"L’estret lligam de la classe política amb una
corrupció estructural ha fet que la societat deixi massivament de creure en el
sistema polític instaurat fins a l’actualitat."
"Enfront del centralisme i l’estatisme apostem per
espais horitzontals i autogestionats, creant comunitats locals lliurement
associades mitjançant pactes federatius relacionats amb les necessitats o
característiques culturals, geogràfiques, lingüístiques i econòmiques pròpies
de cada realitat local."
Aportació del Grup llibertari Elissa.
Conflicte nacional,
nacionalisme i negació cultural
La situació actual i el desenvolupament de l’anomenat
Procés sobiranista a una part dels Països Catalans ens duu inevitablement a la
necessitat de replantejar-nos un cop més la qüestió nacional. Per a nosaltres
no són suficients les anàlisis fets durant els darrers temps sobre el tema des
d’una perspectiva anarquista. Hem volgut analitzar les contradiccions que se’ns
generaven entorn el nacionalisme, les lluites d’alliberament nacional i tot el
que se’n deriva, assumint-les però tenint present que gran part del debat
actual entorn el «procés» respon a un intent de canalitzar el descontentament
latent en la societat. Intentar desenredar tot això i entendre els factors que
fan que es mobilitzi una part de la societat entorn la lluita nacional és
l’objectiu d’aquesta petita aportació.
El nacionalisme polític sorgeix durant l’Època
Moderna, fruit de la Il·lustració i les revolucions liberals i burgeses on
trobem la base tant de l’estructura política actual (Estats-Nació) com de
l’estructura econòmica (Capitalisme). Entenem que el discurs nacionalista neix
i es desenvolupa de la mà del liberalisme i és un factor clau pel
desenvolupament del sistema capitalista. Els Estats capitalistes, amb la seva
evolució natural han possibilitat (mitjançant l’escolarització de masses, la
construcció d’infraestructures de comunicació, els exèrcits nacionals, etc…) el
sorgiment del discurs nacional i la homogeneïtzació de realitats diverses dins
un mateix territori, alhora que les seves elits han tractat d’explotar llur
component emocional i simbòlic per als seus fins de dominació.
Aquest sentiment ha derivat en patriotisme i en tota
una simbologia que al nostre entendre és molt vulnerable a ser manipulada per
diferents agents polítics, encara que històricament el discurs nacional també
hagi vehiculat la lluita social en clau de “sobirania popular” front un govern
considerat “il·legítim”. L’estructuració del món en Estats-Nació (ben
delimitats sobre el mapa amb fronteres artificials) i en les respectives
nacionalitats, jerarquitzades en funció de les posicions ocupades al
sistema-món capitalista (centre-perifèria, Nord-Sud globals) és quelcom que
rebutgem frontalment, des de la defensa de la solidaritat internacionalista
entre oprimides i explotades.
Assumim, però, com a fet, un sentiment d’arrelament
més relacionat a la vida quotidiana i d’estima a una comunitat reduïda que té
molt a veure amb la parla, el territori, les pràctiques culturals comunes i el
vincle que les persones estableixen amb tot això. Pensem que el lliure
desenvolupament d’aquest vincle i aquesta riquesa cultural i lingüística són
quelcom a defensar des d’una perspectiva d’emancipació llibertaria. És quan
aquest vincle es veu negat, trepitjat o amenaçat, que es dóna una forma d’opressió
específica i s’engega el conflicte nacional amb les dinàmiques nacionalistes
que li són pròpies.
A l’hora de confrontar la voràgine nacionalista, però,
partim de la consciència que el sentiment catalanista és sobretot una resposta
directa a la negació cultural i política per part de l’Estat Espanyol i la
imposició que ha exercit sobre els territoris catalans. Nosaltres creiem que
aquesta opressió només pot ser superada amb la desaparició dels Estat-Nació, ja
que tot Estat-nació porta en el seu codi genètic la pulsió de negar l’enorme
diversitat dels pobles i els territoris que domina, en nom de la unitat
nacional i uns trets culturals únics sovint imposats. El desenvolupament de
societats i cultures lliures, sense imposició d’unes sobre les altres només es
pot donar amb l’abolició de l’Estat nacional.
