Justo Bueno Pérez

Justo Bueno Pérez

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

Justo Bueno Pérez: El 10 de febrer de 1944 és afusellat a Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia nascut en 1907 a Munébrega (Comunidad de Calataiud) 

El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT-AIT, del Preventori de Manresa i després de passar la frontera del Pirineu Oriental s'establí a Marselha i a París 

El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats franceses i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a l'estació ferroviària de Portbou  juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres, va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge 

Militant de la FAI i de la CNT-AIT, es posà a treballar a la Maquinista Terrestre i Marítima, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda 

Va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona i enterrat al Fossar de la Pedrera 

Justo Bueno Pérez: El 10 de febrer de 1944 és afusellat a Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia nascut en 1907 a Munébrega (Comunidad de Calataiud, Zaragoza, Aragó). El seu pare es deia Justo Bueno i la seva mare, Vicenta Pérez.  

Quan era infant, emigrà amb la seva família a Barcelona.  

Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a un grup d'espoliadors econòmics de «caràcter social».  

Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels Grups de Defensa Confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies a Barcelona --se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres--.  

Segons confessió realitzada per Justo Bueno en el sumari incoat per la judicatura militar franquista, el 28 d'abril de 1936 hauria intervengut amb l'argentí Lucio Ruano (pseudònim de Rodolfo Prina), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, també argentí, en el grup d'acció que va donar mort als germans Miquel i Josep Badia Capell,  militants d'EstatCatalà i membres dels escamots trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. 

Quan van morir els germans Badia el periodista J. M. Planes atribueix el fet a un grup obrer anarquista d'acció, concretament a un militant de la CNT-AiT, en Justo Bueno Pérez. Un altre periodista, Avel·lí Artís Gener, fa el mateix. Però, la realitat és molt diferent. Diverses fonts historiogràfiques i testimonis de l'època apunten que J. M. Planes i Artís Gener van manipular els fets per generar una estratègia de la tensió encaminada a fer fracassar la unificació de la CNT en el Congrés de Zaragoza del Primer de Maig de 1936, creant tensions entre els Sindicats d'Oposició i la CNT-AIT amb una falsa acusació a un grup anarquista o a la FAI, quan afers personals del president Lluís Companys i en Miquel Badia, ambdós enamorats de la qualificada de guapa Ballester, molt activa políticament i llesta, dependent de comerç i militant d'Estat Català, que havia fet costat al president Companys al seu despatx de la Generalitat en el moment de la derrota del 6 d'octubre de 1934, va comportar la mort dels germans Badia.  

Per altra banda, Josep Andreu i Abelló explicà F. Caudet que "els germans Badia venien molt sovint com espectadors al Parlament. Un dia Miquel em va informar que havia lliurat un informe contra determinats personatges d'ERC a l'aleshores ex conseller Josep Dencàs", i que clarificava la posició d'aquests personatges en els fets del 6 d'octubre de 1936. "Dencàs no s'atrevia a elevar una interpel·lació amb aquell informe i Badia em va preguntar si jo estava disposat a defensar-lo. Hi vaig acceptar [...] Havíem quedat que Badia em lliuraria l'informe en el Terminus. Però no va venir... aquell dia el mataren." Miquel Badia havia destituït ja varis funcionaris corruptes per tolerància amb el joc, sector en el qual guanyà molts enemics. Quan va ser tirotejat, hi havia qui assegurava que la seva mort havia estat finançada pel propietari de La Criolla i de Cal Sagristà, un cèlebre organitzador de timbes. De Cal Sagristà, situat enfront de La Criolla, en el mateix carrer del Cid, anys abans havia escrit  J. M. Planes que era "famós pels seus invertits i per la literatura realista que s'ha fet al seu entorn. Els dies de gran animació, hi ha un gran xiu xiu d'històries de vici i de cocaïna.".  

Altra versió de l'afer atribuïa a militants de Falange Espanyola. Dies després del fet van ser detinguts a Barcelona disset membres de Falange, alguns d'ells amb armes i diners del partit feixista. Una versió que bona part de la premsa va difondre durant varis dies. L'escriptor Luys Santamarina era un dels feixistes detinguts. Molts anys després, Ricard Pedrals es feia eco en la revista 'Qüestions de vida cristiana' d'una indiscreció d'un mossèn de l'església de la Concepció de Barcelona. Segons aquesta versió, en una reunió de carlistes en el local del diari El Correo Catalán s'acordà "eliminar Badia, que tenia la FAI perfectament controlada, per aconseguir el seu desbordament. Van comprar un assassí perquè els fes la feina [...] Un dels presents deia que hi va aportar, si no recordo malament, 30 monedes de duro".  

El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, Bueno participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual lluità al front d'Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó.  

Va ser acusat de dirigir l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Rivera Baja del Ebro, Zaragoza, Aragó), a la rereguarda immediata al front militar.  

Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra.  

En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i el seu germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats i altres fets) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país. Aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés.  

El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics i altres) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT-AIT, del Preventori de Manresa i després de passar la frontera del Pirineu Oriental s'establí a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) i a París (Illa de França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació.  

Se li va encarregar l'assassinat dels anarquistes Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a Occitània des d'Aragó, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà.  

El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats franceses i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a l'estació ferroviària de Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (la Garriga, Alt Empordà), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la Nova). El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge.  

Es posà a treballar a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda.  

L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Alfoz de Burgos, Castella la Vella), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per «auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra sumaríssim, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort.  

Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona i enterrat al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc.  

El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar de la Pedrera, nom que ha estat esborrat en diverses accions reivindicades per Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010 i abril de 2013) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.