En l'origen de la família que ha controlat el negoci de les sales de joc privat a Catalunya, hi ha un representant prototípic de la burgesia més conservadora del país, amic lleial de Franco i primer alcalde de la Barcelona franquista
Miquel Mateu oint missa a principis de 1939, poc després de l'entrada de l'exèrcit franquista a Barcelona i de ser-ne nomenat alcalde |
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 22/09/2016
Peralada (Alt Empordà).-
Llegim a DIRECTA que al darrere del grup Peralada, que durant les últimes dècades ha controlat de forma gairebé monopolística el negoci dels casinos a Catalunya, hi ha una nissaga prototípica de la burgesia del país, els Mateu --avui emparentats, per la via matrimonial, amb una altre llinatge oligàrquic, els Suqué-- i que té en la figura de Miquel Mateu i Pla la seva encarnació més simbòlica. Hereu d'un imperi industrial basat en sector siderúrgic i la indústria mecànica, Mateu, que va ser el primer alcalde de la Barcelona dictatorial i amic lleial del general Franco fins a la seva mort, encarna com pocs l'esperit burgès d'adaptar-se a tots els vaivens polítics, però sempre amb una ànima conservadora, catòlica i molt hostil als moviments obrers.
Miquel Mateu Pla va néixer a Barcelona el 16 de juny de l'any 1898. Va ser l'únic fill masculí entre cinc germans i, "com era tradicional, esdevenint hereu, es va trobar amb la responsabilitat de tirar endavant la feina del pare i l'avi", com explica Francesc Cabana, autor de referència de la història econòmica catalana contemporània. El seu pare era Damià Mateu i Bisa, "una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX", segons Cabana. Tot i la seva formació d'advocat, va continuar al negoci familiar.
'Mateu dels ferros'
Empresari metal·lúrgic per descendència --d'aquí el malnom de ‘Mateu dels Ferros’, que el va perseguir sempre--, va aconseguir situar la indústria familiar entre els més rendibles de l'Estat espanyol. El seu pare, Damià Mateu i Bisa (1886-1935) havia estat fundador de la companyia Hispano Suiza, que va ser capdavantera a Europa en el sector de les construccions mecàniques, com a element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Mitjançant aquesta societat, va actuar com a proveïdor de motors d'aviació per al Govern francès a la Primera Guerra Mundial (IGM), entrant d'aquesta manera en l'engranatge de la indústria bèl·lica. També, va tenir uns forts interessos en la banca, concretament al BUC, i en altres societats i corporacions. Va participar de l'àmbit editorial en el ‘Diario de Barcelona’ i també en iniciatives pròpies, a més d'interessar-se pel col·leccionisme d'art. En l'àmbit polític era un catalanista de dretes i monàrquic que tenia amistat amb Alfons XIII, i que amb el pas dels anys es distancià de la Lliga de Cambó per apropar-se a l'espanyolisme de la mà de les organitzacions polítiques Dreta de Catalunya i Renovación Española.
Nebot del cardenal colpista Pla i Deniel
Enrique Pla i Deniel, oncle de Miquel Mateu i Pla, en l'acte de presa de possessió com a arquebisbe de Toledo, l'any 1942 |
Pla i Deniel es convertí en un dels exponents més importants del nacionalcatolicisme espanyol un cop acabada la guerra, accedint a l'arquebisbat de Toledo i esdevenint finalment cardenal primat, a més de participar en altres espais orgànics del règim com els càrrecs de Procurador de Cortes, al Consejo del Reino i al Consejo de Regencia. Cal considerar que tenir un familiar proper a la cúpula del règim, unit a la condició d'íntim de Franco, va proporcionar una important cobertura i influència política a Miquel Mateu.
Miquel Mateu va estudiar comptabilitat a París (Illa de França), on el seu pare, pocs anys abans, havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (en reacció als conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext, es forma com a quadre tècnic, ja que aprèn la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquireix les nocions necessàries per menar-la. Al començar la Primera Guerra Mundial interimperialista, marxa a estudiar dret als EUA.
De Peralada a Burgos
Miquel Mateu, amb boina falangista i vara d'alcalde, amb Franco pel passeig de Gràcia el 1942, després d'un acte commemoratiu del tercer aniversari de l''alliberament' de Barcelona |
Es va casar amb Júlia Quintana Ilizarbe, filla del representant de l'empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casori amb decisives connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, comença a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces. Aquest edifici medieval, que Mateu preferia que s'anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que caracteritzaria la nissaga dels Mateu.
Mitjançant aquesta base va dinamitzar l'activitat del poble empordanès de Peralada, on va establir un lucratiu negoci de producció de vins i caves, mitjançant el qual va assalariar bona part dels seus habitants. També en tenia al seu servei molt de personal dedicat a la reconstrucció i manteniment del castell, de manera que gairebé tota la gent del poble va acabar treballant per ell. Tot plegat també influiria en què esdevingués una persona d'importància a l'Alt Empordà.
El juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil, Mateu es trobava amb la seva família a Peralada. Es va poder escapar de la possible repressió de la rereguarda i va aconseguir travessar la frontera francesa, gràcies als contactes que mantenia a l'altra banda i també un permís de la Generalitat (en aquell primer moment de conflicte es van concedir molts permisos a persones de la burgesia que se sentien amenaçades).
Poques setmanes més tard tornava a travessar la frontera per Irún (Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria) i es posava al servei del govern sublevat a Burgos. Seguia l'estel·la de l'alta burgesia que es posicionà amb el moviment antirepublicà, com narra Carme Molinero. Els estudis, el capital econòmic i els contactes serien un fet que el diferenciaria de la majoria dels altres col·laboradors del nou règim totalitari.
La seva col·laboració, fins a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, a proveir de material de guerra al bàndol franquista i sabotejar els intents de fer-ho per la República. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que participava de l'Entente Internationale Anticommuniste, referent ideològic del feixisme a Europa. Col·labora com a diplomàtic i en el servei d'espionatge extraient informació de la República als dos costats de la frontera, sobre la situació a Catalunya, entrega de mapes, etcètera. Això suposarà que cada cop tingui més pes polític en la dictadura franquista.
L'endemà de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, 27 de gener de 1939, serà nomenat alcalde per ordre directa de Franco. Més enllà de la seva personificació en alguns casos durant aquells anys, és important no menystenir que va capitanejar un espai institucional que pretenia esborrar el passat més recent i implantar uns nous patrons, sobretot ideològics, a més de vigilar la ciutadania. Per sintetitzar la seva tasca com a alcalde, l'escriptor Ignasi Riera, autor d'un dels millors millor estudi sobre els catalans franquistes, ho resumeix molt bé: "Va aportar sentit d'organització i una falta absoluta d'escrúpols a l'hora de fer neteja política, tants dels rastres del català institucional com dels funcionaris sospitosos de vel·leïtats a favor de la República o la Generalitat".
Va participar en les tasques de reconstrucció, en projectes urbanístics i l'ordenació de la ciutat, emprenent grans obres públiques. Això li suposarà una oportunitat per treure'n benefici. Trobem, en aquest sentit, casos com l'ordre de demolició del Palau de Belles Arts perquè les seves empreses n'aprofitessin el ferro. Mateu aspirava a alguna cosa més que reconstruir la ciutat. Això es veurà amb la gestió del pressupost general i les finances. Intentarà utilitzar les seves influències, saltant-se la jerarquia, per tal d'obtenir crèdits i els marges de maniobra.
De bracet amb Ciano i Himmler
Amb referència a l'activitat social, es dedicava sovint a celebrar banquets i participava d'actes ostentosos amb la burgesia mentre hi havia restriccions, racionament i la beneficència arribava a límits inhumans. En l'àmbit cultural, va aplicar els criteris franquistes, convertint la cultura de Barcelona a imatge i semblança de la cultura oficial del règim. Esborrarà i substituirà la identitat catalana a partir de la construcció de la identitat local, potenciant el que es va conèixer com a "barcelonismo". En aquest període rebé de forma entusiasta el comte de Ciano (cunyat de Mussolini) i a Heinrich Himmler (mà dreta de Hitler) a la ciutat comtal.
Des del 1945 fins a la seva mort el 1972 va seguir sent un pes pesant dins l'entramat franquista. En deixar l'alcaldia, va ser ambaixador a París (del 1945 al 1947) fent d'enllaç en l'època més complicada del franquisme en l'àmbit de la política exterior en la qual es veurà involucrat en complots monàrquics per reconduir el règim, tot i que al final en resultarà il·lès perquè no va reixir la iniciativa. Després d'aquesta etapa, va continuar sent procurador de Cortes durant 24 anys com a conseller nacional de la Falange i, després com a membre vitalici, formant part dels coneguts com els Cuarenta de Ayete (en referència al grup de consellers escollits personalment pel Caudillo, en el palau guipuscoà que du aquest nom). A més, més endavant es va permetre declinar l'oferta de ser ministre. Seria un altre cas anecdòtic dins el franquisme, ja que ningú no acostumava a rebutjar res que se li oferís, i menys del mateix Franco.
Va presidir, del 1952 fins a la seva mort, la patronal Foment del Treball Nacional, pal de paller per excel·lència de la gran burgesia catalana, on va resoldre en favor dels seus interessos els projectes empresarials i la relació amb el Sindicato Vertical franquista en el teixit productiu. En aquest àmbit, va destacar entre els grans grups monopolistes privats, a partir de la fusió del capital industrial i bancari. Tant és així que també va comandar, com a president, durant vint anys també, la Caixa de Pensions, una de les caixes d'estalvis avui integrades al grup La Caixa. A més, va ostentar càrrecs a molts altres organismes empresarials, com per exemple, el conseller al Mercantil de Tarragona i al Banc d'Espanya. Va ser president de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica (LECE), en la qual va promocionar les idees d'obertura al mercat europeu i va mirar de reclutar més empresaris per aquesta causa. La llista de càrrecs és llarguíssima, però aquests serien els de més transcendència. A tot això, cal afegir que disposava d'un petit imperi mediàtic propi, ja que controlava el ‘Diario de Barcelona’, rotatiu que utilitzaria com a tribuna des d'on defensava els seus propis interessos i els del conjunt de la burgesia catalana.
Els seus defensors destaquen la seva vessant de mecenes cultural i recorden que va bastir una de les biblioteques privades més voluminoses de la península, a Peralada. El castell va esdevenir un focus cultural i un espai de trobada d'entesos en art. Segurament va jugar un paper important la seva posició com a president de la Real Academia de las Bellas Artes i com a president de la Junta de Museos. També va ser amic de Salvador Dalí, del qual va arribar a posseir una important col·lecció d'obres, encara que no és del tot clar com les va anar adquirint. No obstant això, aquesta obra de mecenatge ens presenta un personatge polièdric amb un cert interès cap al mecenatge artístic, ja fos com per un cert sentit d'obra social, per rentar-se la cara políticament, per gust o tot alhora. Avui en dia és la part, conjuntament amb el vessant empresarial, que més es recorda d'ell, des de l'oficialitat.
Va deixar lligada i ben lligada la continuïtat (i alhora l'expansió) de l'imperi familiar per la via matrimonial, casant la seva única filla, Carmen Mateu Quintana, el 1957, amb Artur Suqué Puig, hereu d'una família d'industrials centrada en el llavors floreixent sector tèxtil. Suqué -amic personal de Jordi Pujol, amb qui havia compartit estudis al Col·legi Alemany de Barcelona- i la seva dona, convertiran el castell de Peralada en un casino i fixaran, a partir d'aleshores, el gruix de la seva activitat en aquest àmbit del joc recreatiu.
Miquel Mateu va acabar els seus dies retirat, l'any 1972 i, segons diuen, fent-se portar un ‘Diaro de Barcelona’ i retallant aquelles notícies desagradables --cròniques de successos i vagues-- que poguessin deformar-li la imatge de la pau franquista que sempre va intentar propagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada