Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Città metropolitana di Milano) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni
Venint de París, on s'entrevistà amb E. Armand, arribà a Catalunya, entrant pel Prineu Oriental, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina
En 1937 viatjà de nou a Catalunya des dels Estats Units per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí a les «Jornades de Maig»; detingut per la reacció republicana burgesa i stalinista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units
Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Città metropolitana di Milano, Llombardia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. El seu pare es deia Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i la seva mare, Giuseppina Bianchi.
Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Città metropolitana di Milano, Llombardia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca.
Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista.
Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia.
Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli i alguns altres).
En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies.
Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada d'Itàlia.
L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista.
Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa.
A Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa) entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil.
El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra interimperialista; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra.
Després treballà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Romandia, Arpiània, Suissa); a Lucerna (Suïssa central), de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric (Suïssa), com a operari en una fàbrica.
A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes.
Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena de mort, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves.
Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt del Main (Hessen, Alemanya), on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn.
Més tard s'instal·là a Berlín (Brandenburg, Prússia, Alemanya), on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers.
El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts.
El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat «Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt.
Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells Obrers a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a Rússia.
Després de tres mesos per Moscou (Rússia central) sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern.
A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà.
Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand --Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen--.
Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues.
Fugint de la policia italiana, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París (Illa de França), on es reuní amb E. Armand; i finalment Catalunya, entrant pel Prineu Oriental, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina.
A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens.
En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal.
A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà al port de Palermo (Città metropolitana di Palermo, Sicília) i arribà a Roma (Città metropolitana di Roma Capitale, Laci), on Errico Malatesta el va ajudar a passar a l'hexàgon francès.
Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa.
Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb la seva companya, María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta i algun altre).
Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), castellana (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»).
En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom i altres.
Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista «eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker.
En 1930 la seva companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat.
En 1937 viatjà de nou a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí a les «Jornades de Maig»; detingut per la reacció republicana burgesa i stalinista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units.
En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista continuà definint-se com a anarcoindividualista.
Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres.
El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University.
En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher.
Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani.
Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre.
En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada