Magí Pere Marcé Segarra

El jove Magí Marcé Segarra quan treballava de manyà

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 29 d'abril de 1880 neix a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) l'anarquista i anarcosindicalista, i després alcalde republicà de Sabadell, Magí Pere Marcé Segarra --a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Marcet--, que va fer servir el pseudònim Magín Vidal Ribas 

Havent estat alcalde de Sabadell durant la República, en el decurs de la Retirada republicana de primers sw 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental 

Magí Marcé Segarra: El 29 d'abril de 1880 neix a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) l'anarquista i anarcosindicalista, i després alcalde republicà de Sabadell, Magí Pere Marcé Segarra --a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Marcet--, que va fer servir el pseudònim Magín Vidal Ribas. El seu pare es deia Magí Marcé Mestres, jornaler, i la seva mare, Teresa Segarra Lluís.  

Estudià amb els clergues de les Escoles Pies i a l' Escola d'Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú, mentre feia d'ajudant de filador del seu avi. Amb 12 entrà a fer d'aprenent de manyà a Cal Minaire, petit taller metal·lúrgic de Sabadell (Vallès Occidental) propietat de la família Balsach i posteriorment va fer feina a Cal Francesc i als Tallers Desveus.  

Aviat començà a militar en el moviment llibertari, i tingué com a companys de lluita destacats militants, com ara Teresa Claramunt Creus, Francesc Layret Foix, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat i altres.  

Amb només 13 anys, va ser detingut per la seva suposada complicitat en l'atac el 23 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona contra el seguici del general Arsenio Martínez Campos.  

En 1901 es casà amb Àngela Tomàs, amb qui tingué dues filles, Solidaritat i Benvinguda, i un fill, Benvingut.  

En aquests anys col·laborà regularment en el quinzenal llibertari El Trabajo (1897-1912), portaveu de la Federació Obrera de Sabadell (FOS).  

Participà activament en la vaga general de 1902.  

En 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú.  

El 15 de juliol de 1907 va ser detingut després de l'atac de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII i va romandre en presó incomunicada fins el maig de 1908 sota l'acusació de convinença amb Joan Rull Queraltó i per possessió d'un petit torn que la policia assegurava s'emprava per fabricar bombes.  

Poc abans dels fets de la vaga general revolucionària de juliol de 1909, la setmana Roja o de Glòria proletària, s'afilià de manera efímera a l'Agrupació Socialista de Sabadell (ASS) i tingué un paper destacats en aquesta vaga en aquesta ciutat.  

Fugint de la repressió s'exilià a París (Illa de França), on, amb col·laboració de Rossend Vidal Bosch i Antoni Fabra Ribas, va escriure uns articles sota el títol «La revolt ouvrière a Espagne» publicats en el periòdic L'Humanité, que van ser traduïts al castellà en 1910 per Luis Simarro Lacabra i publicats sota el títol El proceso Ferrer y la opinión europea. A París va romandre dos anys.  

En tornar a Sabadell, abandonà la militància socialista i retornà al moviment llibertari, moment en el qual es creava la Confederació Nacional del Treball (CNT).  

Entre juliol i el desembre de 1910 participà activament en les anomenades «Vagues de Seydoux», participant en diversos mítings. En un d'aquests mítings es va comprometre a abandonar el seu ofici de manyà si no s'aconseguia la jornada de nou hores, promesa que va complir poc després.  

Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la Unió Metal·lúrgica de Sabadell en el congrés de constitució de la CNT celebrat a Barcelona.  

Jugà un paper important en les campanyes per la llibertat de diversos obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Dret de l'Home.  

En 1911 col·laborà en Solidaridad Obrera.  

Arran de la vaga general revolucionària del 18 de setembre de 1911 convocada per la CNT en protesta de la guerra del Marroc, va ser detingut.  

També participà en la vaga intersectorial de juliol de 1913, fet pel qual va ser detingut i acusat d'atiar la rebel·lió.  

A començament de 1916 va ser detingut en un míting per l'augment salarial a Madrid (Comunitat de Madrid, Castella la Nova) i el desembre d'aquell any va ser empresonat després de la seva participació en una vaga general convocada per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT).  

En aquests temps es dedicà a la venda ambulant a domicili de cafè, però acabà traspassant el negoci al seu nebot del Cafè Líric i arrendant el cafè El Diluvio, que posteriorment prengué el nom d'El Trolley, a la cruïlla de la carretera de Barcelona i la de Rubí, lloc de trobada destacat de l'esquerra local i que esdevingué refugi durant la vaga revolucionària de 1917.  

Per mor d'aquests fets, va ser jutjat en rebel·lia, però el 30 de novembre de 1917 va ser amnistiat.  

En aquest local, que regentà durant molts d'anys, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) llogà una part de l'immoble des de la seva creació.  Forma part del Círcol Republicà Federal (CRF), secció sabadellenca del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), en la candidatura de la Coalició d'Esquerres Republicanes (CER) a les eleccions d'abril de 1931 i participà en l'alcaldia de Sabadell.  

L'1 de febrer de 1934, en representació del CRF, va ser nomenat alcalde per unanimitat del Consistori, del qual formà part, a més del PRDF, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un representant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i un per primera vegada una dona, Fidela Renom Soler, del CRF, assolia una regidoria municipal.  

Poc mesos després, aquest consistori va ser suspès per l'autoritat militar a conseqüència dels Fets d'Octubre de 1934.  

En aquests anys mantingué una gran enemistat amb Josep Moix Regàs.  

Amb el triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer de 1936, retornà a l'alcaldia, però per motius de salut abandonà el càrrec l'abril d'aquell any i va ser substituït per Joan Miralles Orrit.  

En el decurs de la Retirada republicana de primers sw 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. 

A finals de 1940 retornà al Principat de Catalunya gràcies a l'aval de l'alcalde franquista Josep Maria Marcet Coll, que argumentà que durant la Guerra Civil havia acollit i protegir a casa seva persones perseguides per mor de les seves creences. Jutjat en consell de guerra sumaríssim, el seu cas va ser sobresegut.  

Després d'un temps vivint a Barcelona, s'instal·là definitivament a Sabadell.  

Amb problemes cardíacs, Magí Marcé Segarra va morir el 2 de febrer --algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer-- de 1967 al seu domicili de Sabadell i va ser inhumat en aquesta ciutat.  

A partir del 22 de desembre de 1993 una plaça del barri de Can Feu de Sabadell porta el seu nom.