EL TESTAMENT POLÍTIC DE MARTÍ ROURET CALLOL

EL TESTAMENT POLÍTIC INDEPENDETISTA D’ESQUERRES DE 1968, INÈDIT FINS ARA, DEL MESTRE ESCALENC I SOTSECRETARI DE PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA MARTÍ ROURET CALLOL (*) 





Federalisme i sobirania 

"El meu oncle, Martí Rouret, al moment de la mort reconeixia el seu error de suposar que el federalisme era possible amb els espanyols" 
José M. Murià. Membre de l’Acadèmia Mexicana de la Història
(A Montserrat Duch, amb gran admiració) 

Quan es va manifestar la crisi de l'imperi espanyol, a començaments del segle XIX, i esdevingueren els primers brots d'insurgència armada a les colònies americanes, els interessos d'aquestes es dividiren en dos corrents: el més fort, al principi, era l'autonomisme, que no gosava prendre un decisió radical; per altra banda esdevingué un incipient independentisme abraçat pels més inconformes.
De fet, a partir del 1812, en proclamar-se la Constitució de Cadis, que concedí una participació limitada en el seu govern particular a les “províncies d'ultramar”, tot feia creure que esdevindria la concòrdia, i fins que fins i tot els insurgents acceptarien el nou ordre. 
Qui va enredar la troca va ser Ferran VII quan va tornar de la seva presó a França i, el maig de 1814, va abolir tots els acords de les reeixides corts, i donà l'ordre que tot tornés a quedar com estava abans de l'any 1808. D'aquesta manera va deixar molt clar el que molts catalans que abraçaren el federalisme han anat descobrint: “que no hi ha res a fer amb aquesta gent”. A partir d'aleshores es començà a radicalitzar la situació i l'independentisme s'acabà consolidant com a vocació majoritària del que ara se'n diu “les forces vives”, fins a la consumació de la independència l'any 1821. 
No em puc treure aquesta història del cap quan penso en l'evolució catalana dels darrers anys, ni tampoc les freqüents discussions al menjador de casa entre el meu pare, un home molt emotiu i d'escassa formació política, i el meu oncle Martí Rouret, amb més estudis i una important trajectòria republicana. Ambdós molt catalanistes, però l'un independentista complet i l'altre més tolerant a favor d'un federalisme respectuós. 
La vida de Rouret va ser molt inestable a Mèxic i les seves visites a casa de la seva germana eren molt irregulars, però, això sí, sempre benvingudes. La veritat és que era un home encisador i dinàmic que representava una festa per tots quan venia. 
No és rar doncs que jo hagi format com calia quan li va arribar l'hora, l'any 1968: molt de temps al costat del seu llit, conscients ambdós que ja se n'anava, vàrem parlar de moltes coses mentre esperàvem el fatal desenllaç. Una nit que dormitava ja donant mostres que aviat esdevindria el final, cap allà a les dotze, es despertà i em va fer l'efecte que es revifava. 
“Noi -em digué-. No m'has preguntat mai res de les discussions que tenia amb el teu pare.” No calia afegir res per saber del que es tractava. 
“No”, li vaig dir. Potser perquè volia coincidir amb tots dos. No era veritat, però no volia dir-li res que no li agradés. 
“No t'enganyis”, em va dir. “Sàpigues que ara estic convençut que ell tenia tota la raó.” 
Em va deixar tot parat. Molt català, com era, amb tendències socials d'esquerra bastant marcades, de les quals em vaig nodrir, al moment de la mort reconeixia el seu error de suposar que el federalisme era possible amb els espanyols.
Sense saber què dir-li, només li vaig prémer la mà i, a poc a poc, es va anar endormiscant fins que, en un moment donat, vaig sentir-li la ranera i la convulsió final. 

Nota de familiars Callol escalencs
(*) Martí Rouret Callol (l’Escala 1902-Ciutat de Mèxic 1968), mestre del mètode Freinet i diputat autonòmic d’ERC, a partir de novembre de 1936 des del comissariat d’Ordre Públic de Catalunya va col·laborar amb l’anarquisme escalenc en la formació d’una important biblioteca popular que va inaugurar el president Lluís Companys, gràcies als llibres acollits en dipòsits de la Generalitat que havien estat requisats a sectors colpistes de la burgesia passada a les files del general Franco, de la mateixa manera, que des de l’exili mexicà, conjuntament amb els seus amics Joan Garcia Oliver i Alberto Bayo, va col·laborar en el triomf del Moviment 26 de Juliol a Cuba. El setembre de 1937 va proposar el seu gran amic anarquista i catalanista Rafel Torres Bofill, de la col·lectivitat de l’edificació de l’Escala, com a president del consell municipal local en un pacte entre ERC i la CNT-FAI.
Poc anys abans de la seva mort a la Ciutat de Mèxic, Rouret va poder tornar un temps a Catalunya i es va retrobar amb els seus amics de l’Escala exiliats a Perpinyà.
Rouret va proposar Josep Tarradellas com a president la Generalitat a l’exili.
El seu cunyat i pare de l’historiador José M. Rouret , el periodista i escriptor Josep M. Murià Romaní, militant del Partit Nacionalista Català, francmaçó com Rouret, i membre del PEN Club, la CNT i del Centre Català de Guadalajara (Jalisco, Mèxic), durant la Transició va viatjar nombroses vegades pels Països Catals fent difusió independentista, amb estades a Barcelona i l’Escala. Va ser corresponsal a Jalisco del diari AVUI i va ajudar econòmicament, entre altres col·lectius, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).

Mira també:
http://www.civtat.cat/rouret_marti.html
http://www.memoriaesquerra.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=117
http://nordestllibertari.blogspot.com/2014/01/lateneu-art-i-cultura-fa-una-ofrena_23.html