dimarts, 10 de setembre de 2013

ANTIMILITARISME I ALLIBERAMENT NACIONAL: UNA APROXIMACIO HISTORICA



Aquest document correspon a unes discussions realitzades a Girona l'any 1993 pel desaparegut MILI-KK, Col·lectiu antimilitarista de Girona  

 

 









INTRODUCCIÓ

Aquest text vol ser una forma d’introduir un debat que alguns creiem necesari tant en el Moviment d’Alliberament Nacional com en el Moviment Antimilitarista. No pretén ser un estudi exhaustiu del tema, sinó que he volgut il·lustrar unes reflexions extretes d’una pràctica política concreta i de l’observació del nostre passat col·lectiu. Està fet per un afeccionat a la història, per la qual cosa s’hi poden trobar mancances i aspectes poc clarificats. Per altra, segons qui sigui el lector/a (molt o poc informat/da en el camp de la història), pot fer que sigui a vegades supèrfluament llarg o massa curt i poc desenvolupat. Si més no, la intenció és el que val, diuen.

El text ressegueix dues idees base i dues que s’hi relacionen:   

1.
a) La primera, que un dels trets fonamentals (no anem a discutir aquí si el més o el menys) de l’Exèrcit espanyol en relació als Països Catalans és el d’actuar i ser un exèrcit d’ocupació. Els militars espanyols són, a més, plenament conscients d’això i així ens ho han demostrat durant la seva història.  
b) La burgesia catalana, classe dirigent del país, col·laborarà repetides vegades amb aquest exèrcit.   
2.
a) En canvi, el poble català té una llarga tradició de lluita antimilitarista (1). A diferència d’altres països, aquí va lligada a una afirmació nacional, a la lluita per ser un poble lliure i contra un exèrcit del que se sap que no és del país, quan no se’l reconeix clarament com d’ocupació.   
b) Relacionada amb aquesta hipòtesi veiem com sometents, guerrilles i d’altres tipus d’organització popular seran, en canvi, les formes de lluita del poble català en revoltes, guerres ... Lligades, a més, a la defensa de la terra i del territori nacional. Aquestes formes de lluita desmilitaritzades no deixen massa espai (excepte alguns cassos) a formes jeràrquiques, autoritàries, separades de la població... militars (2)

ANTECEDENTS: LA REVOLTA CATALANA (GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS, 1640-1652)

 
Avalot ocorregut a Barcelona el 7 de juny de 1640, diada de Corpus Christi, protagonitzat per un grup de segadors
Emmarcarda en una Europa sis-centista on guerres i contínues crisis són la tònica general, els Països Catalans patiran a més l’enfrontament amb l’expansionisme castellà. A la crisi econòmica (sobretot amb les males collites del 1637-38) s’afegirà l’augment de la militarització del país: allotjaments de tropes, lleves forçoses i noves contribucions de guerra (aquest dos últims fets, contraris a les Constitucions de Catalunya, seran rebutjades per les Corts; a València i l’Aragó, seran acceptades, però de mal grat). Això, juntament al naixent espanyolisme, clarament expressat per Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV (3), el despreci d’aquests per les Corts i Constitucions catalanes... acabaran provocant una Revolta nacional i social que després de 12 anys de guerra, fracassarà. És interessant veure com el poble defensarà la seva terra a toc de sometent (p.ex., Vic i Girona), enfrontant-se a la nova militarització impulsada per la Generalitat i l’exèrcit francès (allotjaments, creació de cossos regulars... ) i no participant en lluites fora del Principat (4), on és produirà la Revolta.   
Posteriorment la Revolta dels Gorretes de 1687-89 tindrà les mateixes causes: allotjaments, situació econòmica. Aquest cop les classes dirigents del país donaran suport a la repressió.

L’OCUPACIÓ BORBÒNICA 


Assalt final sobre Barcelona l'11 de setembre de 1714.
A l'esquerra detall del baluard de Santa Clara, amb la torre de Sant Joan totalment ruïnosa, i contigu, l'avenç de les tropes franceses del mariscal Guerchois i del brigadier Reves per la bretxa central.

 


«Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. [...] la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña» (5) «y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante» [a causa del] «justo derecho de la conquista que de ellos han hecho ultimamente mis armas» (6).

El final de la Guerra de Successió portarà a la pèrdua total d’independència dels Països Catalans. L’exèrcit de Felip V entrarà com a exèrcit invasor, com a força d’ocupació: s’aboliran furs i constitucions pròpies, el territori serà dividit en corregiments (divisió castellana) i Capitanies Generals (el seu titular serà la més alta autoritat del país); es prohibiran els mitjans per exercir el poder propi com el sometent, també els símbols; l’ocupació militar serà un fet de la mà del cobrament dels nous impostos que es crearan; es generalitzarà la repressió i s’instaurarà la Nova Planta. Els efectes seran similars a tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (excepte Menorca, que passarà a domini britànic). Els últims intents de revolta es produiran cap el 1736 (7). L’exèrcit espanyol actual té el seu origen en aquesta època, reformat després a finals del segle XVIII (8). 

Els Borbons també portaran durant el s. XVIII, l’intent d’imposició de les quintes (9). Contràries als antics furs, aquests seran reivindicats en les revoltes fins ben entrat el s. XIX (10). Ja el 1724, se’n produeix una a Mallorca. (11) Els anomenats Rebomboris de Barcelona, el 1773, tindran com a resultat la seva supressió a Catalunya (per altra banda, catalans i catalanes del Principat es defensaran després de la invasió francesa a la Guerra Gran de 1793 amb el ressucitat sometent i batallons de voluntaris) (12). A València, el 1801, una nova lluita portarà a la seva extinció per Capità General (13). A Menorca, el 1810, la protesta popular provocarà també la seva supressió durant anys. 

LA GUERRA DEL FRANCÈS 
 


 Pintura  "El Gran dia de Girona" de Ramon Martí i Alsina
Ja a partir de la Guerra Gran es produí un ressorgiment de la consciència pròpia i de la capacitat d’organització autònoma.(14) Amb la Guerra del Francès (1808-1814), aquest catalanisme popular es reafirmarà. Estarà lligat aquí també a l’odi contra les quintes i l’exèrcit regular. Els catalans desertaran en massa d’aquest, preferint lluitar amb la guerrilla (un altre cop, com a sometent o miquelet) (15). Els anònims contra les quintes que es difongueren el 1809 són una bona mostra d’un "odi a l’exèrcit (...) antipatia respecte dels castellans (...) i una consciència de la pròpia personalitat" (16) (vg. Annex I).  

Com a resposta a la desfeta del poder de la monarquia borbònica, les classes altes crearan les Juntes, institucions que teòricament dirigiran la lluita contra l’invasor. Tindran, però, constants conflictes amb l’Exèrcit i els Capitans Generals. Fruit d’això i de ser encapçalades per una burgesia cada cop més espanyolitzada, evolucionaran de ser governs autònoms a plegar-se a l’autoritat central (la Junta Superior de Catalunya serà dissolta pel Capità General). 

Per altra banda i amb la Guerra, l’Exèrcit espanyol rebrà durant aquest període una profunda transformació. 

L’ERA DELS PRONUNCIAMIENTOS I LA REVOLUCIÓ BURGESA (1808-1874)  


1842 - Revolta contra la política fiscal d'Espartero a Barcelona.
 A l’Antic Règim, els militars eren majoritàriament membres de la noblesa. Amb la Guerra amb Napoleó hi haurà una entrada massiva de nous oficials provinents de la guerrilla i lligats moltes vegades a l’ascendent burgesia quI, degut a la seva feblesa contra els elements reaccionaris i l’oligarquia terratinent i a la por als moviments populars i el naixent moviment obrer, utilitzarà la via dels ‘pronunciamientos’ militars per donar sortida als seus interessos polítics liberals, intentant així deixar al marge la temuda participació popular. 

 
Un altre sector de l’Exèrcit, disconforme amb una política cada cop més liberalitzant, lligat a grups socials reaccionaris (clegart, petits propietaris rurals...) i recolzat per un camperolat que veu en el canvi burgès un empitjorament de la seva situació, donarà peu al Carlisme. Aquest anirà agafant cada cop més, degut a motivacions diverses (recolzament camperol, llocs a on sorgeix...), la reivindicació dels antics furs "nacionals". 

Atemptat al General Prim
Aquest dos sectors, el carlí i el liberal, juntament amb els militars moderats, es reunificaran a partir de l’advertència que és l’entrada en escena del moviment obrer organitzat i del federalisme amb la 1a. República, passant a ser la columna vertebral del règim de la Restauració (17)

La poca participació catalana en aquest Exercit (18) (excepte en el cas de la Guerra del Marroc del 1859-60) no impedirà que la "nostra" burgesia s’alii i doni suport a les fraccions més progressistes d’aquest: Espartero, Prim... El fet de ser la zona on l’Estat s’enfronta amb més lluites socials i el manteniment de la consciència nacional (mitjançant carlins o federalistes), portarà als Països Catalans a viure una nova ocupació militar: a) a Catalunya, des del 1814 al 1900 es viurà més de 60 anys sota l’estat d’excepció; b) el 1850, un 26% de l’Exèrcit era al Principat, sobre un 10% del total estatal de població(19). Burgesia i Exèrcit col·laboraran estretament a la repressió dels moviments populars (la Jamància de 1843, els Matiners...). 

El fruit de tot aquest procés serà l’augment de la centralització i militarització de l’Estat (imposició del sistema tributari castellano-aragonès, creació de la Guàrdia Civil...), reafirmant-se l’espanyolisme i anti-catalanisme de l’Exèrcit (20)

ELS MOVIMENTS POPULARS I LES REVOLTES CONTRA LES QUINTES  


Vila de Gràcia. Revolta de les Quintes el 1870
Tot el període anterior estarà ple de lluites populars. Aquestes mostres, entre d’altres qüestions, un manteniment de la consciència nacional i de la memòria col·lectiva. Per exemple, la Ciutadella barcelonina, fortificació militar borbònica i símbol de l’ocupació, serà començada a enderrocar varies vegades (també per motius urbanístics) i l’Exèrcit obligarà a reconstruir-la (vegeu l’apartat c de l’Annex II).  Les quintes seran objecte de l’odi popular (vg. Annex II). Les redempcions i substitucions dels quintats obtindran especial importància al nostre país (21) (a diferència de Galicia, per exemple, on s’optarà per la via més "barata" de la deserció, on arriba fins a un 50% dels quintats). Progressistes, federals i, posteriorment, anarquistes i socialistes, recolliran en els seus programes l’abolició de l’anomenada contribució de sang. La seva supressió serà una reivindicació constant en els moviments i lluites populars. Hi haurà contínues revoltes, les més conegudes el 42 i el 45 a Barcelona, el 56 a València... Des dels primers moments de la Revolució de 1868 es succeiran manifestacions motins i aldarulls, essent el més important la revolta de març-abril de 1870 durament reprimida per l’Exèrcit. Les Juntes revolucionàries publicaran decrets i propostes per a la seva abolició. La Diputació de Barcelona, a proposta dels federals radicals, demanarà a les Corts la seva supressió (22). Finalment la 1a. República les abolirà, constituint batallons de voluntaris. L’adveniment de la Restauració capgirarà un altre cop la situació, encara que es produiran noves revoltes (el 74 i el 86). En tots aquests moviments hi ha un lligam amb les reivindicacions nacionals (p. ex., la revolta de 1870, es farà al crit d’Abaix les quintes i Visca Catalunya) (23).

DE LA RESTAURACIÓ A PRIMO DE RIVERA (1874-1930) 

 El règim de la Restauració, nascut del pacte entre les classes dominants espanyoles té, en relació a l’Exèrcit, 2 característiques: 
1) És la columna vertebral del sistema i la seva eina privilegiada, amb un monarca relacionat directament amb aquesta institució, seguint la nova tendència del rei-soldat.
2) 'Es un exèrcit marcat per la guerra colonial d’ultramar i la pèrdua de Cuba i Filipines, la qual cosa el volcarà cap a la defensa de la "unitat" peninsular.

Per altra banda, en el nostre país destaquen dos fets: el naixement del catalanisme polític, progressivament dominat per la burgesia de la Lliga Regionalista. Aquesta qüestió farà que aquesta prengui posicions contradictòries en les relacions amb els militars (des de l’enfrontament de 1905 fins a les bones relacions de 1923). L’altre fet és el ressorgiment del moviment obrer de tradició anarquista, sobretot a partir del segle, amb el naixement de l’antimilitarisme modern (anarquista o socialista).

L’espanyolisme de l’Exèrcit arribarà a protagonitzar fets destacats a principis de segle, estimulat per la pèrdua de les colònies d’ultramar. Això serà ridiculitzat per la premsa catalanista de la Lliga i d’altra premsa progressista. Els militars, animats a vegades pel lerrouxisme, assaltaran el 1905 les oficines del ‘Cu-cut’, ‘La Veu de Catalunya’ i, posteriorment, el 1906 ‘La Humanidad’, d’Alcoi. Els assalts contra el separatisme i la canalla catalanista fou aplaudit per tot l’Exèrcit. El Govern dimitirà, s’atacarà legalment el catalanisme (prohibint Societats). S’aprovà la Ley de Jurisdiciones, donant tot el poder als militars en delictes contra la ‘patria y ejercito’. Serà de fet un nou ‘pronunciamiento’, un nou cop d’estat. Els diputats catalans com a resposta abandonaran el Congrés (24).

Mentrestant, l’antimilitarisme popular anava creixent potenciat per anarquistes i socialistes. El 1909, la nova campanya al Nord d’Àfrica obligava a portar tropes que fonamentalment sortien del nostre país. Arrel d’això es produirà a finals de juliol a Barcelona, la revolta de la Setmana Tràgica, després dirigida en un sentit anticlerical pels lerrouxistes i, posteriorment, aplastada, Hi haurà també enfrontaments a Alcoi i Valencia, durament reprimits per l’Exèrcit. El 1911, el País Valencià viurà una nova situació de rebel·lió a molts indrets, Alzira, Xàtiva, Valencia, Elx...

La Dictadura de Primo de Rivera culminarà`aquest període arribant així l’Exèrcit a exercir el poder directament. Serà una fase de repressió del catalanisme i el moviment obrer. Aquest fet contribuirà a la seva pròpia caiguda.

LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL 
L’Exèrcit, que s’havia mantingut passiu en la instauració de la República, ben aviat comença a conspirar (cop d’estat fracassat de Sanjurjo, el 1932). Es ben possible que la retirada de la República Catalana al 1931, fou sota l’amenaça militar. Al 1934 la nova proclamació de la República Catalana serà durament reprimida pel General Batet i la guarnició de Barcelona. 

(Un fet significatiu en l’evolució de la lluita contra el militarisme en aquest país i que intenta recollir aquest rebuig popular, es la introducció d’un fragment a l’Estatut de Núria de 1931 que diu el següent: "El poble de Catalunya, no com una aspiració exclusiva, sinó com una redempció de tots els pobles d’Espanya, voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar")(25).

Posteriorment, el cop d’estat de 1936 donarà peu a que a Catalunya s’obtingui el grau més elevat de sobirania de 1714. En efecte, el cop militar (que serà clarament espanyolista, a pesar de l’adhesió de Cambó i la Lliga o de sectors carlins) serà seguit de la Revolució del 19 de juliol. Es constituirà el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, autèntic poder revolucionari català, amb poders molt amplis. Aquesta etapa se tancarà quan els Guàrdies d’Assalt espanyols, d’acord amb Companys, arribaran a Barcelona per a reprimir la revolta del maig del 37, quedant anul·lada de fet l’autonomia catalana (26). A València un paper semblant el tindrà un Comitè Executiu Popular.

Un element a remarcar d’aquells anys es la creació de les milícies populars, formes d’organització desmilitaritzada, base de la defensa i alliberament d’Aragó i l’intent de Mallorca (on el cop triomfà des dels primers dies), progressivament integrades a l’Exèrcit republicà, no sense resistència. 

Finalment, el febrer del 1939, l’Exèrcit ocuparà Catalunya i per l’abril ho farà amb València i Menorca. Els militars i els feixistes entraran en el nostre país intentant destruir tot vestigi de personalitat pròpia, amb una clara idea etnocida, és a dir, eliminar els catalans i catalanes com a poble diferenciat. Serà la Nova Planta feixista. La Dictadura militar i el nou exèrcit d’ocupació faran arribar la repressió contra el moviment popular fins a cotes mai realitzades.

CONCLUSIONS 

Sense pretendre treure cap idea definitiva, volem assenyalar una seria de punts a tenir en compte. Hi ha una diferència entre un primer període, els segles XVIII-XIX, on la idea expressada en un principi de l'existència d'una tradició antimilitarista lligada a una afirmació nacional (potser la més polèmica. la qual cosa donaria una bona part de sentit al present text) funciona a tots nivells: i un segon el segle XX, en que hi ha poca coincidència entre el rebuig social a la militarització i la lluita per l’alliberament nacional. La causa d'això seria els camins diferenciats que agafen les reivindicacions nacionals í el moviment obrer partir de l’anomenat Sexenni democràtic (1868-1873). En efecte, ens trobem que el nacionalisme català de finals de segle serà cada cop més dirigit per una burgesia regionalista que qüestiona només uns aspectes de l'opressió nacional: i un moviment obrer que assumeix, ja de forma teoritzada, l’antimilitarisme, però que dirigit per anarquistes i socialistes es distància de la qüestió nacional en base a una política "internacionalista" (llegiu interestatalisme). Això ha perdurat d'una forma o altra fins avui.

Vist això i el que s'ha exposat fins ara, i amb l’objectiu d’encaminar un desitjat debat sobre el tema ens aventurem a fer un parell de reflexions propostes provisionals: 

1.- El Moviment Antimilitarista s'ha de basar en la crítica a tots els aspectes del militarisme, i a més, ha de concretar a això en cada cas. En el nostre país s'ha de fonamentar en l’anàlisi rigorós del que és í representa l'Exèrcit espanyol, no oblidant cap ni un dels aspectes d'aquest ni de les crítiques que des de la societat civil se li han fet. I una de les més clares ha estat la que qüestiona el paper que té aquest Exèrcit com a defensor radical del projecte nacional "España". 

2.- El Moviment d'Alliberament Nacional, així mateix, ha de criticar tots els aspectes de l'opressió nacional, en la qual l'Exèrcit espanyol juga un paper de primer ordre (recordeu l'Article 8 de la Constitució, del 1978, pel qual s'atorga a aquell la defensa de la unitat d'Espanya) . Recuperant alhora un component històric en les lluites del nostre poble, que donaria una dimensió realment alternativa i alliberadora a la lluita d’aquest Moviment.

El tipus d'història que s'ha fet aquí pot ésser criticada. Però, sense caure en presentismes, com diu Moreno Fragínals (26) la història ha de ser una "arma", ens ha d'ajudar a actuar avui, sense condicionar res, i amb la mirada posada en un futur que, evidentment no té res a veure amb el que defensen els academicistes de torn. I parafrasejant a l’historiador cubà, l’única forma de captar les lluites socials es participant-hi conscientment, ja que es vulgui o no sempre es pren partit, perquè l’únic punt de partida és el present.

ANNEX I: ANÒNIMS CONTRA LES QUINTES 

Els següents textos formen part d'un conjunt de proclames, pasquins i anònims que circularen pel Principat els anys 1809, 1810 i 1811


Com ha dit Antoní Moliner (28): "manifesten el desig de no lliurar les armes als soldats castellans, l'oposició al sistema de quintes -tan odiós per als catalans- i el desig de lluitar ells sols contra l'enemic. Al mateix temps, aquestes accions constitueixen una afirmació de particularisme català i una consciència de la pròpia personalitat"; a. 

"Catalans. No hi a més temps. Es hora de desengañarmos. La patria crida a veus funestes que som banuts. La traicio abunda. Esta veu de la quínta vos amenaza y vol portarvos al patívulo. La traícíó abunda. Ningú entregueu las armas. Lo Govern esta reduít y volen sacrificarvos. Posan los ulls en Girona y veureu que ab 7 mesos de sítí no han trobat consol. Animo catalans y a ma veu se alsareu 1os verdaders españols. La Religió, lo Rey. la Patría, van a ser victimas, no volgeu morír abandonats per una traició. Es temps que mireu a nostres pasats y díguem que los Catalans no necesitan de Provincies estrañas, valor y animo fills catalans. Despertauvos yo portaré la delantera y fare temer los enemics. Castígaré los desordres y fare renaixer lo nomn català al mítx de los que nos abominan. Prenem las armas poble català y nostre estrepit fara temer tots los galons españols y lo orgull francés. Sera voste cap. Lo Tigre dels catalans."

b. "Catalans: aquesta va per segon avis. Son venuts. Los Galons son nostros enemichs. La quinta vol portarvos a la mort. Lo Govern està reduít per los francesos, mireu a Girona sense consol. Alsemnos antes de veurenos esclaus. Serà vostre cap Lo Tígre de los Catalans."

 ANNEX II: ROMANÇOS CONTRA LES QUINTES 1 UN HIMNE CONTRA LA CIUTADELLA BORBONICA (29)

a) Fora quintas!(fragments)

 "Oírem a eix poble d'héroes,/ a aqueix poble català:/ ‘¡Fora eix monument d'oprobi'/ ¡Eixa ciutadela, abaix!/ Un ministre, sens pietat./ robarnos vol nostres fills/ nostres afectes mes cars, /nostre descasn. nostre apoyo./ ... / -Calma ta pena, Nineta./ Sossegat, que’ls catalans/ no volen més quintas/ .../ iFora la contríbucíó de sanch!/.../(Un jove) entrà en quínta, eixí / y ja ne's un criat del rey, (soldat/ d'un verdugo ja es esclau;/ y si no fa, lo que vulga/ lo sargent, ‘l capità/se lí tirarán a sobre/com uns tígres afamats/ y'l durán al calabosso/ o bé lo maltractarán./ .../Abuy tots digam,/pares, doncellas, jermans,/joves y vells, xíchs y grans,/ 'Protestem solemnement/del acte inicuo, anti-humà de las quíntas... !Fora, fora/ la contribució de sanch!"

Versos de J.C.R. publicats a "La Alíanza de los pueblos", 12 de març de 1869.

 b) iAbaix las Quintas!/"Mínyons, abaix las quíntas/minyons, fora soldats,/minyons, per abolirlas/haurem de treballar./Oy da. oy da,/que abusín de nosaltres/oy da. oy da,/que tot s'acabarà./Los homens de Setembre/no han fet pas lo pactat,/van dir: ¡abaix las quintas!/ y ara'ns volen quintar./Oy da. oy da,/que quíntin mentres puguín/oy da, oy da,/que, ja s 'acabarà./Minyons, sí sou realistas,/veníu tots y escolteu:/realistas son los qu'ara/ens han engallinat./Oy da, oy da,/no vull pas ser realista./Oy da, oy da,/vull ser republica./ Los diputats monarquics/que avans de ser nombrats/van dir 'abaíx las quintas',/las quíntas han votat./Oy da, oy da,/no estem per embusteros. oy da. oy da,/fora la farsa ja./Ens diuhen que las quíntas/ja mai s'abolirán,/perque, díuhen, la patria necessita soldats./Oy da, oy da,/tot aixó son romansos/oy da. oy da,/y no'ls hem d'escoltá./Si la patria perilla/soldats se trobarán,/que de la nostra patria/tots volem ser soldats./Oy da, oy da,/sí tots som bons patriotas,/oy da, oy da,/la patria hem d'estímá./Los homens que'ns gobernan/tant sols volen soldats,/no per servír la patria/sino per dalshi graus./Oy da, oy da,/no estem per ambiciosos/oy da , oy da,/aíxó s'ha d'acabà./Ja saben los francesos/cuan se presenta'l cas,/si saben dar batallas/los que no son soldats./Oy da, oy da/per defensá la patria/oy da, oy da, ja basta lo paysá./Ja saben los carlistas, /cuan se presenta'l cas,/si saben dar batallas/los que no son soldats./Oy da, oy da,/per batrer als carlístas/oy da, oy da,/ja basta lo paysá./Ja saben cuants coneixen/ al partít lliberal/que'l poble sempre l'ordre/ha sabut conservar./Oy da, oy da,/si acàs l'ordre perilla/oy da, oy da/lo poble 'l salvarà./La llíbertat y l'ordre/no'salvarà ab soldats,/prou sabem que l'exércit/no ha estat mai llíberal./Oy da, oy da,/no volem bayonetas/oy da, oy da/que'ns vinguín a matá./La índustría necessíta/dels homes lo treball/y 'ls homes no treballan/si'ls roban los tirans./Oy da, oy da,/la índustria no vol quintas,/oy da. oy da,/y aixó s'ha d'acabá./Pares si teniu,fílls/sígueu republicans,/míreu que la repúblíca/es la que'ns sa1varà./ Oy da, oy da,/que víngui aíxí que pugui/oy da, oy da,/que'l poble la vol ja./Cuan tinguem la républica/tothom serà paysa,/y no tindrem exercít/que aixi'ns xucli la sanch./Oy da, oy da./y en lloch de tants cuartels/oy da, oy da,/sols estudís y haurà./Sí'ls homens que'ns gobernan/no escoltan los afanys,/y a tota costa volen/que'ls joves sian quintats./Oy da. oy da,/digueu, que s'equivocan/oy da, oy da,/que aqui no's quinta ja./Si en Prim encara te ganas/de ser un xich mes alt/digueu que busqui un globo/y no busquí soldats./Oy da, oy da,/que'l poble d'esqueneta/oy da, oy da,/ja may mes servírà./Los fílls son per las mares,/ no pe'ls que volen graus;/los homens son per casa,/no pas per ser esclaus./Oy da, oy da/qui diguí lo contrari,/oy da, oy da,/poble't vol enganyá./¡Ay! quin sera aquell dia/que'l poble soberà,/tíndrà ja, la República,/tindra la federal./Oy da. oy da,/que vingui, si, ben prompte,/oy da, oy da,/qu'ella'ns ha de salvar./Minyons, abaix las quíntas,/minyons ¡fora soldats!/minyons, per ' abolirlas,/haurem de treballar./Oy da, oy da,/que vingui la republica/oy da, oy da/y aixis no’s quintará.

Sense lloc i data d'edició (B.,1870?). Escrit per "Un intransígent".

c) Imne patríotích pera cantarse ab la popular musica del Imne de Ríego


"Coro./¡Abaix la Ciutadela!/abaix y tot seguít,/que per Borbons fou feta/no ho posem en olvit./Los catalans un dia/de líbres blasonaren/y sa sanch derramaren/per teni llibertat./Mes un Borbon infame/pera ser rey de España,/ple de rabiosa saña/al poble ha encadenat./Coro, etc./Castellans y francesos/a Catalunya pasan,/furíosos tot arrasan/poble, vila y ciutat./Més Catalunya tota/contra del tirà abansa,/y entre foch y matansa/mort per la llibertat./Coro, etc./Lo gabaíx als acossa/i la gent de Castella,/mata, roba, atropella/l’ínfant, la niña, al vell./Més lo català jura/morir en la palestra/y ha destruil se apresta/o deixarí la pell./Coro, etc/Barcelona esforsada/un deíx ab porfia/sa terra/.../No li fa po lo siti,/bombarda ni metralla,/ni tem a vil canalla;/la pesta. ní la fam./Coro, etc./La rendició demana/lo exercít que sítía,/y per resposta envía/lo poble català:/’Que si vol Barcelona/que la víngia a guanyarla,/que ell sabrà guardarla/y a la muralla està./Coro, etc./Asaltan las murallas,/la batalla comensa./Barcelona has defensa/corn rabiós lleó./Cada pam de terreno/que guanya temerarí,/y deixa lo atversari/del exercit la fló./Coro, etc./Los joves, vells y donas/lo rich, lo proletari,/tothom hí vol anari/ningu fa falta allí./La llíbertat defensan,/la llíbertat que's vída,/sí perdan la partida/mes se estiman morí./Coro, etc./La forsa bruta guanya,/y es Catalunya esclava:/¡Catalunya la Brava/esclava de un Borbó!/Per padró de ígnominia/la Ciutadella alsa/per si vol revelarse/ferse fe la rahó./Coro, etc./Mitxa ciutat aterra/de la part mes poblada,/y forma una esplanada/y un grandios castell./Y alli per forsa mana/lo Borbo estrafalarí,/que hí vaxía a treballari/lo jove y també'l vell./Coro. etc./Mes ja n'arribat l'hora/que de un cop vagia a terra,/que no es bo per la guerra/y es contra la ciutat./Ja la rassa Borbónica/de Espanya es desterrada,/ja naíx nova alborada, ja tenim llíbertat./Coro, etc./Los catalans la feren per forsa allà en son dia,/que voluntari sia/tothom ha treballà./¡Abaix la Ciutadella!/¡abaix lo poble crída!/abax tot deseguída/y abaix ne te de anà./Coro, etc./Per un Borbó fou feta,/ja los Borbons son fora;/ni un dia. ni una hora,/ni un cuart, ní un minut./Mes no te de afrontarnos/llansemla en lo abisme/¡abaix lo despotisme!/¡abaix la esclavítud!/Coro, etc. "

(B.. 1868?)

BIBLIOGRAFIA

ARDIT. M.. BALCELLS. A. i SALES. N., Història dels Països Catalans. vol. II, coord. A. BALCELLS, Barcelona, 1980.

BOLLOTEN. B. La revolución española. Sus origenes, la izquierda y Ia lucha por el poder durante la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona, 1980.

BUSQUETS BRAGULAT, J., El militar de carrera en España. Estudio de sociología militar, Barcelona, 1967.

CURET, F. Rebomboris i bullangues de Barcelona. Barcelona, 1971.

DANTí, J., La revolta dels Gorretes a Catalunya (1687-1689) "Estudis d'Història. Agràría", núm. 3. Barcelona, 1979.

FERNÁNDEZ BASTARRECHE. F. , El Ejército español en el síglo XIX. Madrid. 1978.

FONTANA. J. , La fi de l'Antic Règim í la industrialització (1787-1868), a Història de Catalunya, vol. V, dirigida per P. VILAR. Barcelona, 1988.

GARCIA. J.. GISBERT.T. .PORRET, F,. MUÑOZ, J. . Amb raó, Insubmissió. Barcelona, 1989.

HERRERO SIERRA. J.L. El ejército español en el siglo XIX. Madrid, 1975.

KAMEN H. ,Una insurrecció oblidada del segle XVII: l'alçament dels camperols catalans de l'any 1688, a "Recerques" núm. 9, Barcelona, 1979. pp. 11-28.

MARTELL, J., El colpisme espanyol í Catalunya, Barcelona, 1988.

MORENO FRAGINALS, N., La historía como arma y otros estudios sobre esclavos, ingeníos y plantaciones, Barcelona, 1983.

MOLINER I PRADA. A. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona, 1989.

PAYNE, S.G., Los militares y la política en la España contemporanea, París. 1968.

SALES, N. , Sobre esclavos. reclutas y mercaderes de quintos. Barcelona, 1974.

SALES.N..Senyors. bandolers. miquelets i botiflers;:estudis d'Històna de Catalunya (segles XVI al XVIII), Barcelona, 1984.

SALES, N., Els segles de la decadència (segle XVI-XVII), a Història de Catalunya, vol. IV, dirigida per P. VILAR. Barcelona, 1999.
NOTES:
1. El terme "antimilitarista" és un terme actual. Aquí està utilitzat en un sentit ampli com a lluita contra qualsevol forma de militarització: lleves, quintes, allotjaments, ocupació militar i altres formes d'influència a la societat civil per part d'un exèrcit. És evident que als segles XVIII o XIX no existia de forma teoritzada aquest rebuig popular i per tant el terme.

El mateix passa amb conceptes com "nació", "Països Catalans", "catalanisme popular", "afirmació nacional", "espanyolisme", etc. alguns actuals, alguns utilitzats de forma diferent en altres èpoques, però que defineixen des del meu punt de vista i a un nivell o un altre, realitats lligades a les contemporànies.

2.  És veritat, però, que en la nostra història existeixen fets que podrien ser considerats part d'una tradició "militarista": els voluntaris a la 1a. Guerra Mundial, la participació catalana a la Guerra d'Àfrica de 1859-60 o els miquelets dels segles XVII-principis del XIX. És evident, però, que no es poden considerar fets majoritaris, representatius.

 A més, és discutible en cassos com els miquelets que ens estiguem referint a cossos militars: a vegades, ha estat utilitzat el mot en referència a mercenaris d'origen català; també és utilitzat per definir un paisà armat, la característica del qual és la seva indisciplina i irregularitat. Molts d'aquests miquelets eren jornalers que ne les èpoques que no hi havia sega venien els seus serveis al poder que millor pagués. El mot fa referència a realitats molt diferents segons el context.

Per altra banda, d'aquests fets extreure, com s'ha fet a vegades, una suposada tradició d'Exèrcit català és no entendre gens el que significa això. L'Exèrcit modern apareix en una època caracteritzada al nostre país per la pèrdua del poder polític, factor necessari per l'existència d'un Exèrcit: cos separat de la població, que monopolitza l'ús de la violència en la defensa d'uns interessos determinats (els d'aquell poder polític), que regeix el seu funcionament en base a la jerarquització, l'autoritarisme, la disciplina, la uniformització ... Els únics exèrcits que ha conegut el poble català són exèrcits estrangers que a la majoria dels cassos portaven la destrucció i la submissió al nostre país.

Ara bé, això no comporta que aquest poble no utilitzés la violència (principalment, de tipus defensiva o revolucionària) cada cop que considerés necessari fer-ho. 

3. Memoràndum secret del Comte Duc d'Olivares, citat entre d'altres per Núria Sales:

 "«Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía el hazerse Rey de España, quiero decir, Señor, que no se contente V:M con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona [...] sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos [...] al estilo y leyes de Castilla ...»

I per arribar aquesta finalitat, Olivares provosava «tres caminos» possibles:

«El primero señor, y el más dificultoso de conseguir -pero el mejor pudiendo serlo- sería que V.M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá [...] de manera que viendose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla se olvidasen los corazones de aquellos privilegios [...]. El segundo sería si hallándoseV.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias porvia de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que obrando mucho la fuerza se desconociese lo más que se pudiese [...] El ter camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería. hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino [...] y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente y con ocasión de sosiego general y prevención [...] como por una nueva conquista, asentars las leyes en la conformidad de Castilla.»"

SALES, N., Els segles de la decadència (segles XVI-XVII) a Història de Catalunya, dirigida per P.Vilar, vol. IV, Barcelona, 1989, p. 333.

4. Vegeu SALES, N., op. cit., pp. 328-329, 351-353, 356.

Segons les Constitucions, els catalans només estaven obligats a lluitar dintre del territori de Catalunya.

5. Decret del Mariscal Duc de Berwick, del 16-9-1714, citat per SALES, N., op. cit., p. 424.

6. Declaració del Duc de Berwick, després de la ocupació de València, el 8-5-1707; i decret de Felip V per qual abolia els furs del regne de València, el 29-6-1707. Citats per ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., Història dels Països Catalans, vol. II, Barcelona, 1980, p. 104.

7. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., pp. 15-39.

8. PAYNE, S.G., Los militares y la política en la España contemporanea, París, 1968, p. 7.

9. "Aquestes obliguen a servir obliguen a servir en l'exèrcit un de cada cinc nois útils de 17 a 36 anys i surten escollits per públic sorteig. El servei militar dura vuit anys, per això un fill enviat a fer de soldat era popularment considerat com un fill perdut: moriria en campanya, o per les insalubres condicions de les casernes... La mortalitat era, com han observats diferents historiadors, altíssima, xifrada en 5,7% en temps de pau i de més d'un 50% en guerra, i és precisament per aquet motiu que la mili era considerada un impost de sang. A més, els nois enviats a l'exèrcit deixaven els camps i els tallers sense braços per a treballar, cosa que significava una pèrdua econòmica gravíssima sobretot per a les famílies més humils." (GARCIA, J.,GISBERT, T., PORRET, F., MUÑOZ, J., Amb raó, Insubmissió, Barcelona, 1989).

Núria Sales assenyala mortaldats d'una quarta o cinquena part dels quintats pels anys 1860 a 1871 i del 50% en els períodes 1866-67 i 1895-98. A més, es podia tornar a mobilitzar el quintat com a reservista, cosa que passava habitualment. (SALES, N., Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos, Barcelona, 1974).

10. Francesc Curet ens ha parlat de "l'esperit anti-casernari, fonamentalment enemic de tot el que significa militarisme, dels catalans." (CURET, F., Rebomboris i Bullangues de Barcelona, Barcelona, 1971, p.19)

11. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 115.

12. FONTANA, J., La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868) a Història de Catalunya, dirigida per P.Vilar, Barcelona, 1988, pp. 133-134.

13. Un fet a destacar: l'edicte de supressió fou en bilingüe, a dues columnes, una en castellà i l'altra en català. (ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 188).

14. FONTANA, J., op. cit., pp. 130-137.

15. Insisteixo en el fet que el terme miquelet és confós. En el cas d'aquest període indica un guerriller i no un soldat.

Vegeu nota 2 i SALES, N., Senyors, bandolers, miquelets i botiflers, Barcelona, 1984.

16. FONTANA, J., op. cit., pp. 157-160, cita p.160.

Vegeu també MOLINER I PRADA, A., La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Edicions 62, Barcelona 1989, pp 53-57.

17. Del qual es podria dir que és o representa un pacte entre l'oligarquia i la burgesia moderada.
 

18. Vg. FERNANDEZ BASTARRECHE, F., El ejército español en el siglo XIX, Madrid, 1978, pp. 126-133.

19. ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 270.

Vegeu també el que diuen el cònsol anglès de Barcelona, el 1845 i el governador civil de Barcelona, el 1864, sobre la militarització del país. FONTANA, J. op. cit., p. 295.

20. N'és una mostra un article citat per Fontana: 

"El 1847 la Revista Militar publicava un article que, reproduït el 12 de gener de 1848 per periòdic El Español, produïa escàndol i indignació a Catalunya. L'article venia a dir que el fet que la Guerra dels Matiners durés tan llargament, quan s'havien mobilitzat tantes forces per esclafar-la, només podia explicar-se per la rebel·lia endèmica dels catalans, que donaven suport als insurrectes carlins sense més objectiu que el de perpetuar uns privilegis econòmics -se sobreentén arancelaris- que arruïnaven altres províncies. «Las provinciaas vinateras de España son sacrificadas al engrandecimiento de Catalunya y todo el resto de la Península sufre las consecuencias del sistema prohibitivo adopatado para hacer florecer su industria.» A la qual cosa afegien ara el refús a acceptar les quintes i els consums. I acabava amb aquest plantejament: «Esa actitud siempre hostil, ¿tendrà por objeto hacer temer al gobierno la introducción de reformas que, aunque redunden en bien general, podrían perjudicar algún tanto sus intereses, particulares? ¿Pretenderán monopolizar eternamente la industria, aplazar definitivamente la contribución de sangre y subsidios, y eludir, en fin, las principales cargas que hoy recaen en todo su peso sobre las provincias tranquilas y obedientes? Si tales hipótesis fueran exactas, en lugar de decir que la rebelión en Cataluña es una costumbre, podría muy bien decirse que es un sistema.»

[...] l'autor de l'article havia entès molt bé un punt central: que la guerra civil no era solament contra els carlins, sinó que estava en bona mesura inspirada pel conjunt de la societat catalana, de manera activa o amb el seu suport i simpatia. I allò que separava Catalunya de les províncies “tranquilas y obedientes” eren diferències molt profundes." 

FONTANA, J., op. cit., p. 314.

21. Per la redempció es commutava el servei amb un pagament a l'Estat. Amb la substitució és pagava a algú com substitut. A principi d'aquest segle es prohibiren, però encara existia el ‘mozo de cuota’ o el ‘cuota’, que pel mateix sistema se li reduïa la durada del servei (és obvi que la majoria de les classes populars no accedien a aquestes vies). La ciutat de Barcelona havia arribat a fer redempcions col·lectives (vg. SALES, N., Sobre esclavos ...)

22. TERMES, J., De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) a Història de Catalunya, vol. VI, dirigida per P. Vilar, Barcelona, 1987, p. 20.

23. ARDIT,M., BALCELLS, A. i SALES, N., op. cit., p. 282.

24. PAYNE, S.G., Los militares y la política en la España contemporanea, Paris, 1968, pp. 82-84.. HERRERO SIERRA, J.L., El Ejército español en el siglo XIX, Madrid, 1975, p. 38.


25. SOBREQUES, J., Catalunya i la Segona República. Barcelona, 1983, p. 502.

26. BOLLOTEN, B. La revolucion española. Barcelona, 1980, pp. 568-569. 

Cap comentari:

Publica un comentari