dilluns, 12 d’agost de 2013

Transformar l’alliberament nacional en revolució proletària a la Mediterrània

Apunts al article  ‘Pensar el pitjor’ de Héctor López Bofill.
“L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera, la guerra i l'amar:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma.
  (Joan Salvat i Papasseit) 





PÈIRE HUGAS 
(Mirmanda 12-08-2013)

El professor de Dret de la Universitat Pompeu Fabra 
i quadre de Solidaritat Catalana per la Independència
Hèctor López Bofill publica en l’edició del dimecres 7 d’agost del diari ‘El Punt Avui’ on tracta de la qüestió que anomena ‘Pensar el pitjor’ sobre una intervenció militar de l’Estat espanyol al Principat de Catalunya en un procés de desintegració del Regne d’Espanya

López Bofill considera que articulistes com ara Francesc de Carreras, Joaquim Coll o Jordi Gracia així com la traïció d’alguns sectors de les elits polítics catalanistes (“sigui per iniciativa pròpia, sigui per compra, sigui per pressió de les estructures econòmiques i mediàtiques hereves del franquisme que han mantingut la seva hegemonia a base de rendir vassallatge al poder espanyol”) de cap manera aconseguiran a curt o a llarg termini “frenar un anhel col·lectiu desbocat” de secessió de Catalunya i que, en canvi, “la intervenció de l’autogovern per la via dura és l’única alternativa que li resta a l’Estat per impedir la independència d’una de les seves parts”, una atzagaiada que al seu criteri podria passar per “una fase intermèdia”, una intervenció ‘linght’ de la via pressupostària de la Generalitat de Catalunya, amb el pretext d’un incompliment del dèficit, “però el contrast entre el règim d’imposició i la voluntat popular serà tan insostenible que Espanya tindrà la temptació d’etzibar el puny de ferro amb l’esperança que la por, la imminència del carnatge atàvic i llargament repetit en el curs de la història, dissolgui l’impetu de les classes mitjanes catalanes”. 

I el professor de Dret segueix: “Pensar el pitjor significa que Espanya ho pot engegar tot en orris si s’hi juga allò que ells consideren la seva supervivència nacional”. I analitza que “els lents engranatges internacionals (almenys europeus) comencessin a mobilitzar-se ja hauria calgut que es perpetrés alguna ensulsiada, més enllà de les amonestacions d’algun primer ministre com David Cameron les reaccions foranes contra la barbàrie no es començarien a desplegar fins que la riuada no s’hagi endut algú per davant”.  
Fins aquí l’anàlisi de López Bofill.

Fora de la UE, la OTAN i la ONU

 Per la nostra part considerem que cal afegir que un estat propi català en principi queda fora de totes les estructures internacionals, sigui la Unió Europea, la OTAN o les mateixes Nacions Unides, a les quals solament pertany un país català: Andorra. Per això l’Estat espanyol pot aplicar l’article 8è de la Constitució espanyola, que relata que les Forces Armades del Regne d’Espanya tenen com a “missió defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional” i també l’article 116, que preveu declarar l’estat de setge en cas d’emergència, i 155, que tracta de “mesures necessàries” en cas que una comunitat autonòmica “atemptés contra l’interès general”, encara que aquest article només es refereix a una intervenció política de l’Estat.

La desintegració de l’Estat espanyol a partir de la secessió catalana

Tornant a l’escrit de López Bofill, aquest professor de Dret ens recorda que la clau de volta de tot plegat és la desintegració de l’Estat espanyol a parir de la secessió catalana. Aznar ja ho va vaticinar clarament un dies abans que el Parlament de Catalunya, l’any 2005, aprovés una proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia, tot afirmant que amb aquell gest parlamentari autonòmic es consumava una “balcanització” del Regne d’Espanya. Així, a criteri de López Bofill, la separació d’una de les parts “més pròsperes pel saqueig exercit pel centre” del Regne “només continuarà sobre els altres territoris rendibles: l’Euskal Herria que veuria trontollar el concert econòmic (en aquest moments únic mitigador de les ínfules sobiranistes basques i les restes dels Països Catalans (País Valencià i les Illes) que romandrien al regne espanyol encara més escanyats financerament i humiliats en la llengua i en els seus fets diferencials”.

López Bofill apunta que “el drama se cenyirà amb més intensitat en aquella part de la ‘resta d’Espanya’ sobre la qual la Castella impotent, pobra, corrupta i aïllada sacsegi amb tota la seva ràbia i la seva proverbial mesquinesa”. En aquest sentit el professor tracta sobre àrees de majories nacionals difuses que hauran de patir la força bruta de l’Estat espanyol una vegada el Principat de Catalunya estigui separat: Navarra i el País Valencià, al seu criteri.

Intervencions militars

L’acció militar espanyola, a criteri de López Bofill, podria ser temporal i moderat en la primera possibilitat, si el seu govern pensa que Espanya “camina de dret cap a la fragmentació” com Estat: “un tall de bisturí ràpid i efectiu, amb un conflicte de deu dies [al Principat] i una porció minsa de baixes” i que el drama se cenyirà en altres parts del Regne.

Al mateix temps, López Bofill apunta a “presagis més funestos dedicats a l’ambició independentista del Principat, potser conscients que amb la fuga d’aquest territori tot cau com un castell de cartes ni que el suport a l’unionisme no arribi ni al trenta per cent, ni que el bloqueig indefinit no faci res més que incrementar la majoria sobiranista, el govern espanyol opti per posar tota la carn a la graella i els poders europeus, bo i entenent que la descomposició de la península ibèrica remataria el precari ordre continental” miri “cap una altra banda mentre la força bruta desfila per la Diagonal de Barcelona”, en referència a l’entrada dels tancs com a força d’ocupació militar urbana de les principals ciutats i teixit estratègic industrial del Principat. En aquest sentit, l’autor remarca que la Generalitat de Catalunya i “els seus aliats en el procés cap a la llibertat”, en referència a la classe mitjana nacionalista, no estan preparats per una contesa bèl·lica de llarga durada.
Al mateix temps, López Bofill apunta a “presagis més funestos dedicats a l’ambició independentista del Principat, potser conscients que amb la fuga d’aquest territori tot cau com un castell de cartes ni que el suport a l’unionisme no arribi ni al trenta per cent, ni que el bloqueig indefinit no faci res més que incrementar la majoria sobiranista, el govern espanyol opti per posar tota la carn a la graella i els poders europeus, bo i entenent que la descomposició de la península ibèrica remataria el precari ordre continental” miri “cap una altra banda mentre la força bruta desfila per la Diagonal de Barcelona”, en referència a l’entrada dels tancs com a força d’ocupació militar urbana de les principals ciutats i teixit estratègic industrial del Principat. En aquest sentit, l’autor remarca que la Generalitat de Catalunya i “els seus aliats en el procés cap a la llibertat”, en referència a la classe mitjana nacionalista, no estan preparats per una contesa bèl·lica de llarga durada.                           


Transformar l’alliberament nacional en un procés revolucionari socialista a la Mediterrània

Per la nostra part volem pensar el millor: derrota de l’Estat capitalista espanyol i de la mateixa burgesia nacional catalana. 
Això passa per dues estratègiques milicianes diferents segons el nivell del conflicte bèl·lic entre l’Estat i la Generalitat;   





Estratègia Marins de Kronstadt 

En el primer supòsit, que exposa López Bofill, la proposta proletària hauria de ser la bukuninista estratègia de transformar l’alliberament o revolució nacional en guerra de classes vers la revolució socialista autogestionada i autogestionària de transformació intercontinental de la conca Mediterrània dins el projecte de revolució proletària mundial, cosa que comportaria una iniciativa miliciana del tipus dels marins de Kronstandt el novembre de 1917, en que mentre els sicaris de la burgesia nacional catalana combatin amb l’exèrcit espanyol, compost ara de mercenaris d’arreu en comptes dels soldats de lleva d’altres temps que tenien una consideració humana diferent, els destacaments revolucionaris obrers prenguin infraestructures estratègiques i comandaments de poder a fi i efecte de proclamar una república confederal socialista autogestionada i autogestionària catalana en cada cantó del país. 

Estratègia Makhnovtchina 

En un segon supòsit, l’entrada dels tancs espanyols per la Diagonal, les milícies obrers i populars, mentre la classe mitjana de l’ANC, CiU i ERC fuig per les clavegueres de Barcelona com ja va passar l’octubre de 1934, facin evacuar ciutats i fàbriques vers muntanyes i zones rurals del país, com exposa en els seus estudis estratègics el company ja traspassat Abraham Guillén (1913-1993) amb incursions proletàries a les zones urbanes ocupades, ja que cal abandonar el combat dins les ciutats, que caldria bloquejar mentre es formen batallons tipus la Makhnovtchina d’Ucraïnia impedint sortir tancs espanyols de les ciutats, immobilitzar els aeroports i controlar el litoral amb bateries revolucionàries de costa, com els anys 1936-1937, amb una prolongada guerra revolucionària de classes que des del Principat, amb el control estricte de tota la línia fronterera del Pirineu amb milícies obreres i populars, fins aconseguir una extensió de la revolució social a nivell intercontinental de la Mediterrània, d’Atenes a Cadis, de Tetuan a Marsella, de les Balears a Sardenya, de Tunis a Alexandria, d’Estambul a Palerm.

Cap comentari:

Publica un comentari