Necrològica de Florentino Estallo Villacampa apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de novemvbre de 1975
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 15 de novembre de 1900 neix a Salinas de Chaca (As Penyas de Riglos, Plana de Uesca) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Estallo Villacampa
Militant de la CNT-AIT, Havent fugit d'un camp de concentració franquista, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental
Florentino Estallo Villacampa: El 15 de novembre de 1900 neix a Salinas de Chaca (As Penyas de Riglos, Plana de Uesca, Uesca, Aragó) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Estallo Villacampa --a vegades el primer llinatge citat erròniament com a Estalio--. El seu pare es deia José Estallo i la seva mare, Adela Villacampa.
Es guanyava la vida com a perruquer i des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1920 era president del Sindicat de Perruquers i Barbers de la CNT i el 3 de desembre de 1920 va ser detingut a Zaragoza (Zaragoza, Aragó) per coaccions durant una vaga i va ser empresonat governativament un mes.
En 1930 fou nomenat vicepresident de la Mutualitat «El Progreso» d'Obrers Perruquers i Barbers de Barcelona.
En 1931 col·laborà en la revista Trabajo.
En 1938 representà els obres de les indústries gràfiques de la Regional del Centre en el Ple Econòmic de la CNT-AIT celebrat a València (l'Horta de València, València, País Valencià).
Havent fugit d'un camp de concentració franquista, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.
Durant l'Ocupació alemanya es guanya la vida com a obrer en la construcció.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista fou secretari de la Regional Núm. 2 en l'exili de la CNT a Tolosa de Llenguadoc, (Alta Garona, Occitània).
El maig de 1945 fou delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili (MLE) celebrat a París (Illa de França), on defensà les posicions contràries a la col·laboració amb el Govern de la República espanyola en l'Exili, igual que Frederica Montseny Mañé –que havia estat ministra del govern Largo Caballero--, la Federació Anarquista ibèrica (FAI) i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Quan la reunió plenària celebrada a Tolosa de Llenguadoc després d'aquest congrés, votà l'exclusió de la CNT-AIT dels signataris del manifest «Con España o contra España», que va ser l'origen de l'excisió de l'MLE.
En 1946 va ser nomenat membre de la Comissió de Relacions de la Regional Núm. 2 de Tolosa de Lleguadoc.
L'agost de 1946 fou delegat de la Regional Francesa Núm. 2 al Ple Nacional de Regionals confederals.
En 1948 col·laborà en CNT-AIT de París.
El juny de 1952, en un Ple cenetista celebrat a Aymare (Guiana, Occitània), va ser nomenat secretari de Coordinació, càrrec que ocupà fins 1958, i que s'encarregava de les activitats clandestines, i de Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI).
Participà en nombroses missions a l'interior de la Península i en 1954 passà Diego Camacho Escámez (Abel Paz) i el material d'impremta destinat a l'edició de premsa clandestina confederal a la Península per Irun (Bidasoaldea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria).
Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).
En aquests anys col·laborà en El Luchador (1968-1976).
En 1971 era secretari de la Comissió de Relacions dels departaments de l'Alt Garona i de Gers, càrrec que ocupava encara en 1972, i de la Comissió de Relacions de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en l'exili.
En 1973 assistí al Ple Intercontinental com a secretari d'Organització del SI, on va ser reelegit, i l'agost de 1975 al Congrés de Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) com a secretari general provisional.
El seu domicili, a pocs metres del local de la CNT-AIT, al número 4 del carrer Belfort de Tolosa, serví en diferents ocasions de punt de trobada pels companys que venien de la Península. La seva companya fou l'anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez.
En un viatge a la Península en 1975 es trencà el coll de fèmur i Florentino Estallo Villacampa va morir el 7 de novembre de 1975 a l'Hospital Purpan de Tolosa de Llenguadoc a resultes d'una intervenció quirúrgica per a tractar de reparar-lo. Va ser inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada