Nord-est Llibertari: Cristino Nieto Maniega

dimarts, 12 de juliol del 2022

Cristino Nieto Maniega

Necrològica de Cristino Nieto Maniega apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 d'abril de 1959

Necrològica de Cristino Nieto Maniega apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1959

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 12 de juliol de 1910 neix a Belmonte de Campos (Palència) l'anarcosindicalista Cristino Nieto Maniega

Militant ferroviari de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental

Cristino Nieto Maniega: El 12 de juliol de 1910 neix a Belmonte de Campos (Palència, Castella la Vella) l'anarcosindicalista Cristino Nieto Maniega. Era fill natural de Práxedes Nieto Maniega.

Militant ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i per fugir dels camps de concentració s'allistà en la Legió Estrangera francesa, essent capturat durant l'Ocupació pels alemanys i internat com a presoner en un Stalag i posteriorment en un cap.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista treballà d'obrer fabril i milità en la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Pèirahita e Nestalàs (Alts Pirineus, Occitània), població on residí tota la resta de la seva vida, i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT-AIT.

Cristino Nieto Maniega va morir l'1 d'abril de 1959 a l'Hospital de Tarba (Bigorra, Alts Pirineus, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Pèirahita e Nestalàs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...