En aquest sentit, entenem la cultura com una expressió
multiforme, variada i en part espontània que es va generant a mesura que ens
relacionem en el si d’una comunitat i aquestes entre elles. Alhora pensem que
les manifestacions més riques d’aquesta es donen precisament quan es creen i
viuen al marge de l’Estat i els Mercats, escapant a la seva lògica de
mercantilització i dominació política.
Per altra banda, hem de ser autocrítics amb la cultura
pròpia, occidental, cristiana i patriarcal, en gran part conservadora i
reaccionaria, on la família blanca és un dels centres i bases del poder i
segueix emmarcant a la dona en un paper de submissió i de cures en l’àmbit
privat, perpetuant els rols de gènere i mantenint el tabú del sexe en general i
de la dona en concret.
No busquem confrontar la negació cultural espanyola
potenciant la cultura que s’imposa des de les institucions catalanes, sinó la
que es construeix des de relacions socials autònomes que construeixin
pràctiques culturals lliures, igualitàries i comunitàries des de
l’especificitat de cada barri, poble, vall i costa catalana.
Procès sobiranista, moviment independentista actual i
implicació llibertària
És a partir del cop d’Estat del 36 i la instauració de
la dictadura franquista que s’aconsegueix posar punt final a una situació
política agitada i inestable a l’hora que a un moviment obrer molt organitzat,
combatiu i en plena ofensiva. Evidentment, després de 40 anys de dictadura
s’acabarà homogeneïtzant gran part del territori espanyol mitjançant el sistema
cultural, polític i econòmic franquista.
La fi de la dictadura i l’arribada de la «Transacció
democràtica» no trencarà amb el sistema territorial espanyol. En la Constitució
Espanyola queda molt clar la seva unitat indivisible, al mateix temps que es
garanteix -mitjançant una monarquia parlamentària- el traspàs de poders i la
continuïtat del règim.
Són anys convulsos. Ens trobem a finals dels anys 70,
en plena crisi a escala mundial del paradigma sistèmic que imperava a Occident.
Les conseqüències, igual que avui, seran pagades amb les vides de les classes
explotades. La classe obrera es manté a l’ofensiva davant un atac a les seves
condicions de vida. Les mobilitzacions s’accentuen, l’autoorganització i la
conflictivitat social són les protagonistes d’una època en la qual es creia que
les coses podrien canviar del tot. Però la traïció d’una esquerra
institucionalitzada i uns sindicats ja venuts al poder, que veien la
possibilitat de treure profit de la nova conjuntura política, va obrir pas a la
marginació i criminalització d’aquells que sostenien les idees revolucionàries
no per assaborir el poder governamental, sinó al contrari, per acabar amb ell.
Així, amb els Pactes de la Moncloa signats, i l’agitació obrera reprimida i
traïda s’instaura a l’Estat Espanyol un estat de pacificació que sintonitza amb
la davallada global de la lluita de classes i el triomf de la contrarevolució
neoliberal encapçalada per Thatcher i Reagan. Aquesta nova situació implicava
també canvis en l’estructura territorial espanyola. L’Estat cedeix parcialment
a les reivindicacions nacionals, concedeix als territoris de parla no
castellana l’ús de la llengua pròpia i la institucionalització d’aquesta i
se’ls hi dóna més autonomia política per poder tenir més autogovern, demostrant
un cop més que les oligarquies, siguin del territori que siguin, sempre
s’acaben posant d’acord per a poder salvaguardar els seus privilegis.
En l’actualitat el sistema polític fixat en la
Constitució del 78, i en concret el sistema d’autonomies, trontollen, es troben
esgotats. Per altra banda l’”estat del benestar” espanyol -sempre deficient en
termes comparatius- ha resultat un fracàs i la crisi ha evidenciat la
continuïtat de règim i la farsa de la Transició. Al mateix temps el sistema
bipartidista ja no fa sentir-se representada a la població i la necessitat de
nous projectes polítics capaços d’afrontar l’actual situació són evidents. El
parlamentarisme espanyol i l’estret lligam de la classe política amb una
corrupció estructural ha fet que la societat deixi massivament de creure en el
sistema polític instaurat fins a l’actualitat.
A Catalunya, igual que a altres parts de l’Estat s’ha
donat un esclat de mobilitzacions arrel de la crisi i les retallades que han
dut a terme el govern català i l’espanyol en el marc de l’anomenada “Europa de
l’austeritat”. Davant la situació, el govern ha volgut estalviar-se el cost
polític de la seva pròpia responsabilitat primer apel·lant a un pacte fiscal
deficient i més tard traient a escena la qüestió de la independència. Fent
creure que una Catalunya independent sortirà de la crisi i ens portarà a una
millor qualitat de vida. És des d’aquesta estratègia tacticista i exculpatòria,
que s’ha d’entendre el seu viratge de l’autonomisme al sobiranisme, de comparsa
natural a pretès ‘enemic’ de l’espanyolisme centralista de Madrid.
Han pogut
utilitzar la qüestió nacional aprofitant el creixent calat catalanista que té
una part de la societat, sobretot una petita burgesia i una classe mitjana
depauperada, que s’adhereix al discurs independentista català tant per
expressar el seu malestar social com per pal·liar la desafiliació i l’absència
de vincle comunitari que caracteritza la nostra època. Aquests sectors socials,
en general molt aferrats a l’ordre establert, no gaire disposats al conflicte,
i amb poques aspiracions de realitzar canvis socials profunds, són els que
nodreixen majoritàriament el moviment independentista actual. La participació
de minories més revolucionàries, impulsadores de dinàmiques de lluita i
desobediència que avantposen la legitimitat a la legalitat imposada, no tenen
una influència excessiva en el moviment, i el que és més important, el
contingut social que aquestes sostenen ha quedat generalment eclipsat pel
contingut nacional, en part per l’enorme capacitat del govern per modular el
debat públic a través d’un ús intensiu i extensiu dels seus aparells mediàtics.
El procés sobiranista, per tant, s’ha desenvolupat generalment des d’una perspectiva
victimista i superficial: «nosaltres l’únic que volem és votar», que el lliga
directament al sistema democràtic i institucional sense contemplar altres vies.
Des del nostre punt de vista ens trobem davant d’un moviment de masses, però no
un moviment revolucionari.
Per altra banda, davant de la demanada favorable a
obrir un procés sobiranista que porti a la creació d’un nou Estat, l’Estat
Espanyol, fidel al seu caràcter intransigent i inflexible, no està disposat a
què es qüestioni el marc territorial que centra l’activitat política i
econòmica a Madrid. Aquestes elits viuen de la mateixa estructura de l’Estat,
les seves portes giratòries amb capital privat i la seva burocràcia (és a dir,
de la cort, com sempre) i la indivisibilitat territorial està gravada a foc en
l’imaginari espanyolista. En aquest sentit, l’ experiència històrica recent
dels darrers 50 anys ens demostra que l’Estat Espanyol està disposat a tot
abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació, utilitzant si cal tot
l’arsenal repressiu que permet la llei, i el que no permet també.
En conclusió, sigui quin sigui l’escenari al qual ens
portarà el procés, hi continuarà havent malestar social i mobilitzacions de
masses. Per a nosaltres, el que és important és clarificar el que hi ha al
darrere d’aquestes mobilitzacions, així com tornar al primer pla la qüestió
social (en un moment en el qual el tema nacional sembla sobreposar-se a tota la
resta), seguir impulsant les estructures d’autoorganització al marge de les
institucions, i impulsar formes de lluita anticapitalista amb una perspectiva
de revolució social, l’únic procés que ens pot dur a una veritable
independència i llibertat.
Davant possibles maniobres repressives de l’Estat
Espanyol sobre la voluntat de qüestionar la seva territorialitat, pensem que
des del moviment anarquista hem de donar la cara i sortir al carrer , no en nom
de la creació d’un nou Estat que rebutgem, sinó en enfront de l’autoritarisme
del govern i la defensa del debat social sobre com les persones volen organitzar-se.
Pensem que hem d’intentar afrontar les contradiccions de la realitat que ens ha
tocat viure i no mirar cap a una altra banda quan el present se’ns tira a
sobre. És cert que durant massa temps massa parts de l’anarquisme han fet massa
poc contra les agressions i les imposicions nacionals i culturals viscudes a
Catalunya, i en aquest àmbit s’imposa la necessitat d’una rectificació.
Contra la imposició dels Estats i els Mercats, la
Revolució Social dels Pobles
Enfront del centralisme i l’estatisme apostem per
espais horitzontals i autogestionats, creant comunitats locals lliurement
associades mitjançant pactes federatius relacionats amb les necessitats o
característiques culturals, geogràfiques, lingüístiques i econòmiques pròpies
de cada realitat local.
Volem superar la dicotomia estat espanyol-estat
català, on sembla que formar part d’un o d’altre ens farà viure millor, més
tranquils i tornarem a «estar com abans». Hem d’assumir que ja no tornarem a
estar com abans, perquè la sortida de la crisi no significa la tornada al vell
estat sinó a l’entrada a un de nou, més dur en termes de vida i treball. La
solució a aquesta conjuntura no passa per crear un Estat nou en el marc del
mateix paradigma capitalista i patriarcal. La solució passa per canviar de
paradigma, liquidant-ne el vell i construint-ne un de radicalment diferent que
possibiliti la recuperació del control sobre les nostres vides en tots els
àmbits. Creant i enfortint projectes al marge de l’Estat i el circuit
capitalista, basades en el suport mutu entorn àreas de vida com l’habitatge,
l’alimentació, la salut, etc.
Som totalment conscients que a dia d’avui aquestes no
són alternatives immediates al model actual, i seria ingenu defensar-les com a
tal. Però igualment ingenu ens sembla esperar que les actuals institucions de
l’Estat es puguin “guanyar” per a la seva progressiva “democratització”, posada
al servei dels interessos de les persones i dissolució de les relacions
d’opressió inherents al sistema. L’experiència històrica no va en aquest
sentit, sinó més aviat al contrari. No hi ha dreceres parlamentàries en els
processos revolucionaris, no ens queda altra opció que construir i lluitar des
de fora i des de baix per a poc a poc construir i enfortir l’alternativa
socialrevolucionària.
Parlem de models i experiències que de forma diversa
ja s’han viscut en diversos moments de la història (col·lectivitzacions del 36,
revolució ‘espartaquista’ de consells, soviets russos, experiències
autogestionàries a Argentina..) i que salvant les distàncies es donen en
l’actualitat (revolució kurda de Rojava), totes elles amb els seus encerts,
errors, lliçons i contradiccions.
També a la península hi ha hagut moments en què es
vivia entorn d’allò comú, terres on les persones podien accedir-hi per trobar
matèries que els hi garantien una millor vida, però sempre la lògica interna de
l’Estat i el Capitalisme ha tractat de fagocitar aquestes formes socials i han
optat per privatitzar aquestes terres, rendibilitzant-les com diuen ells, per
enriquir-se’n. Aquelles terres que eren de totes i cuidades per totes, ara són
propietats d’algú, amb jornalers que treballen per un salari, o simplement
s’han devastat per construir infraestructures, cases o edificis, per accelerar
la seva valorització, és a dir, el benefici dels seus amos.
Si volem una independència real, emancipada de les
relacions d’explotació actual, hem d’apostar per models d’autogestió viva, que
garanteixin col·lectivament les necessitats bàsiques i econòmiques de les
persones. Garantir la producció des de l’autonomia i l’autoorganització local
de la vida econòmica (barris, pobles, viles…), fora del paradigma del
creixement il·limitat que caracteritza el capitalisme, establint vincles
harmoniosos amb la Natura que ens envolta i que ens permet viure.
Aquest és el “procés” que nosaltres pensem que pot
resoldre suprimir les relacions opressives de classe, de gènere i de nació ens
afecten, el procés que es bifurca i es retroalimenta en la confrontació i la
lluita contra el sistema actual i en la construcció de formes autònomes
paral·leles, el procés d’una revolució social contra els Estats-nació
capitalistes i patriarcals. El procés que realitza la independència i la
llibertat de les persones i els pobles en el seu sentit més ple i integral.
Grup llibertari Elissa, Sant Andreu de Palomar, octubre del 2014
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada