Víctor Francisco Cáceres
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Sierra de Montánchez) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres
Destacat militant de la CNT sota el franquisme, després sortir de la presó de Burgos, el novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà des de Barcelona a Tolosa de Lleguadoc per mitjà de la xarxa d'evasió estructurada a la frontera del Pirineu Oriental per el Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l'Exili
Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Sierra de Montánchez, Càceres, Extremadura) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. El pare i la mare feien de pastor i eren una parella humil. Es deien Antolino Francisco i Modesta Cáceres. Va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps.
En 1932 va complir el servei militar obligatori a Melilla (Rif) i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit espanyol enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials al Govern de la República espanyola tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits.
Durant l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials a la República. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó.
Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista.
A la presó de Melilla realitzà el Batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial que es donava a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia), a més d'aprendre idiomes (francès i anglès).
En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida.
Després, amb la seva mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Erria) i a La Rioja (Briñas, Cenicero i Haro) i a San Felices (Sòria, Castella la Vella), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera i altres).
A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes».
En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López.
En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball Interior (Comitè Nacional Interior de CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) --pro Govern de la República en l'Exili--.
Va ser acomiadat de la feina per fer costat una vaga en l'empresa on treballava.
Més tard passà a Pasaia i Errenteria (Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port).
Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Rias Baixas, Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la cenetista Federació Regional Galaica.
A partir de 1956, després d'un viatge a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), on s'entrevistà amb Germinal Esgleas, establí contacte amb el Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l'Exili i creà el Comitè de la Federació Local de la CNT-AIT de Vigo amb Saturnino Barros Barros.
En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT-AIT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària antifeixista Front Democràtic Juvenil (FDJ).
El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega i algun altre), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals».
El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey i Álvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid (Madrid, Castella la Nova) acusat de reorganitzar la CNT. Condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel Alto (Madrid) i de Burgos (Alfoz de Burgos, Burgos, Castella la Vella). En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys.
El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo.
El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà des de Barcelona a Tolosa de Lleguadoc per mitjà de la xarxa d'evasió estructurada a la frontera del Pirineu Oriental per el Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l'Exili.
A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona (Alta Garona, Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT-AIT en l'Exili des de l'1 de gener de 1967.
En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona.
En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l'Exili en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Portèth de Garona.
En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI-IFA).
El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, el Ferrol i A Coruña), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar la CNT-AIT a l'Interior.
En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI-IFA i era secretari de la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Portèth de Garona.
Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir i altres.
També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions.
Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a la Residència Sanitària Almirante Vierna (actual Hospital Xeral) de Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica de la CNT-AIT i la FAI-IFA, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit, i va ser inhumat al cementiri de Puxeiros (Lavadores, Vigo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada