Francesc Gomar Torró

Foto policíaca de Francesc Gomar Torró (1933)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 29 de març de 1914 neix a La Sala (Avairon, Occitània) --altres fonts citen erròniament La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià)-- l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià 

De ben jovenet torna a la Península passant la frontera del Pirineu Oriental i aleshores milita en la CNT-AIT i també a la FAI 

Francesc Gomar Torró: El 29 de març de 1914 neix a La Sala (Avairon, Occitània) --altres fonts citen erròniament La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià)-- l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià. El seu pare es deia Vicent Gomar i la seva mare, Felicitat Torró.  

De ben jovenet entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb el seu germà gran Vicent Josep Gomar Torró, Antonio García García (El Andalúz), Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero Pérez, tots militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a mà armada realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de plàtans «Hermanos Andalúz», al número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la Nova), i en el qual es portaren un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25 de febrer de 1935 a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser absolt, com la resta dels processats.  

Quan la Guerra Civil fou oficial d'Intendència de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola i membre del Servei d'Investigació Militar (SIM).  

En 1939, amb el triomf militar franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració de «Els Amatllers» i a la presó provincial d'Alacant, on amb altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre d'execució.  

Després va ser traslladat a una presó de Murcia (la Huerta de Murcia, Murcia) destinada a 300 persones i on hi s'estaven uns cinc mil detinguts.  

A resultes d'una temptativa d'evasió col·lectiva, cinc dels presos van ser afusellats davant la resta de presoners.  

Posteriorment va ser traslladat a la de Xàtiva (La Costera, País Valencià), d'on fou alliberat el 5 de gener de 1942.  

Salvà la vida gràcies a que la seva pertinença al SIM no va ser descoberta.  

El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova ordre de detenció contra ell, marxà cap a Barcelona, però com que no se sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i s'integrà en un grup guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena.  

Un dia que visitava la seva companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Sierra de Alcaraz, Albacete, la Mancha), va ser detingut, però dos dies més tard aconseguí fugir i tornar a les muntanyes.  

A la serra d'Alcaraz entrà a formar part de la V Agrupació Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada per Cecilio Martín Borjas (Timochenko), d'obediència del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete.  

Com que no es trobava a gust dins d'una guerrilla del PCE, formà, amb una vintena de companys, el seu propi grup guerriller («Grup del Valencià»), que establí contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero Robles, a Granada (Vega de Granada, Granada, Andalusia), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona d'Albacete.  

El seu grup atacà la caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Sierra de Alcaraz, Albacete, la Mancha) i s'emportà nombrosos fusell i pistoles. La companya, Josefa, va ser detinguda i torturada (la penjaren dels braços, li clavaren escuradents als pits i altres tortures) amb la finalitat que rebel·lés l'amagatall del seu marit. Quan va ser traslladada a la presó d'Albacete (Los Llanos, Albacete. La Mancha), el director no la volgué admetre, ja que «no podia acceptar cadàvers».  

Josefa Martínez Moreno, amb qui va tenir tres infants (Vicent, Francesc i Julià), mai no es va recuperar d'aquests maltractaments i morí en 1991.  

El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup d'Antonio Hidalgo López (Atila) i el 7 d'octubre d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko), Antonio Hidalgo López (Atila), Antonio Moreno Manzano (Pichi) i Germán Girón Nieto (Donaire), participà en l'atac, a la carretera de Cordoba a València, dels pagadors de la línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí de 64.600 pessetes.  

El novembre de 1946, a resultes de la repressió, quan només quedaven tres guerrillers en el grup i dos d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà cap a la Sierra de Gredos, al sistema Central de la Península, on s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio) del Partit Comunista d'Espanya.  

A finals de 1948, una promesa d'indult franquista incità molts de guerrillers a lliurar-se a les autoritats.  

El 9 de gener de 1949 va ser detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc.  

Per eludir els maltractaments dels quals va ser víctima en els interrogatoris, intentà suïcidar-se.  

Portat davant un consell de guerra sumaríssim, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser internat a la presó valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí una estreta amistat amb Cèsar Broto Villegas, ex-secretari del Comitè Nacional de la CNT.  

El 3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.  

Francesc Gomar Torró va morir el 21 de febrer de 1994 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida) i va ser inhumat en aquesta població.