Llorenç Tapiolas Vancells

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 12 de març --el certificat de defunció cita el 10 de març-- de 1904 neix a Terrassa l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat erròniament Vancell i Balcells 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental 

Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març --el certificat de defunció cita el 10 de març-- de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat erròniament Vancell i Balcells. El seu pare es deia Pelegrí Tapiolas Morros, vigilant, i la seva mare, Montserrat Vancells Roig.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que s'ocupà l'ajuntament, que va quedar presidit per la bandera vermella i negre mentre era proclamat el Comunisme llibertari.  

Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa, grups anarquistes prenen aquesta ciutat industrial del Vallès Occidental i proclamen el Comunisme llibertari. 

El 14 de febrer les forces llibertàries havien celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions d'anarquistes sorgides arran de la insurrecció proletària comunista llibertària a les poblacions mineres de l'Alt Llobregat i del Cardoner, a les comarques del Berguedà i de Bages, i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia.   

Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat de Terrassa. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. 

Un altre grup va prendre possessió de l'ajuntament, hissant la bandera vermella i negra tot  proclamant solemnement el Comunisme llibertari a la comarca. 

A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies civils procedents de Sabadell (Vallès Occidental).   

La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la casa consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'Exèrcit de la República burgesa espanyola, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. 

Aquesta insurrecció obrera formava part de l'estratègia anarquista de militants revolucionaris com ara el company Joan García Oliver, en el marc d'una gimnàstica revolucionària, com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució social autogestionària.  

Jutjat en consell de guerra amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat cinc dies després a 20 anys i un dia de presó com a un dels caps de la insurrecció proletària. Tancat a Barcelona, el desembre de 1933 participà en un intent frustrat de fuga. En 1934 es beneficià d'una l'amnistia. 

Així, en el procés que va seguir a aquesta insurrecció al Vallès Occidental van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents anarquistes condemnats a 12 anys i un dia de presó. 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. 

La seva companya fou Casandra Boloix.  

Llorenç Tapiolas Vancells va morir el 5 d'abril de 1945 al seu domicili de Fumel (Òlt e Garona, Nova Aquitània, Occitània).