diumenge, 26 de maig de 2013

Justícia contra la impunitat del franquisme

Rodolfo Martin Viilla
Els articles que La Vanguardia no ha volgut publicar


 







[font: Vilaweb 26/05/2013] 
Xavier Montanyà
Nota de l'autor:  Aquest tema, acceptat pel Consell Assessor del suplement 'Cultura/s' de la Vanguardia, del qual jo formava part des del 2002, s’havia de publicar el febrer-març passat, en complir-se un any de la inhabilitació de Garzón. Havien de ser quatre pàgines del dossier d’apertura.

Després de tres mesos de silenci, la direcció de La Vanguardia ha comunicat la seva negativa a publicar-lo, oferint-se, però, a pagar-lo. No he acceptat cobrar per no publicar una informació, després d'haver compromès i entrevistat els seus protagonistes.


Entenent que aquest és un tema de màxima actualitat i que malgrat el temps passat és vigent del tot l'oferim ara als lectors.

X.M.

Martín Villa, ex ministre i ex governador civil de Barcelona, és un dels denunciats


La memòria no es conforma amb la restitució del relat històric en reportatges, llibres, exposicions i films. Ni amb lleis, aparentment benintencionades, que eximeixen l'estat de les responsabilitats que té envers el passat. La memòria recorre al dret demanant justícia. Així ha estat, i és, a Xile i a l'Argentina. Així és a l'estat espanyol, que segueix el camí contra la impunitat dels crims de lesa humanitat, tal com s'ha anat traçant a l'Amèrica Llatina. La persistència de la memòria a fer justícia respecte del passat no es deté amb la inhabilitació d'un jutge, ni amb l'arxivament de querelles, ni apel·lant al punt final que estableix la llei d'amnistia del 1977.

Als casos pendents de desapareguts de la guerra civil i el franquisme, s'hi ha afegit una important via judicial a l'Argentina, amb querelles per genocidi o crims de lesa humanitat comesos a l'estat espanyol, entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977. A més, i paral·lelament, l'Audiència de Barcelona fa poc que ha pres una decisió històrica: la justícia investigarà, per primera vegada, crims comesos a la guerra civil, després d'haver admès a tràmit una querella presentada per Altra Itàlia contra comandaments de l'exèrcit italià, pels atacs aeris contra la població civil de Barcelona entre el 1937 i el 1939.

Fa un any de la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón per prevaricació en el cas Gürtel, i de la seva absolució per haver investigat els crims del franquisme. L'enorme repercussió mediàtica que van tenir aquests processos contrasta amb el silenci posterior sobre els 114.266 casos de crims de desaparició forçada (1936-1951) que ell havia instruït, abans d'inhibir-se en favor dels tribunals territorials. Què se n'ha fet d'aquests processos? Una investigació d'Amnistia Internacional, 'Casos tancats, ferides obertes' (9 de maig de 2012), conclou que els jutjats territorials han arxivat la major part dels casos, generalment amb suport de les fiscalies i sense cap investigació. A més, no han notificat a les víctimes, de manera exhaustiva, que assumien els casos, ni que els arxivaven, de manera que els han privat el dret de ser escoltades, o de presentar-hi recurs.

Amnistia Internacional considera que l'estat espanyol incompleix les obligacions internacionals respecte del dret de les víctimes a la justícia i també el deure d'investigar els crims de dret internacional comesos durant la guerra civil i el franquisme. Per això, la justícia espanyola es basa en múltiples impediments del dret intern: una errònia interpretació del principi de legalitat penal, la prescripció, la defunció dels culpables, la llei d'amnistia i la llei de memòria històrica. Per què són arguments erronis? Les desaparicions forçades són crims internacionals. Segons el dret internacional, no prescriuen. Encara que no hi hagi culpables vius, la investigació penal obliga a establir la veritat dels fets. A més, per damunt de tot, hi ha el dret de les víctimes de saber la veritat, digui què digui la llei d'amnistia. Cal recordar que, ara fa un any, les Nacions Unides van demanar a Espanya que derogués aquesta llei d'amnistia del 1977, car incomplia la normativa internacional en matèria de drets humans.

La querella argentina

Malgrat tot, a l'Argentina, la justícia fa una gran passa contra la impunitat del franquisme. La jutgessa Servini de Cubría, acollint-se al principi de jurisdicció universal, ha obert una investigació a la qual cada dia se sumen més querelles, incloses una part de les que s'havien arxivat a l'estat espanyol. El procés va començar el 14 d'abril de 2010 amb dues querelles i, fins avui (gener del 2013), ha augmentat a 150. Amnistia Internacional aporta una dada important. L'any 2010, la jutgessa argentina va preguntar a l'estat espanyol si investigaven els crims del franquisme. En la resposta, la fiscalia sembla justificar que sí, però com que la immensa majoria dels casos han estat arxivats sense investigar res, AI afirma que la resposta espanyola no és certa. Ana Messuti, advocada de l'equip que porta la querella argentina, confirma que l'estat espanyol no ha rectificat aquesta resposta de la fiscalia, sinó que l'ha ratificada, i que la jutgessa, en un segon exhort, va sol·licitar dades concretes de víctimes i responsables: jutges, ministres, militars, guàrdies civils, falangistes i funcionaris de més cossos de l'estat. 

Ana Messuti és advocada per la Universitat de Buenos Aires, on va començar la carrera docent en filosofia del dret. El 2011 es va doctorar a la Universitat de Salamanca amb una tesi sobre l'obligació de l'estat de perseguir penalment els crims internacionals (genocidis o crims contra la humanitat), que va obtenir el premi extraordinari de doctorat. Ja ha recorregut bona part de l'estat espanyol per a informar i aplegar casos. Quan li pregunto si a l'estat espanyol, per a les víctimes, les barreres socials i psicològiques que cal vèncer són més difícils que al seu país, reflexiona: 'El temps no passa debades: la dictadura espanyola ha tingut molt més temps que no l'argentina per a deixar empremtes més profundes tant en l'àmbit polític com en l'entramat social i en els individus. Sí, crec que a l'estat espanyol va haver-hi i cal vèncer barreres més difícils, és a dir, més arrelades, però de cap manera insalvables. En molts casos, tant a l'Argentina com a l'estat espanyol, però tal vegada més en aquest darrer, ha calgut que la necessitat de justícia sigui transmesa d'una generació a una altra. I moltes vegades les generacions següents enarboren amb més força la lluita per la justícia, senten més fortament la indignació per la injustícia que aquells que la van haver de suportar.' 

Segons ella, aquests són els perfils bàsics dels querellants: les persones que es querellen per familiars que foren assassinats per membres de Falange, durant la primera època de l'alçament contra la República, sense judici, simplement trets de casa i assassinats, en molts casos sense haver-ne pogut recuperar el cadàver. Així mateix, els familiars dels qui van ser sotmesos a judicis sumaríssims de tribunals de guerra o al TOP, i condemnats a llargs anys de presó o a mort. Alguns foren víctimes de les 'sacas' (van ser trets de presó per ser assassinats), sense tenir referències de les seves restes; molts afusellats foren abocats a fosses comunes. Entre els condemnats a molts anys de presó, hem d'incloure-hi els sotmesos a treballs forçats, autèntics casos d'esclavatge. També hi ha les mares i pares de nens robats, que s'han presentat individualment o representats per associacions. 

Del franquisme tardà, es presenten com a querellants els familiars d'afusellats i assassinats, i els que han estat ells mateixos víctimes de presó i de tortures. La incorporació d'aquests darrers, les víctimes directes (tant en associacions, com individualment), ha estat determinant per a completar l'arc temporal de les querelles. 'Si bé la querella es presenta per un període ben delimitat (17 de juliol de 1936 a 15 de juny de 1977), la victimització sol associar-se amb la primera època, i molts s'obliden que hi ha moltes víctimes del franquisme tardà que encara són relativament joves i que són ben presents en la lluita social. No tot en la recerca de justícia a l'estat espanyol és remoure el passat ni obrir velles ferides. Hi ha ferits que encara viuen, les ferides dels quals no han cicatritzat', comenta Ana Messuti.  

Víctimes del franquisme tardà


L'abril del 2012, quatre ex-presos polítics van viatjar a Buenos Aires per a presentar querelles. Van anar-hi en nom de la Comuna de Presos del Franquisme i de Goldatu, l'homòloga basca, integrada en la Plataforma Basca per a la Querella Contra els Crims del Franquisme. Els representants són Manuel Blanco Chivite, ex-militant del FRAP, condemnat a mort, pena que li fou commutada, en els processos dels últims afusellaments de setembre de 1975; José Maria Galante (ex-LCR); i els ex-membres d'ETA-VI Assemblea Sabin Arana i Josu Ibargutxi, un dels vint-i-nou protagonistes de l'evasió de la presó de Segòvia, l'any 1976.

Entre els prop de cinquanta casos que llavors van presentar a la jutgessa argentina, hi ha el de l'activista del MIL Salvador Puig Antich, executat amb garrot vil, al març 1974; Humberto Baena i dos militants més del FRAP i els militants d'ETA Jon Paredes Manot, 'Txiki', i Otaegui, afusellats el setembre del 1975; vint dels anomenats 'capellans bascs de Zamora'; un seguit de condemnats del procés de Burgos; Andoni Arrizabalaga, brutalment torturat i indultat de la pena de mort el 1969; els treballadors assassinats i ferits a Vitòria el 1976; els mariners del vaixell Udondo (Bermeo, Biscaia), els 42 tripulants del qual van ser afusellats a El Ferrol, el 1937, sense judici; els assassinats en manifestacions, o quan van ser detinguts; les víctimes dels bombardeigs i afusellaments de Sant Sebastià, etc. 

La implicació d'aquesta generació de lluitadors antifranquistes ha donat un impuls definitiu a la querella. La seva presència posa en evidència els pactes de la transició i la impunitat establerta per la llei d'amnistia, confirmada per la llei de la memòria, que únicament declara els judicis franquistes d'il·legítims, sense que l'estat n'hagi d'assumir responsabilitats. Ells advoquen per una investigació en profunditat i la derogació de la llei d'amnistia. Jurídicament, demanen l'anul·lació dels judicis de la dictadura i el processament dels responsables de la repressió franquista. 

En suport a la querella s'ha creat la xarxa ciutadana AQUA, que ja aplega (gener del 2013) més de cinquanta organitzacions, des de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i la Plataforma contra la Impunitat, passant per CNT, CGT, CCOO, ATTAC, Ecologistes en Acció, etc.... Les persones que no es poden presentar com a querellants però volen donar suport a la iniciativa també es poden manifestar. Ja hi ha cinc mil adhesions personals, i se n'han reunit unes mil més. A més, s'hi adhereix l'Ajuntament de San Fernando d'Henares, Madrid, i, a Euskal Herria, més de vint institucions forals i municipals: els ajuntaments de Vitòria, Arrasate, Elgeta, Ondarroa, Eibar, Otxandio, Sant Sebastià, Errenteria, Lezo, Gernika, Irun, Bermeo, entre més, i les Juntes Generals de Guipúscoa. 

Els objectius són, a curt termini, que s'acompleixin les diligències que s'han sol·licitat: les declaracions a través de videoconferències, la recepció de denúncies als consolats i la presentació d'un escrit sol·licitant que determinades persones siguin encausades. A llarg termini, que siguin jutjats autors dels crims.

Bibliografia

-. Messuti, Ana. 'Aplicación del Derecho Penal internacional en la Argentina. A propósito de la querella para investigar los crímenes del franquismo', Revista de Derecho Penal y Criminología. Director: Eugenio Raúl Zaffaroni. Buenos Aires, La Ley, Año 1 Número 1, septiembre de 2011.

-. Messuti, Ana. 'Qué le pide la memoria al derecho', Claves de Razón Práctica. Director: Fernando Savater. Número 213. España, 2011.

-. Informe Amnistia Internacional: Casos cerrados, heridas abiertas. El desamparo de las víctimas de la guerra civil y el franquismo.

Epíleg

Aquests tres articles es van escriure el gener del 2013. Des d'aleshores, han passat coses prou significatives. A Vilaweb, hi trobareu l'actualització del procés:

A grans trets: ha augmentat considerablement el nombre de querelles i d'adhesions, tant personals com de col·lectius. S'ha presentat a la justícia argentina una llista d'encausats. L'estat espanyol ha impedit, dues vegades, que la jutgessa argentina pugui prendre declaració als querellants, per videoconferència. Amnistia Internacional ha demanat al govern espanyol que no hi posi entrebancs. ERC, Esquerra Plural, Amaiur i BNG demanen explicacions del ministre d'Afers Estrangers espanyol al congrés. A Catalunya, ha crescut el suport a la querella. Els ajuntaments de Rubí i d'Arenys de Munt ja n'han aprovat mocions de suport. ERC ha anunciat que presenta el cas de Lluís Companys i el de quaranta-quatre batlles del partit afusellats després de la guerra. També ha manifestat que posarà a votació, a tots els ajuntaments, una moció de suport a la via judicial argentina contra la dictadura.

La querella argentina. Una història d'anada i tornada, per Carlos Slepoy  Prada


Tinc l'honor de ser un dels advocats de la querella argentina contra els crims del franquisme, com ho vaig ser en la que es va instruir a l'estat espanyol, amb el mateix propòsit, en relació amb els crims comesos per la dictadura argentina.

Tots dos procediments van ser incoats en virtut del principi de justícia universal que habilita els òrgans judicials d'un estat a investigar els crims comesos fora de les fronteres pròpies.

S'aplica exclusivament en relació amb crims internacionals, és a dir, aquells que han estat objecte de tractats o estatuts internacionals i, especialment, respecte de crims contra la humanitat. És la naturalesa internacional del crim que determina el caràcter universal de la jurisdicció. El tribunal de justícia actua en nom i representació de la comunitat internacional. Té per objectiu impedir la impunitat dels causants d'aquells crims que la consciència universal i el dret internacional han elevat a la categoria d'imprescriptibles, inamnistiables, inindultables i subjectes a persecució judicial tothora i arreu.

Fins ara l'administració de justícia espanyola era la que havia treballat més exhaustivament en el camp de la justícia internacional. I, paradoxalment, l'administració de justícia espanyola és la que avui es nega, amb arguments fal·laços, a investigar els crims del franquisme i a jutjar-ne els responsables.

No hi ha espai en aquest article per a ressenyar l'extraordinària riquesa d'aquest procediment. Tan solament n'assenyalarem assoliments com ara la detenció de Pinochet a Londres durant més de cinc-cents dies; la del marí argentí Ricardo Miguel Cavallo detingut a Mèxic, extradit a l'estat espanyol i després lliurat a l'Argentina, on fou jutjat i condemnat a reclusió perpètua; el judici i la condemna del capità Adolfo Scilingo, que compleix, en presons espanyoles, la pena de 1.084 anys que li fou imposada pel Tribunal Suprem; els centenars d'ordres de crida i cerca internacional i les múltiples incidències processals que van posar en evidència els beneficis inaudits amb el quals els poders democràtics havien agraciat els violadors massius dels drets humans.

Aquestes mesures van obrir definitivament un nou camí en el dret penal internacional i en el dret internacional dels drets humans, i van col·laborar decisivament a posar fi a la impunitat a l'Argentina i Xile, països on, actualment, hi ha centenars de condemnats.

Els processos judicials van demostrar que era possible d'acabar la impunitat dels grans criminals. Els repressors, que als seus països havien resultat afavorits per lleis i pràctiques que deixaven els crims comesos sense sanció, es van trobar que ja no solament no podien desplaçar-se lliurement pel món, sinó que els començava a perillar la situació fins i tot als països on havien comès els delictes i on, durant decennis, havien romàs impunes.

L'enorme pressió social, esperonada per l'actuació de tribunals estrangers, contribuí a enderrocar les muralles d'impunitat en les societats afectades i que les justícies locals comencessin a complir la seva funció acceptant denúncies i querelles, processant els responsables i dictant sentències. L'aplicació efectiva del principi de jurisdicció universal es va revelar aleshores com un instrument formidable per a combatre la impunitat mundialment.

Ara toca aplicar-lo als responsables dels crims comesos pel franquisme.

És sabut que el mateix Tribunal Suprem espanyol que va condemnar Scilingo pels seus crims –atès el context de crims contra la humanitat en què foren perpetrats, encara que no els inclogués com a tals la legislació espanyola, com afirma expressament la sentència–, ha decidit en una vergonyosa resolució que els crims del franquisme no poden ser investigats per la justícia espanyola.

Aquesta punyent realitat es descriu així en un dels escrits presentats en la querella argentina: 'Després de quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de democràcia, a Espanya no tan sols no hi ha una Comissió de la Veritat com les que es van instituir en nombrosos països, inclòs el nostre: no hi ha ni un sol nen a qui s'hagi restituït la identitat; ni un sol responsable que hagi estat identificat; ni un a qui un jutjat hagi pres declaració; ni un sol encausat per la comissió d'algun dels múltiples, massius, generalitzats crims comesos.'

Tinc la convicció que la querella argentina ha d'exercir un paper important en la lluita contra la impunitat del franquisme, que no podrà resistir l'embat d'una societat com més va més conscient del passat que algú pretén furtar-li. Per als pobles de l'estat espanyol arribarà l'hora de la veritat, la justícia i la reparació. I milions de persones de tot el món ho celebraran.

*Carlos Slepoy Prada és un dels advocats de la querella argentina



Els últims presos del franquisme, per Chato Galante i Manuel Blanco Chivite


Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim.

*Chato Galante i Manuel Blanco Chivite són membres de l'Associació La Comuna de Presos i Preses del Franquisme 

Cap comentari:

Publica un comentari