Retrat d’un anarcopintor: Floreal Radresa Isgleas

Per Eudald Camps, Crític d'art 









Malgrat tota biografia sempre reservi sorpreses inesperades, girs feliços o dramàtics que ningú hauria pogut imaginar, hi ha començaments que de seguida hom intueix que hauran de marcar necessàriament el curs de la història que resta per escriure. El cas de Floreal (Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1996) podria resultar paradigmàtic: ell va ser un d’aquells nens nascuts a l’exili francès -com sabem, no sempre acollidor- i que mig per fortuna i mig per imperatiu familiar es va haver de formar en un ambient àvid de cultura i coneixement -cal enfortir la identitat a l’exili-, necessitat de reflexió política i diàleg en uns temps els de postguerra, no cal dir-ho, extremadament moguts.  
De filiació llibertària per via materna, el Floreal de l’exili va aprendre ràpid el caràcter relatiu de les fronteres així com la multitud de perversions que s’amaguen rere tantes convencions aparentment inòqües; sense anar més lluny, va haver de conviure amb la idea perversa de saber-s’hi estranger a totes les seves cases amb l’excepció tardana del seu Palafrugell definitiu.
La resta de la biografia de Floreal, com dèiem, és un desenvolupament extremadament coherent de tot allò que el destí ja havia fixat com a irreversible: el nen de l’exili es va convertir, encara de forma involuntària, en un nòmada arrossegat pels pols d’una família dividida i, només després, va esdevenir l’artista que tornaria al seu país natal, a prop de les arrels paternes -els Radresa de Palafrugell- i maternes -els Isgleas de Sant Feliu de Guíxols-. Molt amic dels seus i polemitzador insaciable, va consagrar la resta de la seva existència a l’elevadíssima empresa de no trair-s’hi mai a ell mateix. 
A banda de biografies inevitables -el llibre de Maria Lluïsa Borras, pels amants dels detalls, resulta imprescindible-, el què a nosaltres ens arriba intacte és el gruix de la seva aventura artística. D’entrada, hi ha un punt en el qual el consens és i ha estat total: allò que va moure a Floreal va ser el compromís absolut amb l'assumpte home, és a dir, amb tot allò que feia referència als problemes d'una societat que ell sabia injusta però amb la que, malgrat tot, confiava. El mateix artista de seguida parla de l'existència necessària d'un "concepte social" que guiï la seva obra, d'una mena de voluntat crítica amb el present i amb el passat destinada a impedir el sempre tràgic somni de la raó; un somni de la raó, en el cas de Floreal, que pot ser llegit en les seves dues formes possibles: l'absència de raó entesa com a dispositiu crític davant de la realitat genera els monstres de la superstició; tanmateix, els excessos de la raó, el seu entotsolament arrogant i pretenciós, també genera monstres igualment letals i potser més difícils de detectar: són els dogmatismes positivistes que encara semblen condicionar bona part de la nostra realitat contemporània -la fe cega en les possibilitats de la tecnologia per solucionar els nostres problemes en seria el màxim exponent-. Arribats a aquest punt, l'actualitat de Goya és un referent ineludible: lluny de realitzar exercicis d'imitació cal·ligràfica -també li interessava Bacon, Velázquez...- el que fa Floreal és sumar-s’hi a una visió de l'art que el concep com un producte indestriable de la societat que l'ha vist néixer; com Goya, que segons Hughes va ser el primer, ell es nega sistemàticament a buscar qualsevol mena d'èpica rere el conflicte armat, qualsevol  heroisme: l'horror és només horror, vingui d'on vingui, i la única opció moral possible és la condemna sense pal·liatius. 
Nen de l'exili esdevingut artista compromès i que, a més, adopta l'estratègia del realisme crític que tan necessari es va fer a l'Espanya de postguerra, des d'Arroyo a l'Equip Crònica, des de Canogar a Genovés.  
Les representacions de Floreal són abrandades en un sentit existencial: la pulsió que contenen no pot ser expressada de cap altra manera, és a dir, que la seva pintura neix de la sincera visceralitat d'aquell que només coneix aquest llenguatge per explicar -cridant si cal- les atrocitats que ens envolten.  
Va fer seva la màxima de Picasso segons la qual la pintura no és un objecte decoratiu sinó una arma de guerra, defensiva i ofensiva: "no puc entendre la pintura -escriu Floreal- més que com un crit de rebuig"; un rebuig, val a dir, que de seguida ensenyava la seva contraimatge, la de la promesa d'una societat possible, alliberada, un homenatge sentit a Bartholdi...  Empresa arriscada, en tot cas, la seva: consumit de forma prematura, potser, per la prodigiosa combustió que va ser la seva pintura, l'artista ens va deixar just en el punt que no calia, en la seva esplèndida maduresa, quan l'art i la vida s'havien trobat escenificant aquella rara comunió només a l'abast dels mestres. De la mort prematura del pintor als 50 anys Jaume Canyameres va dir: "El seu cos no ha sigut capaç de suportar ni la seva generositat ni la seva vitalitat"; però cal agrair-li, afegiríem nosaltres, que aquest anarcopintor assumís el repte tant rar avui dia de convertir la pròpia vida en la substància darrera dels seus nobles plantejaments. 

Per més informació:
[florealradresa.com]