CARTA DE M. A. BAKUNIN AL GERMÀ PAU

“A baix tots els dogmes religiosos i filosòfics -no són més que mentides-; la veritat no és una teoria, sinó un fet; la vida mateixa és la comunitat d'homes lliures i independents, és la santa unitat de l'amor que brota de les profunditats misterioses i infinites de la llibertat individual” 


CARTA DE M. A. BAKUNIN AL GERMÀ PAU 

París, 29 de març de 1845

Sóc el mateix, com abans, enemic declarat de la realitat existent, només amb aquesta diferència: que he deixat de ser teòric, que he vençut, a la fi, en mi, la metafísica i la filosofia, i que m'he llençat enterament, amb tota la meva ànima, al món pràctic, el món del fet real.  
Creu-me, amic, la vida és bella; ara tinc ple dret a dir això, perquè fa molt que he deixat de mirar-la a través de les construccions teòriques i a no conèixer-la mes que en fantasia, perquè he experimentat efectivament moltes de les seves amargors, he patit molt i he caigut sovint en la desesperació. 
Jo estimo, Pau, estimo apassionadament: no se si puc ser estimat com jo voldria ser-ho, però no desespero. Se almenys que es té molta simpatia cap a mi; vull i he de merèixer l'amor d'aquella a qui estimo, estimant-la religiosament, és a dir, activament; ella està sotmesa a la més terrible i la més infame esclavitud i haig d'alliberar-la combatent els seus opressors i encenent al seu cor el sentiment de la seva pròpia dignitat, suscitant en ella l'amor i la necessitat de la llibertat, els instints de la rebel·lia i de la independència, recordant-li el sentiment de la seva força i dels seus drets.
Estimar es voler la llibertat, la completa independència de l'altre; el primer acte del veritable amor és l'emancipació completa de l'objecte que s'estima; no es pot estimar veritablement més que un ésser perfectament lliure, independent, no nomes de tots els demés, sinó encara i sobretot de qui estimes i de qui t'estima. 
Vet aquí la meva professió de fe política, social i religiosa, vet aquí el sentit íntim, no només dels meus actes i de les meves tendències polítiques, sinó també, en tant que puc, el de la meva existència particular i individual; perquè el temps en què podrien ser separats aquests dos gèneres d'acció està molt lluny de nosaltres; ara l'home vol la llibertat en totes les accepcions i en totes les aplicacions d'aquesta paraula, o bé no la vol de cap manera; voler la dependència d'aquell qui s'estima és estimar una cosa i no un ésser humà, perquè no es distingeix l'ésser humà de la cosa més que per la llibertat; i si l'amor impliqués també la dependència, seria el més perillós i infame del món, perquè seria aleshores una font inesgotable d'esclavitud i d'embrutiment per a la humanitat. 
Tot el que emancipa els homes, tot el que, al fer-los tornar a si mateixos, suscita en ells el principi de la seva vida pròpia, de la seva activitat original i realment independent, tot el que els dóna la força per ser ells mateixos, és veritat; tota la resta és fals, lliberticida, absurd. Emancipar l'home, vet aquí l'única influència legítima i benefactora. 
A baix tots els dogmes religiosos i filosòfics -no són més que mentides-; la veritat no és una teoria, sinó un fet; la vida mateixa és la comunitat d'homes lliures i independents, és la santa unitat de l'amor que brota de les profunditats misterioses i infinites de la llibertat individual.  

M. A. Bakunin