Abelardo Saavedra del Toro
EMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Sierra de Cádiz) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra
Va ser privat de la llibertat almenys a Sevilla, Madrid, Perpinyà, Orà, Tànger, La Havana, Santa Clara, Málaga i Barcelona
Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Sierra de Cádiz, Cádiz, Andalucía) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra.
A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per la seva mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cádiz, el rector de la qual era família de la seva mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla (Área Metropolitana de Sevilla, Andalucía).
Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895.
En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la Nova) i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc.
El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari.
Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón de la Frontera (Campiña de Morón y Marchena, Sevilla, Andalucía) La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al republicanisme lerruxista per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola.
També intervingué en la famosa i reeixida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca.
El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón de la Frontera, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón de la Frontera, Montellano) demanant l'amnistia per als presos acusats de pertànyer a «La Mano Negra».
L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué la regió de Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i González Sola, enquadrats en el «Grupo 4 de Mayo», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad.
Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona, on col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'EscolaModerna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalucía.
Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París (Illa de França), d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger (Rif) fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII.
A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais.
En 1905 a A Coruña (A Coruña, A Coruña, Galicia) va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo.
El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atac a Madrid contra Alfons XIII per part Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla (Cuba), on organitzà el Centro de Estudios Sociales, i a Cruces (Cuba), on treballà de sabater.
Sembla que intervingué en el Congreso Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer.
A causa d'una columna creada i publicada per ell en ¡Tierra!, que es distribuïa molt en diverses ciutats de la República Mexicana, i en què es feia dures crítiques al dictador Porfirio Díaz, va anar a parar a la presó havanera a petició d'aquest, sobretot per la seva vinculació amb els anarquistes mexicans que eren encapçalats pels germans Flores Magón.
En 1911, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a la Península.
Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a l'Hexàgon francès arran de l'atac a Madrid de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas.
En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància.
En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa (Portugal), on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda.
Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint la seva casa en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals.
A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès Nord) i durant la dècada dels anys vint del segle XX i fins al cop d'Estat miitar feixista de juliol de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic.
Els últims anys de la seva vida va haver de patir la follia de la seva companya, Jacoba Fernández.
Quan esclatà la Guerra Civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó.
Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona.
Al llarg de la seva vida va ser privat de la llibertat almenys a Sevilla, Madrid, Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló), Orà (Algèria), Tànger, La Havana, Santa Clara (Cuba), Málaga (Málaga - Costa del Sol, Málaga, Andalucía) i Barcelona.
El seu besnét Aurelio Fernández Fuentes és autor del llibre Saavedra. Un anarquismo, amb pròleg de l'historiador José Luis Gutiérrez Molina.
Aurelio Fernández considera que Abelardo Saavedra del Toro va ser un anarquista dels que es definien com a ciutadans del món. Va néixer a Villamartín, una localitat de la província de Cádiz, i va lluitar per les seves idees a tot Andalusia, especialment a Morón de la Frontera i a Sevilla; a Madrid va actuar a escoles per treballadors, mítings i mobilitzacions, però especialment va dirigir el setmanari Tierra y Libertad, fundat per la família Urales.
Va anar a parar a la presó amb motiu de l'atemptat de Mateu Morral als reis d'Espanya Alfons XIII i Victòria de Bàtemberg, i en ser alliberat va decidir acceptar la invitació dels anarquistes a Cuba per reforçar-los a les seves excursions o gires de propaganda, l'organització de treballadors i la participació al setmanari ¡Tierra!, de l'Havana. A causa d'una columna creada i publicada per ell en aquest imprès, que es distribuïa molt en diverses ciutats de la República Mexicana, i en què es feia dures crítiques al dictador Porfirio Díaz, va anar a parar a la presó havanera a petició d'aquest, sobretot per la seva vinculació amb els anarquistes mexicans que eren encapçalats pels germans Flores Magón.
Va ser expulsat de l'illa el 1911, però va tornar a reunir-se amb la seva família, i ho van tornar a fer fora el 1915.
Va desplegar la seva activitat llibertària a la Península a partir de llavors i el 1917 ja era a la ciutat de Barcelona, amb 57 anys, on es va incorporar a les activitats sindicals i de propaganda.
Va coincidir directament i indirectament amb anarquistes de la talla de Fermín Salvochea, Pedro Vallina, Antonio Ojeda, Francisco González Sola, Teresa Claramunt, Leopold Bonafulla, José Sánchez Rosa, Francisco Ferrer Guàrdia i el mateix Anselmo Lorenzo.
Va crear i va escriure en més de mitja dotzena de diaris llibertaris i va establir a ells les seves postures sobre pedagogia, lleis, l'Estat, la importància de la premsa i les lluites per la llibertat, l'organització dels treballadors i totes les tasques pròpies dels homes extraordinaris. Va fundar escoles per a treballadors, centres sociològics; va crear desenes de grups d'afinitat en què, igual que en les ganyanies, va ensenyar les lletres a els analfabets.
Va ser privat de la llibertat almenys a Sevilla, Madrid, Perpinyà, Orà, Tànger, La Havana, Santa Clara, Màlaga i Barcelona.
A Barcelona, es va vincular amb el grup de Los Solidarios, on s'organitzaven Buenaventura Durruti, Juan García Oliver, els germans Ascaso i Aurelio Fernández Sánchez, entre d'altres, per als qui va ser un referent ètic i un exemple insubstituïble de lluita pels ideals.
Es diu que quan es formen les divisions de la CNT i la FAI que van al capdavant de batalla, ell acudeix a elles a visitar-los per donar-los ànims.
El seu sepeli va ser recollit pel més important diari llibertari d'aquell moment, Solidaridad Obrera, en què s'adona de la multitud que el va acompanyar al cementiri de Montjuïc on va ser llançat a la fossa comuna, a petició seva i a la usança dels anarquistes d'aquells temps.
A Solidaridad Obrera, l'autor de l'article va escriure: "Se'ns ha anat per sempre Abelardo Saavedra. Amb ell se'n va un dels autèntics anarquistes que van donar en vida, amb la seva conducta, un exemple constant, una lliçó permanent de conseqüència revolucionària."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada