Foto policíaca de Pietro Cociancich
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria) l'anarquista, francmaçó i resistent antifeixista Pietro Cociancich
el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona una vegada passà la frontera del Pirineu Oriental i s'integrà en la revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, quan passà la frontera del Pirineu Oriental i patí un dels camps de concentració establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel•les (Bèlgica) per evitar ser extradit
Pietro Cociancich: El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria, Imperi Austrohonagares; actualment Croàcia) l'anarquista, francmaçó i resistent antifeixista Pietro Cociancich, també conegut com Pietro Canziani i Il Triestino. El seu pare es deia Antonio Cociancich i la seva mare, Maria Vouk (o Vocek).
Fuster de professió, esdevingué anarquista quan era molt jove, al voltant del moviment obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül) i entrà a formar part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius, però també molt controlats per la policia imperial austrohongarès.
Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Marina austrohongaresa i després del conflicte bèl·lic es va dedicar a recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de Monfalcone (Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes locals.
Participà en diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i participà en la defensa de la Cambra del Treball de Trieste.
La seva casa familiar d'Istria va ser cremada per aquests escamots.
El setembre de 1925 va ser denunciat per possessió d'una granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva.
El maig de 1926 va ser detingut per la policia d'Oneglia (Imperia, Rivëa de Ponente, Ligúria), probablement durant un intent d'expatriació clandestina.
En 1927, per un decret d'italianització dels noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani.
El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser detingut al Fiume sota l'acusació de «falsificació de moneda».
Un informe de la Comandància de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de Torí (Ciutat Metropolitana de Torí, Torí, Piemont) de juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de Trieste més actiu».
Després d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de peó, aconseguí l'abril de 1930 passar la frontera francesa, però deixà la seva companya i el seu infant a Trieste.
A Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània) treballà per a l'empresa Coder i, un cop va ser acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli.
En aquesta època va fer contacte amb els anarquistes italians exiliats i amb la Francmaçoneria de Marselha.
Amb altres companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), entrà en la lluita armada contra les estructures i els capitosts del règim feixista italià.
El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a l'edifici no hi havia gent, llançà, juntament amb el republicà Dante Fornasari, un explosiu contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Boques del Roine, Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents, un cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb el seu company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà tota la responsabilitat política i moral de l'acció, excloent totalment Dante Fornasari. Aquest procés, que començà el 26 de gener de 1933 a l'Audiència d'Ais de Provença (Boques del Roine, Provença, Occitània), es convertí realment en un judici contra la dictadura feixista, gràcies a les accions dels comitès que es crearen en el seu suport, però ell va ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència --Dante Fornasari va ser absolt--.
Un cop complida la pena, dos dies després del seu alliberament de la presó de Nimes (Gard, Occitània), el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona una vegada passà la frontera del Pirineu Oriental i s'integrà en la revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, quan passà la frontera del Pirineu Oriental i patí un dels camps de concentració establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit.
El novembre de 1940 va ser detingut, jutjat, condemnat per «residència il·legal i falsificació de passaport», i empresonat.
Quan l'Ocupació alemanya de Bèlgica va ser detingut per la Gestapo i extradit a Itàlia.
El maig de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene (Latina, Laci), on va conèixer altres anarquistes, però va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat, en un procés reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12 d'abril de 1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà (Ciutat Metropolitana de Milà, Llombardia), on moriren 18 persones.
Malgrat la situació crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser interrogat sobre les seves relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes italian.
Va ser transferit a la presó de Castelfranco Emilia (Mòdena, Emília-Romanya), on conegué el jove militant antifeixista Claudio Pavone.
Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a resultes d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada