de que va ser alliberada el 1924, encara que se sap que es va
separar del seu marit Lluís Nicolau com ja s’ha esmentat abans.
Pere Mateu i Cusidó al sortir de la presó el
1931 també va seguir afiliat a la CNT i durant la guerra del 1936 va lluitar
amb les columnes anarquistes en el front d’Aragó. Quan es va exiliar, va
organitzar un intent d’atemptat contra Franco el 1948 a Donosti en que uns
anarquistes coneguts seus havien de llençar una bomba contra la barca de Franco
des d’un avió. L’atemptat va fallar perquè la presència d’avions militars va
fer que els dos que anaven a l’avió no s’atrevissin a llençar la bomba i van
tornar a creuar la frontera. Mateu també va ser un dels que van organitzar la
logística dels primers maquis anarquistes catalans de la postguerra, com Quico
Sabater, Ramon Vila o Josep Luís Faceries. Va morir a Cordes (Occitània) el
1981 a l’edat de 84 anys a on hi vivia des de feia anys amb la seva dona
Nicolasa Gutiérrez.
De manera molt resumida aquest ha set el relat
d’aquell magnicidi contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato el 1921
i que com s’ha vist, tant per part d’algun dels seus participants directes com
d’alguns dels que participaren en la seva preparació, el seu exili va influir
també en la formació del nou marxisme català. Per altra banda l’impacte de
l’atemptat i la posterior repressió que encara augmentà més contra la CNT
catalana el 1921, també va radicalitzar posicions en l’anarquisme català en
aquell any de l’atemptat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada