Raniero Cecili
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili
El desembre de 1930 va ser expulsat del territori francès i es va refugiar, primer, a Brussel·les i, després, passant la frontera del Pirineu Oriental, a Barcelona
Emiliano Raniero Cecili: El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Ancona, Marques) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. El seu pare es deia Luigi Cecili i la seva mare, Maria Trillini.
Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona.
Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atac amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça (Latina, Laci) per 10 anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest delicte juntament amb els seus dos companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per «associació criminal».
La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població (judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, i altres).
Integrat en la redacció de L'Agitazione, en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni, que, en perill de ser detingut, havia fugit.
A finals de 1900 patí dues condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel qual quedà fora de joc durant més d'un any.
Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament diferent a la dels altres nens del seu entorn.
Fitxat com «intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port.
Quatre mesos després, va ser denunciat per «resistència a un funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a dos mesos per «possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba (Tirrena, Liorna, Toscana), on aquest es trobava molt malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona.
S'acostà al moviment sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del consell assessor de la qual fou membre en 1913.
En 1914 va ser nomenat vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment anarquista local.
Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves.
El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port.
L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es posà a treballar al port de Blaia (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians.
Després del conflicte bèl·lic retornà a Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI).
El juny de 1919, després d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva detenció per «desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment dels preus.
Després s'establí a Milà (Llombardia), on donà suport al periòdic Umanità Nova, i a Pärma (Pärma, Emília-Romanya), on participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI).
En aquesta època lluità per aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia.
El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània.
Com a membre del Comitè d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien començat una vaga de fam.
En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació laboral, encariment de la vida i altres nocivitats).
Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces antifeixistes per enfrontar-se als escamots.
Va fer costat la crida llançada des d'Imola (Città metropolitana di Bologna, Emília-Romanya) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una lluita eficaç, i va difondre a Ancona el «Manifest nacional» elaborat durant la seva primera reunió d'abril de 1921.
L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la resta d'Itàlia.
Obligat a fugir, s'establí a París (Illa de França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico Malatesta.
El desembre de 1930 va ser expulsat del territori francès i es va refugiar, primer, a Brussel·les (Bèlgica) i, després, passant la frontera del Pirineu Oriental, a Barcelona.
En 1934 se li va revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians.
En aquesta època rebé el suport de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home).
A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, juntament amb Virgilio Gozzoli, Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social (CDS).
El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, la seva companya d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Sene, Illa de França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa». Jutjat per l'Audiència del Sene, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la presó de Melun (Seine-et-Marne, Illa de França), on mantingué correspondència amb la seva família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia.
En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat, degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona.
En 1940 es trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada