[font: Vilaweb 26/05/2013]
Desallotjament de la UB. Violència i tabú
A plena nit de divendres 24 a dissabte 25 la Brigada Mòbil dels mossos d’esquadra van desallotjar les dotzenes de persones, professorat i estudiantat, arran de l’ocupació pacífica del dijous 23 al matí de l’espai annex al rectorat de l’edifici històric de la UB (un bon relat sobre les causes de l’ocupació i el procés anterior al desallotjament dins en aquest apunt). L’equip de govern de la UB apel·là a la impossibilitat de dur a terme el Consell de govern de la UB el divendres al matí per justificar el desallotjament. El que no va dir en públic és que els Mossos d’esquadra ja disposaven de l’autorització de fer-ho des de la tarda del dijous. Des d’una perspectiva antropològica, hi ha tres principis que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar el concepte i el fenomen de la violència:
1.- La violència s’entén com un mitjà extremament poderós per a la relació social, és a dir, la violència actua com a recurs per establir, perpetuar, imposar o (si condueix a l’assassinat) posar fi empíric a una relació social. En aquest sentit, la més terrible manifestació d’una relació social s’esdevé a través de l’exercici de la violència.
2.- Ara bé, no es tracta d’un concepte universal, ni tan sols pren el mateix sentit dins una mateixa societat, en funció del context en què te lloc i de la vivència dels seus protagonistes. 3.- Sí que se sol reconèixer que la conceptualització d’un acte com a violent està lligat a la legitimitat que una societat o un grup social li atribueix. I, encara més enllà, els antropòlegs solem plantejar-nos si tota forma de desigualtat implica un cert grau de violència.
La interrupció del Consell de govern del divendres al matí consistí a blocar pacíficament els accessos al rectorat: uns cossos ocupen un espai i en curtcircuiten la circulació durant una estona. Entre els insults habituals, classistes i humiliants, d’alguns membres del Consell de govern, els estudiants de la UB sostingueren l’acció. Diria que no sóc l’única persona a concebre que la destrucció de la universitat pública catalana és un procés violent.
És violent barrar l’accés a exercir el dret a l’estudi universitari als nois i noies de famílies treballadores en funció dels condicionaments econòmics que pateixen? És violent mantenir centenars de treballadors en la ignorància sobre el seu futur laboral quan hi ha categories laborals sobre les quals ja se sap qui continuarà treballant i qui no? És violent acomiadar professorat amb cinc o deu anys d’experiència i amb una competència docent i investigadora demostrada amb escreix? És violent que el professorat associat faci el 75% de la feina docent d’un professor titular o lector, i en canvi cobri menys de 500 euros mensuals? És violent malbaratar recursos públics respecte a lloguers d’edificis i adquisició de material pels quals es paguen diners excessius? És violent desenvolupar un model de governança profundament elitista que respon als interessos extraacadèmics dels poders polítics i econòmics? (per l’anhelada, per alguns, presència d’empreses privades als consells socials de les universitats). És violent que la Generalitat de Catalunya continuï finançant, amb recursos públics, centres educatius privats en tots els nivells de l’ensenyament?
Personalment, n’estic fart fa anys d’assistir a la precarització laboral i docent que s’imposa, i de tenir alumnes magnífics intel·lectualment, gent que fa feines sovint molt mal pagades per poder viure i estudiar, que s’han de matricular de la meitat dels crèdits perquè no tenen diners per cursar totes les assignatures, o bé que simplement deixen els estudis perquè ni se’ls poden pagar ni reben beques. Fa mesos, la gent del sindicat en què milito vam dir al rector Dídac Ramírez que ens posaríem al seu costat si era capaç d’emprendre un procés de desobediència administrativa. En comptes d’això, l’equip de govern accepta les directrius de la Generalitat, del Govern espanyol i de l’esotèrica Comissió Europea. Això s’ensorra, com s’ha ensorrat la universitat pública anglesa en sols tres anys, esdevinguda privilegi a l’abast només d’una minoria.
Seguint la tradició franquista de penetrar a la UB per reprimir, i després de la massacra del desallotjament pel rebuig del Pla Bolonya el 2009 (segons digué el rector fa dos mesos, la implantació ha resultat un 'nyap'), a la matinada del 24 al 25 es produí una actuació 'molt correcta', en paraules d’Isabel Miralles, secretària general de la UB, i d’Antoni Castellà, secretari general d’Universitats. Vaig dormir al rectorat la primera nit, no pas la segona. Em van trucar i a les 4 de la matinada ja era a Pl. Universitat. Una companya professora em va deixar un bon mòbil per enregistrar el testimoni de la gent que anava sortint, que es va limitar a fer una resistència pacífica: narraren cops de puny al cap amb ferida oberta, puntades de peu als genitals, arrossegaments tibant dels cabells, torcedures de braços (amb immobilització durant 6 dies per la lesió muscular provocada), i de canells, dits i lòbuls, pressió sobre el coll i el pit, i un llarg reguitzell d’insults de tota mena.
Senyora Miralles, senyor Castellà: se n’adonen de la repugnància profunda que provoca el seu cinisme? Tant se’ls en fot la universitat pública? La seva talla intel·lectual per abordar un debat científic sobre l’ús de conceptes com el de violència, que tan fàcilment escampen a l’hora de llençar merda sobre els febles, és nul·la. Comentari a part per als caps d’informatius de BTV i TVE Catalunya, que van censurar la denúncia d’una estudiant, la Paloma, que sí que aparegué a TV3, sobre com va anar el desallotjament.
Hi ha professores i estudiants que hem dit prou, tan sols mirem de defensar causes que considerem que són justes, elementalment justes. No costa gaire d’entendre, oi?
Gerard Horta
Professor d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada