Potser sí que són l'URSS…

El peculiar capitalisme espanyol no pot aguantar més la seua ficció i cau amb un estrèpit políticament rellevant 








[Vilaweb 23/12/2013] Vicent Partal 

Una de les frases més cèlebres de Jordi Pujol la va dir quan es van independitzar els països bàltics. El president de la Generalitat d'aleshores va dir que Catalunya era Lituània però Espanya no era l'URSS. Pujol sap concentrar molta política en una sola frase, i aquella implicava que les raons nacionals eren les mateixes però no la descomposició del marc estatal. L'URSS del 1991, tot i ser nominalment una de les dues superpotències, era un estat en descomposició, incapaç, podrit. Una cosa que l'Espanya d'aquell moment no era, però la d'avui potser sí. 
La d'avui mostra en aquest sentit uns indicis sorprenentment paral·lels als de la Unió Soviètica del principi dels noranta. Hi ha l'enorme crispació social i la ineficàcia d'una economia dopada políticament i que de sobte cau. Hi ha també una visible crisi de legitimitat, un qüestionament obert del règim i una reacció conservadora, de retorn al passat, que per moments sembla imposar-se i tot. I hi ha un envit sobiranista que veu en la proclamació de la independència no només un projecte nacionalista, sinó sobretot una possibilitat nacional, la de fer un estat millor per als ciutadans, la de ser la manera de fugir d'allò. 
El desconcert econòmic espanyol és en aquest sentit paradigmàtic. Espanya és un país capitalista, però d'un capitalisme ben peculiar. Trampós. Teledirigit des de l'estat, una mica a l'estil soviètic. Durant dècades les grans empreses espanyoles s'han beneficiat d'unes maneres de fer que les han inflades de forma artificial i les han protegides artificialment dels embats del mercat. S'han fet imperis no tant basant-se en les lleis del mercat com en el BOE i en regulacions legals pensades per a afavorir-les. I ara la realitat dels mercats, de la crisi, imposa un correctiu enorme.
L'afer patètic de les elèctriques n'és l'últim exemple, però té el precedent en el binomi bancs-constructores o en l'operació Iberia-Barajas. Ara fa riure, però Iberia es va creure que era tan important com British Airways i Caja Madrid es va pensar que podia crear a Barajas la clau de volta del sistema europeu de comunicacions. Mentre sobraven els diners se'ls gastaven en aquests tipus d'operacions que no han aguantat ni un any a la intempèrie del capitalisme real, quan l'estat ja no podia inflar la bombolla. Perquè eren artificis polítics, peculiars mostres d'un capitalisme a l'espanyola que posava l'estat al servei d'una casta extractiva, familiarment connectada i ideològicament successora dels qui havien manat als quaranta i als cinquanta, dels vencedors de la guerra infame. 
Ara, però, no poden aguantar més la seua pròpia ficció i cauen amb un enorme estrèpit de notables repercussions polítiques. La forma en què el govern espanyol ha evitat la pujada de la llum tindrà conseqüències importants. Les elèctriques són un dels principals fons de rèptils d'aquest país i han estat les finançadores paral·leles d'un submón tètric on caben des de polítics retirats fins a diaris proclius, des de lligues de futbol fins a promocions internacionals. Han fet molt diner perquè l'estat els el deixava fer sense cap escrúpol, però ara es troben que han passat la ratlla de la racionalitat i ni l'estat no pot resistir la seua bogeria. Allò que és sensacional, però, és observar que ho han fet legalment, usant els demencials mecanismes creats a posta per a ells. Però ho han fet en un moment d'una crisi tal que el règim ja no pot resistir les seues pròpies essències i ha hagut de reaccionar, violentant la llei per acabar de crear més confusió encara. 
L'estrèpit econòmic és millor no menysprear-lo. A l'URSS va ser definitiu. No només perquè va col·lapsar la societat. També perquè va donar ales a l'oposició i als projectes alternatius fins a arribar a ensorrar la legitimitat soviètica a base d'obligar la nomenklatura a cometre error rere error. I una cosa pareguda és la que fa el PP. Davant l'ensorrament del model d'estat construït a la transició només sap reaccionar amb intransigència, proposant un retorn al passat. La llei de l'avortament o la de seguretat ciutadana ens retornen als anys setanta i deslegitimen amb això un estat que als anys noranta es va poder presentar davant el món com un cas d'èxit i com un esclat de modernitat. Un estat, però, que avui passa un dels seus pitjors moments, just quan nosaltres som més forts.