Manuel Hernández Rodríguez

Manuel Hernández Rodríguez

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 21 de març de 1899 l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez 

Destacat militant de la FAI i de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier 

Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Sevilla (Comarca Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, el seu pare es deia José Hernández Palomo i la seva mare, Ángela Rodríguez Guisado.  

Treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla.  

Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas Moreda, Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas altres), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per a la CNT.  

Més tard, fugint de la repressió, milità a València (l'Horta de Valencia, País Valencià) i Barcelona.  

A Barcelona es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret i altres) del Poblenou.  

Durant l'Exposició Universal de Barcelona, en 1929, va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells la CNT-AIT, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films i alguna altra empresa).  

El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats.  

Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal.  

Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT-AIT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat un petit explosiu en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona.  

Juntament amb més de seixanta militants presos, signà el manifest «Contra el confusionismo», publicat en Solidaridad Obrera del 20 de novembre de 1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel Pestaña Núñez.  

El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT-AIT de Barcelona.  

En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad.  

El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades).  

Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover Cortés, per «actes de sabotatge» a ebenisteries.  

El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos.  

Durant la revolució col·lectivista autogestionària de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes de la República Espanyola considerats perillosos per les autoritats franceses i amb prohibició d'entrar a l'hexàgon francès.  

En aquesta època era secretari del Comitè de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè Peninsular.  

En 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. 

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista s'establí a Dreux (Eure-et-Loir, Centre-Val de Loire), on milità en la seva Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili i en 1948 va ser nomenat tresorer d'aquesta, juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael Navarro (jurídica) i Lorenzo Lacruz (premsa i propaganda).  

Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961).  

El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (Illa de França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució de l'estiu de 1936.  

Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a l'Hospital Victor Jousselin de Dreux.  

En 1993 morí la seva companya, María Vallabriga Hernández.