Nord-est Llibertari: Francesc Joan Pere Pedra Argüelles

dilluns, 9 de maig del 2022

Francesc Joan Pere Pedra Argüelles

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

L'11 de març de 2017 es publicà que "l'11 de març de 1914 neix a Sants de Barcelona l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles". Ara tenim més dates: el 9 de maig --el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març-- de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com el Sisdits i El Badoc

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 9 de maig --el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març-- de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits i El Badoc

Militant de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada de febrer de 1939, camí de l'Exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, la Platja d'Argelers de la Marenda i Carcassona

Després fou deportat al camp de concentració nazi de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a esclau del nazisme

Un cop alliberat i acabada la Segona Guerra Mundial interimperialista, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament el Pirineu i es pogué reunir amb la seva companya, vivint i treballant amb documentació falsa

Francesc Pedra Argüelles: El 9 de maig --el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març-- de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits i El Badoc. El seu pare es deia Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i la seva mare, Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de miner.

Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès Sud) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat).

Des de 2006 existeixen els «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet de Llobregat.

El seu germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Si es vol llegir la seva biografia:

[https://nordestllibertari.blogspot.com/search?q=Francesc+Pedra+Arg%C3%BCelles].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...