dijous, 27 de juliol de 2017

Marcel Dalmau: “Les tortures em van marcar per sempre, tot i que aprens a conviure-hi”

Entrevista a Marcel Dalmau.  
Artista, activista cultural detingut i torturat durant l’operació Garzón prèvia als Jocs Olímpics del 92.  
“Els dos anys i un dia que vaig passar a la presó no m’han afectat gaire en comparació amb la tortura, que va durar pocs dies. Va ser un malson infinitament pitjor que m’ha marcat per sempre, tot i que amb el temps aprens a conviure-hi”.  

  
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 27/07/2017   
Olot (La Garrotxa).-   

Llegim a Ara.cat un entrevista Marcel Dalmau. 
Artista d’extrema sensibilitat, profundament crític amb el poder, reflexiu i compromès amb la lluita per la justícia social i la llibertat de Catalunya, Marcel Dalmau (les Planes d’Hostoles, 1961) arrossega el llast de les cruels tortures que va patir durant el seu empresonament, ordenat (juntament amb el d’altres independentistes) pel jutge Garzón a pocs dies dels Jocs Olímpics del 92. Autor d’una obra molt diversa, que ha exposat en diferents ciutats, Dalmau ha participat com a dissenyador en l’exposició sobre l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (1976-1978), comissariada per Narcís Selles i que es pot veure al Museu d’Art de Girona fins al 5 de novembre. S’hi repassa la trajectòria d’un col·lectiu d’artistes que es va convertir en una de les principals formacions sociocuturals antifranquistes i que va estar integrada, entre d’altres, per Enric Marquès, Narcís Comadira, Francesc Torres Monsó i Damià Escuder.

El franquisme ha quedat enrere, però perviuen grans injustícies socials i les llibertats nacionals de Catalunya continuen sent negades per l’Estat.
Malgrat el temps passat, no queda gaire enrere políticament. El problema és que l’ADN franquista està viu i operatiu en la concepció i les funcions dels aparells de l’Estat, en alguns articles estructurals de la Constitució espanyola i en l’herència ideològica directa i indirecta dels principals partits polítics. En el camp cultural sorprèn que se sigui bel·ligerant amb els monuments franquistes i en canvi s’accepti l’herència política en la Constitució i en la justícia espanyola. Em repugna sentir els progres defensar aquell pacte amb el franquisme mentre ens neguen l’exercici del dret a l’autodeterminació sabent que Espanya mai no ens el reconeixerà mentre restem dins el seu domini.

¿Creus que els artistes giren massa l’esquena a aquesta realitat?
No sempre. Les expectatives llavors eren unes altres, es creia que amb l’Estatut es resolia la soferta relació entre Catalunya i Espanya. Ara potser el paper dels artistes ha canviat, no és tan rellevant, però no estan pas d’esquena a aquesta realitat.

Art i política han d’anar de la mà?
De fet cada mà ja té un pols polític intrísec: som animals polítics, ho vam aprendre amb els grecs antics. Tot llenguatge és per definició un producte social, i els codis, estils, modes, escoles i tradicions artístics és evident que són productes socials, no surten de manera arbitrària al marge de la història general. També és clar que la major part de l’art va de representar i glorificar ordres i jerarquies, i en la mesura que poden, els sectors antitètics fan alguna cosa inversa i paral·lela. L’art, com tot llenguatge, té un fort caràcter performatiu, no només representa sinó que pretén conformar la realitat. Dit això, la cosa pot ser molt complexa, entre l’art i la política, hi ha molts plecs i replecs en les intencions, finalitats i usos polítics de l’art, vulguin o no els artistes. Unes mateixes obres les trobem utilitzades en sentits fins i tot oposats a les finalitats que tenien quan van ser fetes. També és interessant la perspectiva inversa, la de l’estetització de la política. Tot està en tot, però alhora cal dir que l’art té unes especificitats pròpies; la gran diversitat de perspectives i pràctiques fa molt difícil establir-ne un denominador comú.

Vas ser un dels empresonats en l’anomenada operació Garzón i un dels que van denunciar tortures, que l’Estat va renunciar a investigar. Vint-i-cinc anys després, ¿et segueix perseguint el malson dels dos anys viscuts a la presó?
Els dos anys i un dia que vaig passar a la presó no m’han afectat gaire en comparació amb la tortura, que va durar pocs dies. Va ser un malson infinitament pitjor que m’ha marcat per sempre, tot i que amb el temps aprens a conviure-hi. És diferent esmentar-ho que explicar-ho. Va arribar un moment que vaig sentir la necessitat d’acabar amb allò com fos, i només vaig veure una manera.

El suïcidi...
Sí. Ara em ve al cap la manipulació del Govern espanyol i dels mitjans de comunicació majoritaris; un escàndol. Van presentar l’intent de suïcidi com la negació de la tortura quan n’era una clara conseqüència. Van impedir que s’obrís cap investigació. Un cinisme extrem. Nosaltres sempre vam dir el mateix. Només uns detalls: una vegada detingut, quan em va visitar el primer metge forense, no tenia cap lesió, em va fer preguntes sobre el meu estat i vaig respondre amb normalitat. En canvi, un cop a Madrid, em va visitar un altre metge forense que va registrar que em vaig negar a respondre cap pregunta, alhora que recollia que tenia vermells i blaus a l’espatlla i al cap, i la pell dels genolls arrancada. L’intent de suïcidi va ser posterior a aquestes visites forenses. No és tan difícil fer deduccions, no? Anys després han passat dues coses molt importants: la sentència del 2004 del Tribunal d’Estrasburg i, la setmana passada, la moció de l’Ajuntament de Barcelona reconeixent tots els atropellaments patits pels independentistes detinguts el 92.

L’independentisme era residual. Què ha canviat?
Ha canviat tant l’independentisme com el que era l’autonomisme d’aleshores, que creia que podia reformar l’estat espanyol, que es podia configurar un model bipolar o multipolar d’Espanya. Després han vist que l’Estat només estava per prioritzar de manera dominant un pol radial de l’Estat. I l’autonomisme que somiava impulsar una euroregió mediterrània no va tenir cap altre remei que esdevenir independentista o desaparèixer com a regió econòmica, política i cultural. Catalunya ja no era la fàbrica d’Espanya i Madrid esdevenia també el centre econòmic de l’Estat. A causa d’això, l’opció independentista va créixer i es va diversificar políticament.

Com vius el moment polític actual?
Amb molt d’optimisme. Hem de mantenir la serenitat i aguantar la pressió de l’Estat, que serà brutal. Hem de reforçar encara més el nostre bloc, establir més aliances amb tots els sectors possibles, no excloure ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada