MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia) l'anarquista Emilio Marziani
A principis de 1937 marxà de nou a Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental, a fer costat la revolució col•lectivista autogestionària
Emilio Marziani: El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. El seu pare es deia Anselm Marziani i la seva mare, Seconda Pedrazzoli.
Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista.
Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria.
Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'Exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia.
Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po.
Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat».
Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat.
Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc.
Embarcà clandestinament a Gènova (Ciutat Metropolitana de Gènova, Rivëa de Levante, Ligúria) amb un vapor directe cap a Barcelona, on treballà de mecànic fins al 1924 o 1925.
Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (Illa de França), on treballà en diverses feines.
En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació a Itàlia.
Durant els anys trenta del segle vint continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París.
A principis de 1937 marxà de nou a Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental, a fer costat la revolució col·lectivista autogestionària.
El 5 de setembre de 1939 es trobava a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat del territori francès a conseqüència d'un judici per recaptació de bens.
A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna.
Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions.
El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella la Nova), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou.
Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat.
Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París.
El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa.
Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia.
Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene (Latina, Laci), on conegué Sandro Pertini.
Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli i altres), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana).
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista.
Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu municipi al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques).
En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura.
Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada