Francisco Rivas Romero-Valdespino (Quico Rivas)

Quico Rivas fotografiat per Alberto García-Alix

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 29 de maig de 1953 neix a Cuenca el crític d'art, comissari d'exposicions, artista plàstic, escriptor, poeta i agitador cultural i destacat militant anarquista Francisco Rivas Romero-Valdespino, més conegut com Quico Rivas o Kiko Rivas 

Els seus caus de creació artística (pintura, novel·la, poesia i altres) van ser nombrosos (Buenos Aires, l'Escala, Formentor, Grazalema, La Palma, Sierra de Guadarrama, Sóller, València, Sevilla i altres localitats, a més de la seva creació en 1980 de la 'movida' de Madrid  

Encara que es definia com «anarcoindividualista stirnerià i anarcofuturista», des de 1976 i fins a la seva mort, va estar afiliat a la CNT-AIT --fou tresorer de la Secció de Televisió del seu sindicat--. També milità activament a la CNT-AIT de Figueres durant la seva estada a l'Escala durant els darrers anys de la seva vida. Es va establir a l'Escala arran d'un curs d'Ajoblanco organitzat per Pepe Ribas, a Palauborrell (Viladamat) 

A Figueres va fer una vaga de fam en defensa del local sindical de la CNT-AIT local, que finalment fou una campanya guanyada. Aquells anys el cineasta i escriptor anarquista José Maria Nunes, de la mà de Quico Rivas i del secretariat de Catalunya i Balears de la CNT-AIT, presentà en una sessió del cine club de Figueres el film d'Antonio Artero Cartas desde Huesca --realitzat anys abans, en 1993, amb l'actriu anarquista Emma Cohen i el director i actor anarquista i anarcosindicalista Fernando Fernán Gómez--, en un homenatge llibertari amb presència de la seva vídua i la seva filla. També fou un actiu defensor del jaciment arqueòlogic escalenc a Vilanera, fent durant mesos, fins que s'aturà una macro urbanització amb camp de golf en l'indret, nombroses pintades a l'Escala i poblacions veïnes junt amb altres militants de la CNT-AIT. També participà en actes a Perpinyà 

Quico Rivas: El 29 de maig de 1953 neix a Cuenca (Cuenca, Castella la Nova) el crític d'art, comissari d'exposicions, artista plàstic, escriptor, poeta i agitador cultural i destacat militant anarquista Francisco Rivas Romero-Valdespino, més conegut com Quico Rivas o Kiko Rivas i que va fer servir nombrosos pseudònims (Francisco Jordán, Mateo, Segundo Mateo, El Tramposo de Sevilla, Víctor Nero i altres). De família noble i benestant, era el fill primogènit d'Adolfo Rivas Jiménez Laiglesia, comte de la Salceda, i de María de Gracia Romero Valdespino Ruiz, i tingué quatre germans. Els comtes de Salceda van incorporar el mètode de Bordèu al vi de la Rioja el segle XIX i van ser destacats defensor de la causa carlista. 

En 1955 es traslladà a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Andalusia) amb la seva família, ciutat on es va criar.  

Entre 1968 i 1969 estudià els últims cursos del batxillerat a l'acabat d'inaugurar Institut Fernando de Herrera, on va conèixer Juan Manuel Bonet Planes, amb qui li va unir una gran amistat.  

Va ser detingut junt amb un fill de Camacho com a dirigent de les Comissions d'Estudiants de Batxillerat.  

Amb 16 anys s'inicià com a crític d'art i participà en la fundació de col·lectius artístics, com ara «Equipo Múltiple», amb Juan Manuel Bonet Planes i Alberto García-Alix, que actuà entre 1969 i 1972, i de tallers de creació, com el «Centro de Arte M-11», fundat en 1974 amb Juan Manuel Bonet Planes, José Guardiola i Manuel Salinas.  

Durant un temps milità a l'organització Acción Comunista (AC), formació marxista revolucionària que aplegà intel·lectuals, obrers i professionals. 

En 1973 s'instal·là a Madrid (Madrid, Castella la Nova), on edità nombroses publicacions d'agitació artística (B de Anarquía, La Escoria, El Plante, Refractor i altres títols) i participà en l'organització i en el comissariat d'infinitat de exposicions, com ara En la pintura (1977), 1980 (1979), Madrid, Madrid, Madrid (1980), García-Alix (1981), Alberto Greco (1985), Manuel Quejido (1997), Cárcel de mujeres (2005), Los fantasmas de Madrid (2008) i altres.   

Durant la seva vida promocionà el treball de diversos creadors (artistes, grups musicals i teatrals, escriptors i altres). Es considerat el principal creador de la 'movida' de Madrid en 1980.  

Els seus interessos contraculturals i la seva agitació política se centraren des de perspectives llibertàries en temes com l'antipsiquiatria, el sistema penitenciari, la bohèmia i molts altres. Creà col·lectius d'inspiració pro situacionista («Margen»), o anarcofuturista («La Infiltración», «Refractor»).  

També conreà el món de l'edició i promogué bars que arribarien a ser llegendaris en allò que es batejà com la 'movida' madrilenya, com ara Cuatro Rosas, amb Gabinete Caligari, i La Mala Fama, amb Ana Isabel Fernández Álvarez (Ana Curra) i Alberto García Alix.  

Els seus caus de creació artística (pintura, novel·la, poesia i altres) van ser nombrosos (Buenos Aires, l'Escala, Formentor, Grazalema, La Palma, Sierra de Guadarrama, Sóller, València, Sevilla i altres localitats).  

Renitent a la publicació de llibres, els seus textos literaris, poètics i creatius es troben dispersos en innombrables diaris (ABC Dominical, Amén, El Correo de Andalucía, Diario 16, El País, Pueblo i altres), publicacions, revistes (Artefacto, La Bañera, Batik, Comercial de la Pintura, Correo de las Artes, Cyan, Disco Exprés, Diwan, El Europeo, La Luna, Revista de Occidente, Separata, Ziggurat i altres) i catàlegs d'exposicions.  

El 13 de novembre de 1998 la seva casa de Los Molinos (Madrid, Castella la Nova) es va calar foc i gran part de la seva pinacoteca, biblioteca i arxiu (textos, dibuixos, documents, diaris personals, treballs en curs i altres materials) va ser pastura de les flames. Després es dedicà a buscar exemplars de llibres que havia perdut a causa de l'incendi i així va fer amistat amb el llibreter anarquista Miquel-Dídac Piñero, de la Llibreria Els Trobadors de l'Escala, que s'aplegà amb Quico Rivas en l'edició de la publicació anarcofuturista Infiltración, feta en aquesta població de l'Alt Empordà.   

Encara que es definia com «anarcoindividualista stirnerià i anarcofuturista», des de 1976 i fins a la seva mort, va estar afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) --fou tresorer de la Secció de Televisió del seu sindicat--. També milità activament a la CNT-AIT de Figueres (la Garriga, Alt Empordà) durant la seva estada a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà) durant els darrers anys de la seva vida. Es va establir a l'Escala arran d'un curs d'Ajoblancoorganitzat per Pepe Ribas, a Palauborrell (Viladamat, Baix Ter/Terraprim, Alt Empordà).  

A Figueres va fer una vaga de fam en defensa del local sindical de la CNT-AIT local, que finalment fou una campanya guanyada. Aquells anys el cineasta i escriptor anarquista José Maria Nunes, de la mà de Quico Rivas i del secretariat de Catalunya i Balears de la CNT-AIT, presentà en una sessió del cine club de Figueres el film d'Antonio Artero Cartas desde Huesca --realitzat anys abans, en 1993, amb l'actriu anarquista Emma Cohen i el director i actor anarquista i anarcosindicalista Fernando Fernán Gómez--, en un homenatge llibertari amb presència de la seva vídua i la seva filla. També fou un actiu defensor del jaciment arqueòlogic escalenc a Vilanera, fent durant mesos, fins que s'aturà una macro urbanització amb camp de golf en l'indret, nombroses pintades a l'Escala i poblacions veïnes junt amb altres militants de la CNT-AIT. També participà en actes a Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló).   

En 1977 va ser un dels impulsors de la Promotora d'Artistes Plàstics Societat Anònima (APSA) de Madrid, com a embrió d'un futur Sindicat Únic de la Cultura, la Confederació Sindical d'Artistes Plàstics (CSAP).  

També va participà en una campanya contra la Llei de Perillositat Social i col·laborà amb el Col·lectiu de Presos en Lluita (COPEL).  

En 2003, a instàncies de la CNT-AIT, va fer l'exposició BasurArte en solidaritat amb personal treballador de la neteja pública sevillana de Tomares, a més de participar a la vaga de fam que aquests portaren a terme, i en 2006 organitzà amb la CNT-AIT una subhasta a El Salón del Carbón de Sevilla de dues-centes obres donades per 180 artistes per a sufragar la caixa de resistència del personal treballador del servei municipal d'aparcament i de grues de la ciutat en vaga.  

A causa d'una hepatitis molt greu se li posà el fetge d'una donació, però l'abril de 2008, en el curs d'una revisió mèdica del transpalant, se li va diagnosticar un càncer terminal al fetge i els seus últims mesos s'enclaustrà a la seva mansió familiar de Grazalema (Sierra de Grazalema, Cadis, Andalusia).  

El 29 de maig de 2008 organitzà una gran festa d'aniversari amb l'exposició Before the Poison a Sevilla on assistiren molts d'amics i coneguts. Tres dies després, l'1 de juny de 2008, Quico Rivas va morir a l'Hospital General Básico de la Serrania de Ronda (Màlaga, Andalusia). Incinerat l'endemà al crematori del cementiri madrileny de La Almudena, les seves cendres van ser finalment dipositades a l'ermita de Grazalema, ja que l'alcalde de la població no deixà que fossin escampades en un acte al mig del casc urbà. Entre els seus amics aplegats a Grazalema, per la part de l'Alt Empordà hi havia l'editor Pepe Ribas (Ajoblanco) i l'advocat i artista plàstic Lluís Krauel.  

Deixà nombrosa obra inèdita i part del seu arxiu es troba custodiat al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.  

Pòstumament, en 2011 s'edità una recopilació de la seva obra crítica sota el títol Cómo escribir de pintura sin que se note, en 2014 la seva biografia Reivindicación de don Pedro Luis de Gálvez a través de sus úlceras, sables y sonetos, i en 2020 el seu poemari El poeta sordo. 55 jaiqús.