Fernando Tarrida del Mármol

Fernando Tarrida del Mármol

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 18 d'agost --algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost-- de 1861 neix a Santiago de  Cuba --alguns citen erròniament l'Havana-- el militant i teòric anarquista, lliurepensador i francmaçó Fernando Tarrida del Mármol 

Acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona i després, viatjà, passant la frontera del Pirineu Oriental, per completar els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc 

Fernando Tarrida del Mármol: El 18 d'agost --algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost-- de 1861 neix a Santiago de  Cuba (Cuba) --alguns citen erròniament l'Havana-- el militant i teòric anarquista, lliurepensador i francmaçó Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (el Garraf), era nebot del general cubà Donato Mármol.  

Quan encara era un nen, la família es van traslladar a Sitges. El seu pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates del Regne d'Espanya --un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom--,  

Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i, ja francmaçó, a partir de 1880 va formar part del Círculo Libre Pensamiento de Barcelona «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans, francmaçons, catalanistes, esperitistes i alguns anarquistes.  

Adherit al republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquesta militància després de conèixer l'anarquista Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon, tots iniciats en la Francmaçoneria,  quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquesta nova trajectòria va desagradar a la seva família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats.  

Va passar un temps a Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la nova) i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona.  

Després, viatjà, passant la frontera del Pirineu Oriental, per completar els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània).  

A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals--.  

El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals. Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte.  

Formà part del Circulo Obrero «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona, que representà en actes l'any 1889.  

També el 14 d'abril de 1889 participà en la fundació a Barcelona de la Liga Internacional de la Paz y la Fraternidad de los Pueblos. 

El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella.  

De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant per l'Estat espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891) i altres.  

Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia.  

Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona--. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896.  

Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental espanyol que va tenir gran ressò, especialment des de París (Illa de França) amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres.  

El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista al Regne d'Espanya.  

Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento».  

Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, persona intel·ligent i senzilla, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament.  

La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a la península Ibèrica té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes llibertaris. No obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra.  

Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo i altres.  

Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), i altres.  

Francisco Tarrida del Mármol va morir el 15 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou inhumat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat.  

En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de la seva vida s'acostà al liberalisme democràtic.  

Durant la guerra (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».