Nord-est Llibertari: Julià Abad Guitart

dilluns, 4 d’abril del 2022

Julià Abad Guitart

El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart

Militant de la FAI i de la CNT-AIT, amb l'estat de salut crític en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental, refugiant-se a Tornon d'Agenés (Òlt e Garona), on va morir el 31 de març de 1939

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. El seu pare es deia Joaquim Abad i la seva mare, Josefa Guitart.

Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional proletària a Terrassa que proclamà el Comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'ajuntament, revolta obrera que finalment fracassà.

D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa.

Durant la Guerra Civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris defensar la revolució social.

El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental, refugiant-se a Tornon d'Agenés (Òlt e Garona, Nova Aquitània, Occitània). La seva companya fou Sara Ourben.

Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...